9

En Màrius va aprofitar la seva estada a Saragusta per passar la vetllada al Teatre de la Murtra, un altre complex reconstruït sobre els fonaments d’un antic edifici d’arquitectura civil andalusina, el palau d’un ric mercader. Les arrels anteriors a la conquesta medieval dels comtes i dels reis catalans no s’esborraven tan fàcilment. «Si Pere I hagués fet net a Aragó ara no ho tindríem tan difícil i ens respectarien més», va dir-se en Màrius. «Sort en vam tenir que va guanyar a Muret i va poder comprar les ambicions dels nobles aragonesos a base de franquícies a Occitània».

Al Teatre de la Murtra s’oferia un concert de tiorba interpretat per un jove prodigi de tan sols tretze o catorze anys que havia enlluernat altres places europees. Enmig del confort i de l’oripell de la llotja, en aquell encreuament d’aromes i de velluts, novament va pensar que, en l’esplendor d’una cultura, en els doblecs de la seva delicadesa cortesana, ja hi ha l’origen de l’encarcarament que prepara la seva desfeta. «Però Déu n’hi do els plaers que s’arrepleguen mentre no acabem enterrats pels bàrbars!». També va concloure que els catalans i els seus aliats podien estar satisfets, havien recollit amb dignitat el testimoni de l’antiguitat clàssica i durant segles en ells, en la seva civitas arrecerada en un racó de les Hespèrides, havien prosperat i s’havien enfortit les alenades del món llatí. Ni les repúbliques italianes ni els estats pontificis, enfonsats en les seves lluites intestines, havien conservat aquella claredat d’idees, aquella potència, aquella severitat, ni tampoc el manierisme, l’al·literació, l’anàfora que destacaven en les composicions més agosarades o més escèptiques de la modernitat que requerien d’una prèvia tesi clàssica per contradir i tergiversar. Cap altre poble ocupat pels romans havia pogut competir amb els catalans en grau d’esplendor, fos perquè va predominar el substrat gòtic —com succeí amb els francs esprimatxats o amb els anglesos de pell rosada i bullida massa tocats per l’obscurantisme dels boscos—, fos perquè estaven posseïts per les posicions confuses i ennuvolades de l’Atlàntic —com els portuguesos.

I ara aquell noi i la seva tiorba, el focus que queia en picat sobre la seva figura desemparada, revelaven a en Màrius que la continuïtat encara seria possible, fins i tot si els peus descalços i les gel·labes tornessin a passejar-se per la ribera de l’Ebre, o si, com a mal menor, els aragonesos plantaven cara i apostaven per reforçar les seves peculiaritats locals davant de l’hegemonia catalana. El so de la tiorba va ser acompanyada d’un cant, un cant profund i modelat, com una alenada suau, confós amb els colors d’un capvespre, un cant de seda, humà però allunyat dels homes, més enllà de l’origen dels homes, alliberat dels patiments, un flux que parla d’un ésser veritable deshumanitzat i, a la vegada, només reconegut pels sentits humans. Hi havia la foscor i la música, la música com un far que indicava el rumb a una nau perduda en un mar hostil. Uns instants eixamplant la vida, obrint-la a la totalitat, un reducte amb una escletxa a l’infinit prodigat per una melodia i una dansa vocal innocent i blanca. En el cant respirava la floració de les ginesteres al juny, els cossos despullats entre les onades, els somriures impunes de les verges, les dolçors de tardor repetides invariablement durant milers d’anys. No hi havia res de terrenal en descomposició, només veu corpòria i massissa com una bola d’argent ascendint en la franja on es mesclen les llums i les ombres.

En Màrius va plorar subjugat per l’impacte de l’experiència estètica, la catarsi va arribar en el seu moment zenital en la simplicitat d’una cançó, La cançó del lladre, una cançó tradicional catalana amb una lletra anodina que evocà tots els fracassos sentimentals d’en Màrius, tots els fracassos que s’havien convertit en la confirmació de la seva presència al món i, comptat i debatut, en un benestar íntim, inefable, en el caire circular de la perfecció i de la comprensió plena:

—L’únic real és l’amor —va mormolar en Màrius després de la interpretació, mentre contemplava el noi prostrat davant dels aplaudiments del públic.