13

Quan les aurigues mossàrabs van descendir a l’era de la Vil·la Avítia, el Prínceps i la comitiva catalana ja els esperaven al saló dels homenatges de la residència. Aquelles estances, com succeïa en els temps dels procònsols romans i dels comtes medievals, tornarien a contemplar el desenllaç d’un litigi històric.

En Màrius seia en un tron de pedra que havia estat erigit sobre una estrada de tres esglaons per algun dels seus avantpassats i que s’assignava al pater familias i al senyor quan passava revista als vassalls que anaven lliurant els seus tributs i renovant el pacte de fidelitat. Els fils daurats de la seva gramalla refulgien com si hagués activat l’escut de protecció, i això conferia un halo de distància i de dignitat que s’esqueia a la seva condició de cap suprem. Si la seva indumentària emetia un reflex brunyit i enlluernador el seu rostre no amagava una expressió cansada i envellida. Li restaven pocs cabells, tots blancs i esborifats, les arrugues del rostre solcaven una pell xuclada. Havia obtingut una gran victòria amb la defensa de Barcelona però semblava que el triomf havia mossegat una part del seu vigor. «I encara no s’ha acabat», va pensar. No sabia si tindria prou energia per conduir aquella entrevista cap al resultat que buscava.

Alhora que entre alguns dels integrants de la delegació s’encreuaven algun comentari per calmar l’excitació de l’espera, el Prínceps romania absort en silenci. La brisa que el va acaronar des d’un finestral del nàrtex el va transportar a algunes corredisses de la infantesa, la sentor sonora i verda dels pins va ablanir-lo. Al capdavall, era a casa, a l’úter dels seus anys de quietud i de felicitat. Tenia la intuïció que res dolent s’esdevindria dins aquelles parets que tanta cura havien tingut en el passat.

A la dreta, el flanquejava la Consellera de Catalunya, la segona autoritat en el protocol, a l’esquerra l’almirall Lambert. Entre el grup d’oficials i de la guàrdia pretoriana també es trobava present en Conrad Llança i, una mica enrere, en direcció cap al pòrtic que menava a l’estudi i l’observatori del pis superior, la delegació que estava a punt arribar podria apreciar en la penombra el reflex del rostre pàl·lid i del vestit brillant de la Yu Xin, la concubina del Prínceps, abillada com en les millors ocasions: amb el vestit tradicional de color verd fosc i mànigues negres setinades, la pell delicada empolainada de maquillatge blanc amb ombres blaves a l’òrbita ciliar i el cabell recollit en una trossa triangular travessada per una agulla de la qual penjaven en els extrems gotes de pedres precioses.

Una catifa vermella i quadrada separava uns set metres els amfitrions de l’espai reservat a la part mossàrab. En Màrius contemplava expectant els frisos amb les capelles esbocades que, entre columna i columna, acollien la figura d’alguna divinitat de la llar, les ceràmiques amb les cendres d’algun dels capitostos que havia destacat en l’arbre genealògic dels Gal·lè de Constança, i també les reproduccions en marbre de les escultures cèlebres de l’antiguitat grecoromana: el nen que es treia l’espina, un Diadumen, una Venus, un Laocont… També hi havia un adorable bust hel·lenístic d’Atenea amb uns ulls entre reflexius i malenconiosos. «Han respectat el patrimoni de la família», va pensar el Prínceps, alleugerit. En efecte, cap rastre dels tumults es podia copsar en la pau d’aquell recinte, temple de la cultura i bastió de poder. «L’ha d’haver ocupat alguna autoritat sensible», va concloure en Màrius.

La comporta principal es va obrir amb un retruny cansat: al saló, van penetrar-hi un triangle de figures silencioses i encaputxades encapçalades per una persona abillada amb una aljuba d’or que mantenia el seu rostre cobert com els altres. La delegació només estava composta per set membres, el seu pas es va produir en un silenci complet, sols se sentia la remor dels baixos de la roba quan fregaven les lloses de marbre. Un cop van atènyer el marge de la catifa es van aturar, just on també queia un maç pesant de sol procedent de la llucana quadrada al voltant de la qual s’articulaven les galeries de la domus. Els membres de la representació catalana que es trobaven dempeus es van avançar lleugerament, alguns oficials recolzaven les seves mans a les empunyadures de les dagues.

En Màrius va parlar:

—Benvingut a casa, Bernat.