5
Abans que la distribució dels perímetres defensius s’enllestís, amb el risc que aleshores l’avorriment i la depressió fossin completes, en Conrad va decidir assignar missions d’exploració sense l’assentiment d’en Màrius, del qual, d’ençà de la comunicació en relació amb l’afer d’en Bernat de Tallaferro, només partia l’ordre de «reforçar la defensa i mantenir la posició».
Ni el nou Prínceps, ni en Lambert, ni en De Vico, ni la Consellera ni cap autoritat tenien instruccions addicionals per a en Conrad i la seva gent. Barcelona restava en un mutisme encara més petri, perquè la continuïtat en el domini del territori s’havia trencat en els ports de Beseit i a l’Ebre, en el delta del qual els aragonesos havien arribat a penetrar i a falcar una divisió. Els missatges procedents de la capital catalana, encara que es transmetessin des d’una estació aèria, eren interceptats per l’enemic amb molta facilitat. Per això la Consellera, que havia tornat al Palau del General un cop la incursió aragonesa havia estat aturada, s’estimava més concentrar l’atenció en altres fronts i semblava que els tenia abandonats.
La pretensió d’en Conrad amb els seus exploradors consistia a conèixer, amb certesa, la situació de les línies d’en Nuno Sanç i la demarcació de la frontera amb Mossaràbia. Amb els detectors tampoc no podia rastrejar els territoris propers perquè tant des de Saragusta com des de Tóldoth havien activat radiacions de contraintel·ligència que dissolien les ones emeses per l’exèrcit català. Caldria activar el servei d’acord amb el vell mètode, això és, amb l’experiència visual. En Conrad, a la seva base de l’Ullal, ni tan sols disposava d’androides de reconeixement que facilitessin la tasca (no diguem ja de caces, la majoria invertits en el control de la Catalunya central i de la costa de Tàrraco no fos cas que l’avançada dels aragonesos emprengués un nou setge a Barcelona).
La consolidació del front va coincidir amb la pèrdua de contacte amb els espies que operaven a la capital aragonesa, cosa que va sumir en Conrad en una absoluta manca d’informació i en una inquietud malhumorada.
Continuar sense dades començava a significar prendre riscos no assumibles. No creia que cap dels dos exèrcits, ni l’aragonès ni el mossàrab, es despertés fins després de l’hivern. La campanya d’estiu i de tardor, després que els exèrcits catalans procedents d’Argel haguessin aturat els intents d’invasió, havia estat brutal. Molts morts, molts ferits i molts desapareguts. Primer els combats a la costa, amb la victòria sobre els aragonesos, i després la reconquesta de Terol i el xoc contra els mossàrabs, acabat en taules i amb l’estancament dels fronts. Calia que tots els contendents es refessin, però en Conrad no descartava que algun dels altres exèrcits, tenint en compte que els ajudaven amb armament i efectius internacionals, tingués la temptació de trencar l’equilibri i llançar una ofensiva que decidís el desenllaç de la guerra.
Amb els grups que va enviar els primers dies de prospecció, va arribar a perfilar un dibuix de les posicions enemigues relativament precís. Les línies aragoneses es trobaven més enllà d’una vall agresta, on les cinc poblacions que s’aspergien entre les muntanyes havien estat abandonades a causa dels obusos que havien caigut en els últims enfrontaments. Els aragonesos havien aixecat diversos parapets, línies de filferros, garites i un parell o tres de naus de vigilància solcaven amb parsimònia els marges de seguretat. També, doncs, havien optat per fortificar-se en espera d’un conflicte llarg i desgastador. Per contra, a l’oest, cap a les fonts del Tagus, ja en el vessant d’aigües de l’Atlàntic, els mossàrabs havien amollonat una línia fronterera sense una dotació militar superior a l’ordinària en temps de pau.
—Semblen desguarnits —va apuntar un dels exploradors en el retorn a l’Ullal després d’una missió—. Potser si ataquéssim recuperaríem un bon bocí de la Catalunya Nova.
Aquella aparença de deixadesa, per contra, a en Conrad li va semblar plena de malastruc. «Quina en deuen portar de cap, els mossàrabs?». Va donar ordres de prosseguir amb una rutina d’inspeccions a la frontera dels dominis d’en Gonçalves de Montalvà i cobrir la banda aragonesa només amb un petit grup que es desplacés un cop a la setmana o quan advertissin una activitat fora del comú en les posicions dels peons d’en Nuno Sanç.