1

Tóldoth —que significava «pobles» en hebreu, exaltar la convivència entre cultures i religions, invocar la pàtina del cosmopolitisme— havia esmorteït l’efecte del nacionalisme mossàrab. Els catalans havien aconseguit que ni tan sols la capital es designés amb la seva llengua —Toléhto—, una llengua que pràcticament estava desterrada de l’ús públic i condemnada a la desaparició. La majoria havia entès que parlar català, la llengua comuna de la Confederació, contribuïa a l’eficiència dels intercanvis econòmics i culturals. El mossàrab havia quedat relegat a l’ús privat, les classes mitjanes s’avergonyien de la llengua dels seus avantpassats, la consideraven rudimentària, impròpia per referir-se als avenços de la modernitat, una llengua de segona classe, d’estar per casa.

L’administració catalana també havia aconseguit que Tóldoth esdevingués una ciutat grisa i ecològicament devastada: el visitant es trobava assetjat per les planxes industrials, les xemeneies de les centrals tèrmiques i els contraforts de formigó. Quan en Màrius va arribar-hi, Tóldoth li va semblar més àrida i més hostil que mai, i es va sentir complagut perquè trobava que la feina havia evolucionat en la direcció correcta. Un país vell, intel·ligent, que havia conegut un procés de vida social tan complex i important, s’ho estava deixant destruir tot. Era impressionant.

Els índexs de pol·lució s’havien disparat, les aurigues i els microlleugers exsudaven un combustible greixós que embrutava les façanes de les moles dels edificis, els arbres raquítics de les avingudes saturades agonitzaven enmig de les partícules pesants i de la calor que l’activitat industrial i les bafarades de vapor dels aires condicionats feien ennuegadora i insuportable. «Quina diferència amb l’aire distingit que planava sobre els passeigs de Barcelona o de Tàrraco!», pensava en Màrius. Aquelles quadrícules dels eixamples de proporcions nobles, pulcres, concebudes a escala humana no tenien res a veure amb el caos i l’amuntegament que tenallaven la capital de la Catalunya Nova.

Des d’un dels millors hotels de la ciutat, el minaret helicoïdal de cent plantes —una més de les aparatositats provincianes que poblaven el perfil d’aquella aglomeració— es contemplava el curs del Tagus carregat de sulfats, amb gorgs on s’acumulaven plaques d’alguna densa, sospitosa i insensible substància blanquinosa. Un cop va entrar a la seva habitació, en Màrius va restar uns minuts tot admirant l’espectacle a través d’un enorme finestral, davant seu sorgien les lúgubres cúpules i les altes parets escairades de la ciutat. A l’altura a la qual es trobava, podia observar el perfil irregular dels terrats del nucli antic, i com la totxana, el guix i la uralita de les construccions dels darrers segles convivia amb l’eixam d’antenes, de pantalles digitals i de ports d’enlairament. Entre els volums esparracats dels vells calls sempre s’esmunyien els torterols de vapor que, amb el sol, es tenyien d’un gris blavós fins a atapeir les osques traçades entre els edificis i elevar-se amb mandra fins al cel.

Als cilindres de transport compareixia la massa dels seus habitants que, encara que es dediquessin a les activitats més diverses i prestigioses, semblaven tots una legió d’operaris que sortien d’una mina: cares botides i xuclades, com si els arrossegués el corrent de fosforescències d’algues del Tagus. Les dones es vestien amb xals ordinaris, carregades de joies, i es maquillaven i es tenyien els cabells amb colors de cua de gall dindi; totes recordaven una alcaldessa grassa, ordinària i populista que havia governat durant una dècada la ciutat. En ocasió d’una fira de mostres que el regidor de comerç va proposar-li d’organitzar, l’alcaldessa va afirmar: «Miri, vostè faci el que vulgui mentre tinguem diners però sobretot que sigui una cosa gran i vistosa».

Tóldoth s’havia convertit, així, en la ciutat de les ostentacions vulgars. Equipaments gegants sobre les runes de les sinagogues i de les mesquites destinats a parcs temàtics per a l’oci dels habitants alienats. Als espais taumatúrgics només es presentaven musicals i revistes amb números pornogràfics, els concerts eren escassíssims i els espectacles amb un èxit aclaparador eren les seqüències d’hologrames en les quals no comptava per a res el fil argumental sinó la intensitat de les sensacions amb què bombardejaven els espectadors: L’era dels dinosaures, Els viatges a Orió, Les aventures a les terres dels volcans, Els gladiadors, anunciaven els rètols lluminosos que, al costat dels neons que assenyalaven la presència dels nous casinos andalusins, conquerien la imatge de la ciutat tan bon punt arribava el capvespre. La comèdia de saló, el costumisme xavacà, també ocupava un lloc preferent, tant en les representacions col·lectives com en els ports comunicatius connectats als habitatges de les classes treballadores.

La vida cultural de la ciutat només havia estat sostinguda amb una certa solvència pel grup editor i de continguts virtuals del difunt —i deslleial, com creia en Màrius— Joan Murgades. Però la potència del grup Murgades radicava en el fet que els seus productes generalment eren d’expressió catalana i havien estat pensats per transmetre’s a qualsevol punt de la Confederació. Que la confraria hagués tingut el domicili social a Tóldoth més aviat semblava anecdòtic —un braç de dominació sobre Mossaràbia com tants d’altres. A més, la voracitat del negoci havia imposat una progressiva baixada de nivell de la qualitat intel·lectual de les noves propostes taumatúrgiques, més adient al gust general dels mossàrabs. En Màrius va dubtar que, a Tóldoth, s’hi hagués representat en els darrers anys El Cap d’Estopes, de l’Eudald Puig de la Bellacasa, o que a l’auditori s’hagués interpretat alguna sonata de Schnitz Haagen. Aquests refinaments de l’alta cultura potser només estaven a l’abast dels funcionaris catalans destinats en aquell racó de món.

Per no tenir, a Tóldoth no disposaven d’universitats des de feia dues dècades: en una conurbació de gairebé un milió i mig d’habitants havien d’enviar els seus joves cervells al corredor de Terol, on els acabaven de desnacionalitzar. Les famílies més potentades —la majoria de catalans que havien comprat nombrosos latifundis des de feia generacions— acabaven matriculant els seus fills a Barcelona.

Amb aquest panorama, i mentre en Màrius assaboria un vermut des de la terrassa de l’hotel del minaret, va pensar que en Bernat potser tenia raó i que havien magnificat l’amenaça que la Catalunya Nova representava. Sense memòria, amb l’ànsia exacerbada d’enriquiment que trepanava el cervell i atomitzava els seus ciutadans, perduda del tot la noció de bé comú que els hauria ajudat a identificar l’enemic, víctimes de la diglòssia i de la identitat esquinçada, la Catalunya Nova, Mossaràbia com ells n’havien dit, del seu passat gloriós, estava a punt d’afegir-se a la llarga llista de pobles devorats per les lleis implacables de la història i sepultats sota la densa capa de l’oblit.