19

De la conversa esfilagarsada i vaporosa amb la Bruna, tots dos ja estirats al llit, com si suressin en la remor de dos companys que se sinceren en el curs d’una sortida de campaments, en Conrad va treure l’entrellat que en Nuno Sanç era mort per obra de la seva estimada. Com més li havia destruït l’ànima, com més devastador i abominable era el comportament del Prínceps, més declarava la passió per la seva presonera, d’aquella penyora d’en Màrius que en Nuno Sanç havia rebut com a rèplica del cop mortal que la defecció aragonesa havia provocat en l’ordre català. Per uns moments en Conrad hauria no volgut escoltar el testimoni de la Bruna, el relat d’una dona que, ni acostumada al mal, tenia prou recursos per expressar-lo:

—Em refregava el seu cos, immens, les capes de greix contra la meva esquena, la bava sobre el meu clatell mentre anava mugint «t’adoro», «t’adoro», «t’adoro». Com engolir el seu desig si cadascuna de les meves cèl·lules es transformava en un tumor d’odi? Només el seu amor em mantenia viva i això, precisament, com més endins em penetrava, més es transformava en l’àcid que em corrompia les entranyes, en l’única voluntat de deixar d’existir, de posar fi al patiment i al fàstic amb un silenci definitiu. Només comptava perdre la vida per perdre el dolor, per perdre la presència d’aquella massa ronyosa i dels seus orgasmes, d’aquell suplici, d’aquella impotència.

La quietud es feia més densa i la tabola de la caserna restava en la llunyania gairebé inaudible. En Conrad no es veia amb cor de dir res com tampoc, seguint les instruccions de la Bruna, no es veia amb cor de tocar-la, de confortar-la amb alguna carícia que potser ella hauria interpretat com la rèmora perversa del contacte amb el seu agressor. Sols la nit responia a les divagacions de la Bruna:

—I el pitjor de tot continua sent el remordiment. Després de tot el mal que m’havia infligit, després de tot el rebaixament, de totes les crueltats miserables, quan l’horda mossàrab es va abatre sobre Aragó i Saragusta i en Nuno Sanç estava perdut, acorralat, va suplicar-me protecció, va tancar totes les portes del bastió i es va arrecerar al meu costat. «Estic completament sol», es planyia. Estava començant a commoure’m, a dubtar de la bondat de la seva desaparició, però aleshores es va tornar a abraonar damunt meu i a omplir-me la cara amb les escopinades dels seus besos i amb la ventosa dels seus llavis. Em repugnava aquella textura fangosa de la seva pell, la fetor del seu alè. Com que m’havia alliberat dels grillons, vaig esquivar la seva abraçada i, un cop desplaçada rere seu, vaig saltar damunt les seves espatlles disposada a escanyar-lo amb les meves cuixes. Transitaven davant meu les imatges dels seus abusos i, enardida, premia cada cop més fort les cames. Mentre jo gaudia d’una mena d’espasmes elèctrics que em recorrien la columna fins als ronyons cada vegada que sentia les seves fibres esberlant-se ell s’anava ofegant, la seva rialla terrible s’anava transformant en una expressió boteruda, més imbècil del normal. Proferia renecs agònics amb la seva llengua de gripau fora de la boca i les boles dels ulls separades de les conques amb una minúscula llum dirigida a demanar-me compassió. «Compassió!», demanava el desgraciat, i gairebé semblava exigir-la en la seva mirada exànime que jo veia invertida i que, per això i per la pressió que el meu cos exercia, semblava més grotesca i més diabòlica.

En algun moment ell havia anticipat aquest desenllaç, perquè quan un cop, com en el de la rata, en els confins del patiment, el dolor cessava i en Nuno Sanç es dignava a retirar els instruments de tortura, m’exhortava a pensar en aquell «alleugeriment» i que l’ajudés quan fos ell qui es trobés entre l’espasa i la paret. «Pensa en el meu amor, en aquest amor incondicional que ara et demostro perdonant-te». Recordo que aquestes paraules em vibraven en el cap mentre movia la cintura per partir-li el coll i m’impel·lien a prémer més fort, però no hi havia manera de matar-lo, ni de desprendre’s de la mirada reprovadora, de l’última ranera de l’ànima protestant perquè no n’havia tingut cura i perquè no l’havia estimat i això, això, ho tinc clavat a la memòria. Ha aconseguit que sentís llàstima! És aquesta pietat la que encara reforça més les ganes de posar fi a tot, la que ensorra qualsevol possibilitat de subsistir, la que avorta qualsevol esperança. Ell resistia i es contorsionava mentre jo seia damunt de les seves espatlles prement les cuixes i envoltant el seu cap oblong amb els braços per executar la rotació definitiva que hagués estellat les seves cervicals. Aleshores les tropes d’assalt mossàrabs van esbotzar la porta i davant de l’espectacle, amb el Prínceps que es retorçava sense acabar d’estirar la pota, li van clavar mitja dotzena de trets a l’abdomen. «Encara sóc viu», va exclamar just abans d’ensorrar-se. Els soldats em van alliberar i em van deixar fugir, un dels trets de la ràfega m’havia lliscat al braç, però no em van acollir ni van fer res per curar-me la ferida, tampoc no em van rematar. Em sembla que els vaig estar cridant com una beneita que em liquidessin a mi també però em van arrencar del cos abatut d’en Nuno Sanç i em van deixar estesa a les escales.

Enmig del relat, en Conrad va sentir curiositat per un detall, per un nom que feia temps que s’havia evaporat dels seus interessos i de les seves preocupacions.

—Saps si hi era en Gonçalves de Montalvà?

Ella va respondre amb un gest d’estranyesa, com si l’esment a en Gonçalves de Montalvà la desorientés encara més en aquell bolic de records i d’imatges que la superava. Va cloure lleugerament els ulls, tot gratant en un espai profund de la memòria, una mica extenuada:

—Potser sí. El seu nom em va semblar que s’esmentava en algun moment però ben bé ho podria haver somniat enmig de la confusió i del deliri.

Semblaven els dos únics habitants en un radi de milers de quilòmetres, com si visquessin sols en una illa enmig d’un oceà. En Conrad respirava profundament, submergit en el corrent basculant de la història de la Bruna:

—Em vaig arrossegar fins a arribar a una de les sortides laterals abans que els nous amos, que començaven a disparar aquesta vegada al sostre per celebrar la conquesta i es disposaven a rapinyar el palau, en comptes de matar-me els vagués de violar-me amb la mateixa fúria que ho havia fet el Prínceps. Un mossàrab jove i barbamec, amb uniforme llampant però d’unes talles més grans del que li corresponia, com si l’haguessin disfressat, es va encreuar en la meva fuga i, després d’uns segons de dubte, em va deixar fer. Abans d’esmunyir-me per una de les obertures encara vaig tombar lleugerament el cap i vaig contemplar el cadàver del Prínceps i la meva mirada es va topar altra vegada amb la seva cara que reposava enmig d’un bassiol de sang i els seus ulls oberts, marrons i profunds, que semblaven renyar-me per no haver sabut correspondre a l’estima que ell deia dedicar-me.

Va retornar el plor contingut, sord, una amargor que començava a abandonar la còlera per recuperar alguna mena de fraternitat. En Conrad rebia les llàgrimes com una pluja benefactora i quan, en breus pauses, s’aturava el lament, ell s’acostava encara més a la Bruna per fondre’s en les seves alenades suaus, càlides i nocturnes.

—Jo no vull acabar així! —va gemegar ella sobtadament amb un fil de veu rogallosa. Ara ja no pensava en Nuno Sanç ni en els atacs que la Bruna havia patit d’aquella bèstia, sinó en totes les víctimes que ell, en Conrad Llança, havia esclafat per ordre de la Confederació, en tots els anys que, com la seva estimada, havia viscut com un autòmat, emparat en el deure militar per amagar el seu passat sense afectes.

«Tots acabarem en la pitjor de les crueltats, tant si hem fet el bé com si hem fet el mal», va pensar, primer, encomanat de l’esfereïment de la Bruna, però després esplaiant-se una llarga estona en la sublim companyia de la seva passió més gran, tot delectant-se en l’únic paradís que trobaria en aquesta vida i, si hi cregués, en les futures vides. L’amor compensava la sobtada sensació d’anihilació, la facilitat amb què podien acabar exterminats com larves indefenses, la irrellevància amb la qual ells havien abassegat unes quantes vides.

—Abraça’m! —va demanar aquest cop ella. I ell la va estrènyer contra el seu pit uns minuts deliciosos fins que va caure adormida en el repòs profund i sense els malsons de després de les penitències.