3
En Màrius va girar lleugerament la mirada cap a la Bruna de Verm, que seia al braç del sofà, decantada cap enrere, amb una expressió reconcentrada, es podria creure que hipnotitzada, com si tornés a visualitzar un record implantat, en qualsevol cas, lluny de les tribulacions del comitè d’intel·ligència allí reunit.
Una cara fina per a uns gestos mortals. El cansament oscil·lava per les seves traces anguloses. S’havia maquillat en excés, segons la tendència que proliferava entre les dones mossàrabs, tot i ser ella tolosana i, així, quan anava pel carrer, passava més desapercebuda malgrat la seva bellesa. L’espurna vivaç dels seus iris verds contrastava amb les ratlles fosques que, com una antiga egipciana, partien de la caiguda entre les celles i el nas i s’estenien uns centímetres amb una corba ampul·losa per la cua de l’ull fins a la templa. En Màrius l’havia tractada diverses vegades i es va amoïnar quan va percebre que els gestos abruptes propis d’una dona plena d’activitat havien derivat en l’eco d’una lassitud profunda, tal vegada causada més per la pressió emocional i l’ansietat que pel treball físic. El coll ample, obert i emmidonat de la brusa negra, del qual en Màrius no podia retirar la mirada, li conferia un aire majestuós. Sempre li havien agradat les dones amb un posat marcial. I, en veritat, ella, la dona navalla, l’atreia sobretot perquè la rudesa de l’uniforme i de les seves posicions contrastava amb una expressió de nena presonera de totes les ingenuïtats.
Havia començat l’informe de la seva missió però semblava haver perdut uns instants el món de vista i s’havia recolzat en el sofà.
—Estàs bé, Bruna? —va dir en Conrad amb una tremolor.
—Sí, sí —va respondre ella de pressa, recuperada del breu embadaliment.
—Parlaves de l’enllaç…
—Ah! —va fer ella. A més de l’empresari, havia explicat la Bruna, havien estat eliminats una mestra d’institut i un jubilat que participava en les assemblees dels separatistes i els resolia algun problema logístic.
Darrere de la Bruna es va activar un plànol de la ciutat i es van anar encenent els punts dels indrets en els quals s’havien produït els atemptats, uns punts que apareixien en pantalla amb un vermell intens a mesura que ella relatava els detalls de l’operació i que es mantenien en la imatge pampalluguejant i transitant primer cap al taronja fins a restar en el groc, mentre l’agent desplaçava el comentari cap a una altra notícia, cosa que tornava a fer esclatar un nou senyal vermell. Jaume I cruïlla Born; plaça de Martí III, a l’entrada del parc de la Bona Plata, i l’intercanviador del minaret helicoïdal. Les tres operacions van quedar consignades al panell.
—Els catalans que hem escollit, com ha estat notori en el cas d’en Murgades, no eren dignes de la nostra confiança —va concloure la Bruna—. Estem gairebé segurs que no eren «dels nostres». En tenim proves irrefutables: simpatitzaven obertament amb la causa separatista. Alguns feia molts anys que eren aquí i d’altres, fins i tot, hi havien nascut. La capacitat d’assimilació dels nouvinguts per part dels nacionalistes és desconcertant i molt perillosa per als nostres interessos.
—Excrescència social —va remugar en Camatort.
Un míssil havia destruït la nodrissa d’en Joan Murgades. Al jubilat, l’havien descobert amb el coll partit uns operaris a la riba del Tagus i la mestra havia caigut a l’intercanviador sota els efectes d’un verí. En Samsó Sureda, en Camatort, es va asseure al sofà, al costat de la Bruna, i va somriure. En Màrius es va meravellar de les accions contundents que es podien perpetrar només amb uns milers de lliures de pressupost i uns homes ben entrenats. Ni les advertències d’en Bernat ni la ira que encenia els nacionalistes farien variar l’execució del pla previst:
—El lloctinent de la Catalunya Nova ja ha demanat auxili i la Consellera ha ordenat enviar una divisió mecanitzada —va anunciar en Màrius, mentre observava els cabells recollits de la Bruna, gruixuts i rinxolats com unes aigües furioses a punt de desbordar-se—. No hi ha res més eficaç contra una oposició que comença a adonar-se que poden atribuir-los aquests atemptats. Ara caçarem els rebels com conills amb l’aplaudiment de l’opinió pública de la resta de la Confederació i dels aliats. Il·legalitzarem els partits independentistes i empresonarem els seus dirigents per haver col·laborat amb banda armada.
En Bernat estava estupefacte, semblava que el seu mestre no hagués entès res. No li havia dit que ningú a la Catalunya Nova s’empassaria la versió oficial? Tant era que l’opinió pública de la resta de la Confederació consentís amb una complaença bovina a donar suport a les mesures contra els suposats terroristes. La feina que tindrien a Tóldoth per dissuadir els mossàrabs que no convoquessin una vaga general ni cridessin el sotmetent!
—Ens estem defensant legítimament —va reblar en Màrius.
Els altres agents es van sumar a l’optimisme de l’assessor de la Consellera com si no estiguessin al corrent de la precarietat en què es movien:
—Em sembla que no caldrà ni això —intervingué en Conrad Llança, arrufant les celles amb la seva veu aflautada—. Hem contactat amb en Gonçalves de Montalvà, fa poc escollit secretari general del partit mossàrab. Doncs bé, sembla que està disposat a col·laborar amb nosaltres, a canvi d’un sou i d’immunitat, assegura que ens informarà puntualment de totes les persones i de totes les accions que es desenvolupin en el moviment separatista. Tindrem un infiltrat al cor mateix de l’organització, podrem tallar de soca-rel el mínim gest sospitós.
—Heu contactat amb ell directament? —va preguntar en Màrius amb aire d’incredulitat.
—Bé…, com sempre —va dir en Conrad Llança, dubitatiu. Va mirar la Bruna amb suspicàcia i va continuar—. Cap dels nostres no s’hi ha entrevistat. Continuem sense tenir imatges del seu aspecte actual, ni tampoc no sabem el lloc on es troba. Però els intermediaris són de plena confiança. De moment, totes les indicacions que ens han proporcionat, com les que ens han permès actuar contra en Murgades i els altres, han estat exactes.
—Molt bé! —va exclamar en Màrius amb el bri de desencís que acompanya els reptes superats amb massa facilitat—. Comunicaré a la Consellera aquesta nova oportunitat tot i que hauríem d’encetar un fil de comunicació directe amb en Gonçalves, encara que això amenaci de descobrir-lo davant dels seus.
—Anar a les palpentes amb aquests contactes ens afebleix —intercedí en Bernat.
—Resoldrem aviat aquest problema —va assegurar en Conrad Llança.
—Aviat els anul·larem. Ja els vam destruir una vegada i els tornarem a exterminar —va dir en Màrius amb una ràbia que va estranyar els presents—. Em sembla que tindrem tranquil·litat almenys per dues o tres generacions. Ningú no pot estar d’acord amb quatre violents eixelebrats, grollers i marginals. Si entréssim en conflicte amb alguna potència estrangera, segur que ens enviarien xicots mossàrabs a donar la vida orgullosos per Catalunya.
—Un triomf rotund —murmurà en Bernat amb sarcasme—. Aquests xicots que dius cada cop són més escassos. Passeja’t pels carrers de Tóldoth a veure quants en trobes abraçant les quatre barres i cantant «encara que la mar inundi Montserrat continuarem sent catalans».
—Els sobreestimes, missier Tallaferro —va dir en Màrius—. Nosaltres ataquem cent contra un i per l’esquena. No hi ha cap possibilitat de perdre. Hauries d’estar més atent als informes dels teus agents. Així és com actuen els pobles que marquen el destí de la humanitat. Només entrem en lliça quan tenim l’absoluta certesa de guanyar.
I va pensar que, al cap i a la fi, els catalans s’havien comportat amb massa prudència. Massa poca despesa en partides militars, massa poca inversió en tecnologia, massa revendre motors híbrids inventats pels nàhuatls i produïts a Mongòlia, massa poc enginy i massa renúncia a ocupar territoris i a acaparar riqueses innecessàries. Massa tedi oceànic. Sort n’havien tingut, després de les Guerres Alpines, i en el fons també del quist de la Catalunya Nova que els havia agilitzat la ment i els havia despertat tant la cobdícia com el sentit de la dominació. Començaven a actuar de manera injusta i això els faria respectables.