14

De tot aquell huracà el que més amoïnava el senyor protonotari havia estat la descomposició de la indústria de la Catalunya Nova. Era veritat que aquell daltabaix entrava dins els plans de trasllat de l’economia productiva a altres regions de la Confederació, però no havia estat previst que la batzegada fos tan virulenta i que el desastre potenciés de forma amenaçadora les protestes al carrer.

—Unes protestes que es podrien sumar al moviment secessionista —havia avisat en Màrius a la Consellera en un dels gabinets d’assessors que aquesta havia convocat—. I a les llargues columnes d’aturats només cal que algú els doni un fusell perquè la situació faci definitivament el tomb cap al caos.

La Consellera només va respondre amb una mirada d’estupefacció. Aquell dia tampoc no va decidir res i en Màrius ja no aconseguia distingir si aquell bloqueig era causat per la impotència o pel cinisme.

Un enrenou, un enrenou llunyà. Això sentia la Consellera amb el seu posat estàtic, amb els ulls mig clucs, mentre provava de pensar. Les notícies de la Catalunya Nova s’havien empetitit fins a la insignificança, perquè en la seva ànima només hi havia lloc per a una pesantor enorme, una malenconia, unes ganes de desaparèixer. Sentia que havia viscut massa i que havia governat massa, que la seva activitat i les seves decisions es dispersaven en un mar de foteses. El sistema que havia contribuït a estintolar es descrostava davant de la mirada bocabadada de tothom, però en aquells moments a la Consellera només l’ocupava el remordiment per no haver tingut descendència. La continuïtat de la societat li semblava molt menys important que la impossibilitat d’acariciar el cap d’una filla o d’una néta afectuosa. Recordava com ella havia anat a collir espàrrecs en els marjals dels camins amb la seva mare quan era petita, en les tardes de sol esmorteït de finals de febrer, i es deprimia amb la certesa que ella no transmetria una imatge d’amor com aquella a ningú altre. Això passaria tant si la Confederació sobrevivia com si no. Va adreçar una llarga llambregada a en Màrius, se sentia sola envoltada d’homes sols i trobava que mereixen l’anihilació, la justa correspondència a l’egoisme i la cultura de la mort que entre tots havien cultivat. Tal vegada aquest factor, l’esterilitat de les elits, representava un factor determinant en la pèrdua de pistonada social. Ella no havia tingut fills, ni en Màrius, ni tampoc en Nuno Sanç, el Prínceps, va pensar, així com molts dirigents i oficials que havien dedicat les seves vides al servei públic o als plaers privats i isoladors.

—Bé, i què més? —sospirà amb desànim.

—De moment, ningú no ha distribuït armes —prosseguí en Màrius—. Però a l’oficina del tresorer ha entrat una petició que hem de supervisar.

Una notícia encara més torbadora, va pensar en Màrius, que si hagués informat de l’aixecament de barricades al voltant del Palau del General.

El tresorer, present a la reunió, va exposar el seu informe: un banc amb seu a Granada estava interessat a comprar una de les fàbriques de transports del polígon de Tóldoth que estava al caire de la suspensió de pagaments. Com que es tractava d’una inversió procedent de la franja peninsular de l’Al-Andalus, no operava la llibertat de circulació de capitals que es trobava en vigor només entre la Confederació i els estats del nord d’Europa i calia l’autorització de la hisenda catalana.

—Què fem? —va preguntar en Màrius, neguitós, al tresorer.

—No hi ha alternativa —va respondre el tresorer—. O els diners andalusins o l’abisme. Les dones de Tóldoth ja han empenyorat totes les joies.

—A les meves cambres tampoc no hi ha ni una unça d’or per vendre —va intervenir la Consellera amb una cadència irònica que va relaxar els ànims i va fer pensar a en Màrius que, ben mirat, no recordava haver-la vist mai amb una trista arracada o amb una agulla de pit. Coincidia amb el caràcter auster de la Consellera, tant com en discrepava de la indecisió, del lideratge tebi, del seu discurs vague i esfilagarsat, de la seva fixació en les qüestions secundàries i, en general, de la immaduresa. Les implicacions personals que tenyien la relació entre ambdós, però, distanciaven en Màrius de les crítiques que havien emergit sobre la cap del govern català i que havien circulat per Barcelona d’ençà que ella havia pres possessió de la Medalla del General (o de la Generalitat) feia uns anys. L’havien acusada de poc enèrgica, de poc preparada, d’haver assumit una responsabilitat immensa per a les seves limitacions i, entre els germans de l’Orde, havia proliferat la burla cap a la condició de dona i la idea que havia accedit a la Conselleria més per una convenció igualitària que estableix una forçosa presència femenina en les màximes cancelleries cada determinats períodes que pels seus mèrits personals. Alguns dels elements més conservadors de l’aparell de govern català remugaven per la desgràcia que suposava que hagués coincidit l’onada de crisis polítiques i econòmiques amb una Consellera tan poc carismàtica. De tota manera, creia en Màrius, sempre era millor comptar amb líders insulsos, fins i tot ridículs, que amb cabdills pèrfids dedicats a la conspiració, a l’exclusiva satisfacció dels seus impulsos primaris i a l’erosió del bé comú, comportaments tots ells imputables al Prínceps, segons opinaven algunes personalitats com en Bernat.

—Si almenys col·loquéssim el nostre deute entre els aliats… —suggerí la Consellera.

—Em temo, missenyora, que les seves finances estan tan tocades com les nostres. Europa ha viscut molt per damunt de les seves possibilitats i de la seva capacitat de treball —va avisar el tresorer.

—Alguns, com els allmands, somriuen sota el nas ara que ens veuen en dificultats —va afegir en Màrius—. Els consola comprovar que, tot i que es trobin malament, els seus rivals encara cauen més avall. Ni ens poden rescatar ni, en cas que comptessin amb recursos suficients, crec que es dignessin a ajudar-nos.

Les potències emergents africanes i asiàtiques començaven a penetrar —i a dominar— les confraries catalanes. Aquella vegada no es limitarien a transferir capital, exigirien els drets polítics que els corresponien amb majories en els consells d’administració. La decadència econòmica estava marcant l’inici del canvi d’hegemonia política i la Catalunya Nova, com havia avisat l’enigmàtic mongol que en Màrius havia conegut a les noces d’en Bernat i la Yu Xin, es percebia com la porta d’entrada d’aquests nous senyors dins el cor de la Confederació i d’Europa.

Noves i llunyanes civilitzacions estaven irrompent amb estrèpit en l’equilibri de poders que fins aleshores havia regit en el continent; només aleshores, dècades després dels armisticis de les Guerres Alpines, els europeus començaven a prendre consciència del desastre que havia significat el conflicte i que havia enterrat per sempre el seu afany de liderar políticament i culturalment la humanitat. En Màrius es va preguntar si la prudència catalana d’haver sabut frenar la depredació colonitzadora durant la modernitat no havia trobat el seu punt feble en la repressió a la Catalunya Nova, si això no els havia igualat als naufragis dels portuguesos i dels euskalduns a Amèrica o als fracassos dels allmands a l’Àsia i si, per aquest motiu, els pobles que en algun moment s’havien sentit víctimes de la prepotència europea no havien decidit castigar-los en la mateixa o en superior mesura que als altres.

—Hem d’autoritzar la compra —murmurà en Màrius mentre s’apoderava d’ell un sentiment de fatalitat—. No hi ha alternativa.

—Bé, doncs, estem en mans del destí —sentencià la Consellera que tampoc no tenia gaire inclinació a encomanar-se «a Déu» en les situacions compromeses. Pressentia que Catalunya estava perduda, que aviat es propagarien les veus espantades dels homes i les dones, els crits aterridors, els cossos escardalencs i mutilats pels atacs, però ella continuava arrecerada en els seus matins d’infantesa que no es reproduirien en cap nen sorgit de les seves entranyes. El futur no importava, i cada cop li era més indiferent si un poble estranger i una llengua estrangera campaven salvatgement entre els claustres romànics i els pòrtics albigesos que havien dreçat els avantpassats. Un pensament de lucidesa va travessar la Consellera mentre s’imaginava el país moribund sota la llum de la lluna esquerpa.

—Almenys espero que els fons s’inverteixin en bons propòsits —va ordenar la Consellera abans que els assessors es retiressin—. No suportaria que acabessin a les butxaques dels corruptes.

—Provarem de cobrir les demandes dels sectors més castigats per la crisi —va assegurar en Màrius tot preguntant-se si amb aquell esment «als corruptes» la Consellera no es referia de forma encoberta al Prínceps, al cercle que l’envoltava i als jerarques de l’Orde.

Cap català no va alegrar-se quan les cotitzacions de la taula de canvi van recuperar la línia ascendent: eren diners forans, diners que en aparença salvaven i que en realitat sotmetien. Darrere de les transferències dels andalusins van venir la compra de bons per part de les llotges amb seu a les ribes de la Mediterrània oriental, del mar Aràbic, de la mar Groga… Eren les úniques places que havien conservat excedents i reserves de divises per adquirir les entitats caigudes a la bancarrota a preus irrisoris. Els turcs, els armenis, els indis i, naturalment, els mongols van abraonar-se sobre la carcanada de la indústria de la Catalunya Nova i del seu sector financer.