10

Li va cridar l’atenció que la núvia estigués somrient en el curs de tota la cerimònia. En Màrius mai no havia pensat que la satisfacció d’una dona davant del matrimoni es transmetés amb la riallada sostinguda de qui escolta una facècia complaent i divertida, ho va interpretar com la bona astrugància d’un amor fidel i ferm.

El rostre radiant de la Yu Xin, com si estigués banyat en la primera llum del dia, revelava una bellesa consternadora, la mateixa perfecció que va dissipar tots els recels que en Màrius congriava contra ella: seria una bona muller per a en Bernat, cada cop n’estava més segur; l’idoni pal de paller per a la família Tallaferro, encara que el nuvi l’hagués hagut d’anar a buscar en una estirp que tenia el seu origen, la seva cultura i la seva religió a l’altra banda del món. Després de l’atemptat de Tóldoth, l’actitud d’en Màrius havia mutat cap a un feix de sentiments positius. Ara acceptava la Yu Xin, acceptava l’enllaç amb els mongols, ho acceptava tot. I, en el mateix sentit, començava a dubtar dels seus principis: la brasa verda del penediment brillava en el seu interior.

Aquesta vegada havia anat massa lluny, pensava. La defensa de l’estat no mereixia l’aniquilació dels mandats morals més bàsics. Posaria a disposició de la Consellera el càrrec i no tornaria a la primera línia estratègica. El permís esdevindria una excedència i, quan les autoritats i els membres dels diversos estaments de protecció ho haguessin paït, una jubilació. Ningú no és imprescindible i menys els mètodes cruels que havia assajat empès per l’obstinació i una confusa percepció de les veritats històriques. Estava disposat a reconèixer-ho tot, no sols els errors a l’hora de servar els interessos que li havien encomanat, sinó també els excessos que l’havien convertit en un monstre. «Arriba el moment de la penitència», va dir-se. Només aspirava al perdó, a la conciliació, retornaria al redós de l’Església, encara que hagués actuat amb la incitació d’alguns dels seus jerarques i provessin de dissuadir-lo de les seves intencions pacífiques. Compliria el càstig per haver propiciat la iniquitat del món, per haver capgirat els principis superiors en nom del que, en realitat, significava egolatria, apropiació i vanitat. I els mossàrabs? Qualsevol persona intel·ligent i informada havia d’admetre que en el taulell hi havia dominadors i dominats i que ell havia liderat el bàndol dels primers mentre havia contribuït a l’asfíxia d’un poble sencer. Si acceptava la llibertat dels mossàrabs de decidir, començava a saldar els seus deutes, a purificar la seva ànima farcida de dracs negres. Una idea va travessar-lo: i si, en veritat, l’atemptat de Tóldoth contra ell havia reeixit? I si esperaven la seva prostració, el seu turment, la seva retirada?

La multitud s’havia congregat en una esplanada de gespa de Pedralbes, al costat d’un monestir del segle XIV, un espai lleugerament allunyat del centre de Barcelona, on hi havia aixecat un gran envelat. Sota un cel cristal·lí i l’escalf declinant però agradable d’un sol de mitjan novembre, s’estenien els tres-cents convidats col·locats en llocs preferents i un reguitzell de curiosos que anaven fent el badoc entre els pins i els paravents, encomanats de la gatzara del seguici. Van començar primer a ressonar tota mena de trompetes, xiulets, xeremies i gralles, i després, com per anunciar que el ritual estaria dominat definitivament per elements asiàtics, fluí la majestuosa ona dels gongs i dels càntics esteparis, just abans que, per la catifa, desfilés amb passes curtes i elegants la núvia que havia aparegut d’un petit pavelló on portava reclosa des de quarts de set del matí amb els perruquers i els maquilladors. El públic va anar formant un semicercle al voltant de la Yu Xin, una massa d’espectadors bigarrada i diversa, una confusió d’estils i colors, des dels uniformes amb condecoracions dringants fins a les togues nobiliàries, passant pels gecs informals dels corredors de comerç o les crestes de gall que coronaven els caps de les mongoles empolainades, a la faisó de les famoses que desfilaven en els programes que emetien pel tanc de les sensacions.

«Naiz okhin!», va tronar des del micròfon el mestre mongol de cerimònies enmig de l’entusiasme de la gent quan la núvia àurica va avançar cap a l’altar. Tothom contenia l’alè, atents a l’oscil·lació dels farbalans de diamants que penjaven de les agulles de plata perpendiculars al clatell nivi. Els chors repetien monosíl·labs vibrants que, incomprensibles per a la majoria dels catalans, en Màrius va deduir que reproduïen vells mandats confucians, i que semblaven sostenir el pas de la noia amb la solemnitat de la veu.

Les clapes dels reflexos matinals i juganers es distreien sobre les teles de seda llampant que guarnien la protagonista. El vestit de princesa mongola, que la tradició marca que només poden vestir les dones el dia del seu casament, consistia en una camisa de lli, de la qual només es copsava la part superior del tòrax i de les espatlles perquè la faldilla vermella, l’element principal d’aquella indumentària, se cenyia folgada des de la base del pit fins als peus —d’una forma com si dissimulés l’embaràs que segur que havien traginat moltes de les antecessores de la Yu Xin en el moment de la cerimònia. A les mànigues, s’hi havien estampat rivets amb sanefes de motius vegetals, unes bandes carmesines descendien per l’espatlla sostingudes pel travesser de la corona negra amb incrustacions de robins. Un llaç magenta presidia el bust i l’esquena es trobava protegida amb una capa amb dos dragons cosits als flancs. La núvia duia la cabellera recollida en una trossa de la qual penjava una trena enfundada en unes vetes de cànem tenyides de color lapislàtzuli.

El refinament de la presència de la Yu Xin, que es combinava amb un cert hieratisme luxós, molt estrany a allò que la gent del país estava acostumada, no va evitar que alguna àvia tafanera comentés a les senyores que l’envoltaven:

—Senzilla però digna. —I les altres assentien amb una inclinació significativa del cap, una opinió tan repetida en el passat que no admetia controvèrsia, encara que mai no haguessin presenciat una núvia tan carregada de metall i de pedres precioses.

—Sembla una nina de porcellana —comentava una altra—. Quina cosa més xarona!

—Una història d’enamorats, d’enamorats de debò! —murmurava una adolescent rubicunda i il·lusionada.

El que sí que va costar més d’empassar-se va ser l’aparició d’en Bernat de Tallaferro disfressat com un antic príncep d’una dinastia imperial mongola, amb capa i barret punxegut flanquejat per dues ales negres. Tothom va riure a cor què vols mentre el mestre de cerimònies repetia «Naiz bandi!», per bé que la dignitat resignada amb què el nuvi portava el sacrifici d’amor de prestar-se a aquell festival —i que tant havia complagut la núvia, sobretot la família d’aquesta— va merèixer l’admiració de tots els presents i un silenci reverent va acabar imposant-se.

En Màrius, ben col·locat, just davant del corredor que portava a l’espai central on s’havia d’oficialitzar la unió, li va semblar llegir en els llavis del seu deixeble un renec optimista i amable que el va commoure: «com ens hem de veure!», semblava que murmurava.

Les donzelles i els nens que precedien el nuvi duien en braços unes talles de fusta que representaven uns ànecs símbol de la fertilitat, figures que van dipositar al costat de l’altar, on també reposaven bols plens de fruites, cossiols de peònies i gencianes, i petites inscripcions de ceràmica amb els noms dels avantpassats. La núvia es va agenollar i, sense perdre el somriure, va esperar que el nuvi es col·loqués davant. El magistrat anava repetint les instruccions i els gestos que els convocats havien de realitzar per certificar l’enllaç. Una donzella mongola anava traduint al nuvi, que ignorava el mongol, el significat de les paraules que anava pronunciant el sacerdot. En Bernat obeïa i repetia la seqüència d’actes que definia aquella litúrgia sense gaire destresa —no se sabia si perquè estava nerviós o perquè no havia tingut temps d’assajar uns moviments que, ben mirat, tampoc no eren tan complexos. Va fer diverses reverències als presents, als avantpassats, a l’ordre còsmic i, finalment, a la núvia, que també responia amb una altra reverència sense deixar de somriure.

Tot i que no s’integrava en el ritual oriental, en Bernat i la Yu Xin es van intercanviar unes senzilles aliances d’or, potser en remembrança del rerefons judeocristià que també havia nodrit la formació d’un dels cònjuges, a pesar que en el present en Bernat abjurés de les creences de la seva família. En Màrius va pensar que la presència cristiana, més que motivada per en Bernat, gens procliu a acceptar-la, hauria estat una exigència de la Yu Xin per no incomodar els convidats catalans i, a la vegada, per reflectir que aquell matrimoni també tenia d’alguna manera una besllum de legitimitat d’acord amb l’Església. Alguns assistents, els de més edat, lluïen els medallons de Sant Francesc o de Sant Benet —un ornament que en Bernat s’havia negat a exhibir. «Per aquí sí que no hi passo!», s’havia queixat arran de les demandes de complir amb les formes dels sagraments cristians que la seva nova muller li havia suggerit—, però la penetració dels símbols cristians, tant en el públic com en els nuvis, era més aviat escassa.

El magistrat mongol que ordenava la cerimònia, avenint-se a aquell incís estrany a les regles confucianes, va repartir els anells, en el revers dels quals havia inscrites les paraules llatines «omnia manet» i la data de les noces. Després es va servir un licor amb un got minúscul que cada contraent va haver d’agafar amb les dues mans en senyal de suprem respecte. Es tractava d’un líquid incolor i ardent, d’una alta graduació, que va escalfar l’interior dels contraents un cop van haver-se’l empassat com si haguessin engolit unes gotes de metall fos. A en Bernat, no li semblava que hagués pronunciat cap paraula de consentiment però, de sobte, la traductora li va xiuxiuejar a cau d’orella:

—Enhorabona, ja esteu oficialment casats!

—Ah! —respongué. I tothom va aplaudir quan, primer en mongol i després en català, es va repetir la consigna pel megàfon.

Els nuvis es van alçar, es van agafar la mà i van saludar la gentada, que ja estava impacient per abocar-se a l’envelat on hi havia preparat el convit amb l’opulent assortiment de menjars. Abans, però, calia assistir a un moment esperat entre els mongols: l’obligació del nou marit de portar a collibè la sogra i fer tres voltes a l’altar. Es tractava d’una ordalia que tenia per missió demostrar la capacitat d’en Bernat de protegir els parents de la Yu Xin en l’eventualitat de la defunció del pare de la núvia i, en general, davant de qualsevol calamitat que requerís el suport del nou membre de la família. El públic estava expectant per veure si en Bernat podia acomplir el desafiament, tenint en compte que la complexió de la mare de la núvia, més aviat grassoneta, semblava demanar més múscul del que en Bernat, tot i els entrenaments de la seva formació militar, aparentava.

Els moments de sotsobre de la primera volta, en els quals la mare de la Yu Xin va estar a punt de bolcar per sobre les espatlles del jove amb un crit escanyat, van provocar un efecte hilarant entre la concurrència, una salva de riures guturals, dringadissos, rosegadors. Però les aptituds físiques d’en Bernat, combinades amb una concentració i un estat mental decidit, es van imposar i va aconseguir completar les altres voltes davant de l’admiració de tothom i, no cal dir-ho, de la sogra que, en ser dipositada sana i estàlvia davant de la núvia, va sentir que amb aquell gest es reconeixien tots els esforços de la seva vida i es rescabalaven totes les penúries dels seus orígens humils. En efecte, que lluny restaven els anys posteriors a l’arribada del matrimoni mongol a Catalunya i els rigors que havien patit i els cops de malla que havien clavat per aixecar el negoci de bugaderia amb el qual havien començat a arreplegar les primeres lliures! Quina satisfacció de veure el bo i millor de la societat catalana, començant pel seu gendre, prostrada davant d’una treballadora amb durícies a les mans!

Patricis, plebs i algun passavolant que s’havia esmunyit entre els convidats van llançar-se a deglutir les viandes amb voracitat un cop acabats del tot els capítols del ritual. Dignes dames gairebé s’empenyien per abassegar mig tall de llagosta a la brasa. El xai rostit i els buuz farcits de carn de iac, aportacions de la cuina mongola, també van volar. Aquells que van tenir prou temps per tastar-ho, van coincidir que les cassoletes d’estofat de pèsols del Maresme eren d’una qualitat absolutament respectable, potser només comparables als gotets de kimiz servits damunt de petites safates quadrades i acompanyats d’una branca de canyella, unes gotes de llimona i una galeta de bescuit, de manera que gairebé feia pena consumir la llet fermentada dels recipients perquè trencava l’acurat disseny en el qual la beguda s’havia disposat. Els cavallers no en tenien prou amb menjar sinó que havien d’elucubrar sobre les viandes i les virtuts de la combinació de la cuina mediterrània amb l’estepària, o de la pertinença d’acompanyar amb un fermentat com el vi textures aspres més destinades a mullar-se amb destil·lats forts.

En poc menys d’una hora gairebé només restaven un grapat de cornucòpies sobre les taules desvalgudes. Però a la panxa dels comensals encara hi havia prou racons per atacar el pastís i unes galetes d’arròs que van desviar l’atenció dels discursos de la família i dels nuvis. En Bernat va rebre amb un matís de decepció que la comunitat mongola estigués més ocupada a servir-se sense escrúpols els vins borgonyes mentre acabaven de rosegar el xai que a apreciar el poema en mongol que li recitava a la seva estimada i que li havia costat un parell de nits de memoritzar. De tota manera, al final de les seves intervencions, tothom va aplaudir amb generositat i van continuar proposant brindis cada cop més grollers, fins a arribar al punt que algun mallorquí vinculat a una llunyana branca dels Tallaferro, possiblement a través dels colonitzadors de l’illa amb Jaume I, que va acabar desitjant als nuvis i als presents allò de «molts d’anys fer-ho!». «Encara sort que no han subhastat la roba interior de la núvia», va pensar en Màrius, aposentat en un reducte equidistant entre les famílies catalanes esvalotades i les mongoles desconcertades i encuriosides.

Hi va haver un moment en el qual la fressa va amansir-se de cop: quan la Consellera de Catalunya en persona, envoltada d’escortes, va donar l’enhorabona als nuvis. No va poder estar-s’hi més de deu minuts, perquè havia d’atendre una munió d’afers urgents, però no podia deixar de comparèixer en el casament d’un membre d’una de les famílies més honorables del Principat. La Consellera caminava amb les espatlles caigudes i un tel pàl·lid i ombrívol li travessava el rostre. Però, tot just va besar la mà de la Yu Xin, la seva expressió —ben probablement atribolada amb seriosos afers d’estat— es va suavitzar. Després, tot intercanviant alguns mots amb en Bernat, fins i tot va semblar que reia amb franquesa. També es va apreciar una certa emoció en els ulls de la Consellera quan l’àvia de la Yu Xin, una velleta geperudeta, es va interposar entre ella i el nuvi per lliurar-li a aquest darrer una flor i un tomàquet cirera que també al·ludia a algun símbol asiàtic de benestar, per bé que ni en Bernat ni la Consellera no van entendre un borrall dels alegres murmuris de la dona que no parlava català. La Yu Xin va abraçar la seva àvia i, amb un esclat de joia incontenible, no va poder reprimir un regalim de llàgrimes que de seguida es van encomanar a les altres assistents que havien vingut de part de la núvia. «Vet aquí la plorera mongola», va pensar en Màrius. La gent va començar a aplaudir desaforadament.

Just en aquell moment d’íntima comunió, va tornar a reviscolar la música en aquella estranya mescla d’harmonies occidentals i monodies orientals: xaranga amb oboès de bambú, platerets, llaüts, címbals, violes, arcs, trompetes, tenores, fiscorns i contrabaix, un enrenou en què alguns homes mongols —ja visiblement borratxos— provaven de ballar amb uns moviments rígids i maldestres.

La Consellera es va retirar amb discreció abans que l’espectacle no degenerés més, una inèrcia que els nuvis van contenir per uns instants quan van tornar a ser el centre de les mirades per ballar enmig de l’esplanada alguna cosa vagament assimilable a un vals que havia estat de moda un parell de dècades abans. A poc a poc, al voltant dels nuvis es va anar formant una rotllana mentre un flabiol començava a despuntar entre la pintoresca orquestra: ben aviat, es va concretar una cobla que els balladors, mongols i catalans indistintament, van seguir amb l’inconfusible pas d’una mena de corrua ibèrica d’orígens perduts en la nit dels temps.