19

D’entre les moltes coses que a en Bernat l’havien captivat de la Yu Xin hi havia el seu caràcter generós i afable, una qualitat, però, que semblava que s’havia esberlat tan bon punt havien arribat a la Catalunya Nova per començar la nova vida plegats.

No era estrany: dels moments idíl·lics viscuts a la platja de Calypso a aterrar a Tóldoth, la ciutat bruta, caòtica, amb manifestacions convocades cada setmana que sempre acabaven amb aldarulls i ferits —també algun mort— hi havia una distància considerable. A més, havia arribat l’hivern i la crisi econòmica desbocada. Quan les taules de canvi van imposar la limitació de disponibilitat de dipòsits, les aglomeracions al centre de la ciutat es van multiplicar. Els primers dies de servei, en Bernat es va encarregar de supervisar el desallotjament de milers de rebels que havien acampat en una de les places ermes de la ciutat antiga. Els soldats van segellar la zona amb gasos, van privar els manifestants d’aigua i de menjar i després van carregar contra els opositors amb una contundència i amb una crueltat que començava a revelar la besllum de la desesperació.

Aliena a aquestes bullangues, la Yu Xin s’aïllava en el seu palauet —en el sector que encara es conservava després de l’atemptat— amb els seus arbres de miniatura, els seus estudis de cal·ligrafia, els seus dibuixos o les seves interpretacions de kayagum, però ni tan sols el respecte reverencial cap al marit en el qual les generacions de dones mongoles havien estat educades des del temps del sedentarisme del seu poble contenia el mal humor que l’acabava posseint quan en Bernat tornava a casa.

Com si tingués l’esperança que l’art redreçaria el seu comportament, i a guisa de penitència per un rampell que es recriminava i que no podia controlar, la Yu Xin es distreia traçant les línies dels caràcters xinesos de «marit» i de «matrimoni», els mateixos ideogrames que feien servir els mongols des del segle XV, dos segles després d’ocupar la Xina i d’absorbir-ne la cultura.

Ella, doncs, es distreia dibuixant i escrivint caràcters amb tinta negra sobre paper d’arròs que reflectien la tempesta d’inquietuds i contradiccions que s’encreuaven rere el seu rostre fi i aparentment pacient i equilibrat. Si el caràcter xinès per al·ludir al «cel» representava dues línies horitzontals sobre la línia vertical que partia de la representació d’«home adult» (així, home adult: i cel: ), el signe de «marit» estenia el traç vertical per damunt de la barra que representa el cel (així, marit: ) del qual es podia interpretar que l’home casat es trobava «per damunt del cel», denotant una alta saviesa, i el dret a ser tractat en correspondència amb aquesta elevada posició per part d’una muller que s’ajustés als preceptes de la moralitat confuciana.

La Yu Xin, que enllustrava les parets de la casa amb els seus murals, també pintava en la columna d’alguna alcova el caràcter de «matrimoni», en el qual apareixia la figura d’un home parlant i la d’una dona, reclosa en una mena de cel·la, que escoltava. Però el caràcter predilecte de la Yu Xin era el de «seguretat» o «pau» en el qual es representava una dona sota un sostre (), del qual es derivava que, per a les cultures orientals, la pau existeix si hi ha una dona que espera l’home a casa.

L’amargor de la Yu Xin començava, doncs, per no poder reprimir la mala consciència de no aportar a en Bernat l’harmonia i la calma que s’esperava de la seva condició i de la tradició de la qual procedia. «He viscut massa anys a Occident», es justificava. En comptes d’agombolar-lo, quan en Bernat arribava a la llar es dedicava a punxar-lo abocant tota la bilis que havia acumulat en les seves llargues hores de solitud. La por de perdre’l contaminava encara més els escassos moments en els quals podia gaudir del seu home. Sabia que la desesperació per retenir-lo l’estava allunyant d’ella. La Yu Xin sabia que s’equivocava i, no obstant això, es va deixar arrossegar pel pendís d’uns sentiments negatius que la superaven.

En les primeres setmanes es trobava engelosida del deler amb el qual en Bernat es lliurava a la feina. Es resistia a entendre aquesta vocació de servei a la causa pública que ella jutjava radicalment incompatible amb la felicitat interior. Després, quan suportava les absències del marit fins a altes hores de la matinada o quan ell, a causa d’una urgència, havia hagut d’interrompre alguna sortida lúdica que tenien prevista per a un dia festiu, la gelosia de la Yu Xin es va concretar en el temor que una altra dona s’encreués en la seva relació. Aleshores també pensava que la plenitud al seu costat havia estat efímera, que la plena harmonia en la qual els dos membres d’una parella es troben en el cim de l’atracció i del goig és d’una precarietat extraordinària.

—Han detingut un terrorista —va anunciar en Bernat un vespre just abans de sopar—. Haig d’anar a l’interrogatori.

La Yu Xin va dipositar amb cura els palets que feia servir sobre la tira de porcellana i va dir:

—No sé per què et vas casar amb mi si el teu treball era tan important. En el teu sacrifici per la Confederació no hi ha lloc per a una dona. Això no ho vas aprendre del teu mestre?

—Au, va Yu Xin, no comencem —replicà en Bernat ombrívol. L’experiència d’aquests primers dies de quotidianitat conjugal li recordava el relat d’en Màrius, que algun cop li havia explicat, sobre l’infern que va acabar vivint amb la seva anterior companya, la Dolça. Va estar a punt d’evocar aquesta història, de replicar que el seu mestre s’havia acabat separant d’una dona confosa davant de la disparitat dels deures que havia de satisfer.

Però en Bernat controlava millor les pulsions destructives que la seva esposa i es va mossegar la llengua. Va provar de canviar de tema:

—Els informadors fan una tasca excepcional. Gràcies a les instruccions d’en Gonçalves de Montalvà aquesta setmana han caigut dos objectius importants.

—No m’agrada aquest Gonçalves de Montalvà, us està fent el doble joc, n’estic segura —sentencià la Yu Xin amb acritud.

Que rondinés perquè havia d’atendre les obligacions del seu càrrec encara li semblava tolerable però que el furgués tot qüestionant els punts bàsics de la seva estratègia ja ho va trobar excessiu.

—No n’has de fer res d’en Gonçalves de Montalvà —replicà en Bernat aquest cop sense mirar d’amagar la seva indignació—. Ja cometo una gran irresponsabilitat confiant-te noms que són secrets d’estat.

Com que la Yu Xin callava amb aquella expressió ferida que evidenciava un plany a punt d’esclatar, en Bernat es penedí de sobte de la duresa del seu comentari i va provar de suavitzar la situació. Va fer veure que estava obert a exposar-li les raons d’aquestes sospites sobre el seu contacte amb els grups mossàrabs.

—En què et bases per dubtar del nostre infiltrat?

El to moderat d’en Bernat també es devia al fet que, com li passava a en Màrius, mai no acabava d’escatir si els judicis de la Yu Xin es fonamentaven en informacions procedents dels serveis secrets mongols o en els somnis i els senyals de la natura que li havien ensenyat a llegir a través de les pràctiques taumatúrgiques de la seva comunitat. En Bernat creia que tot anava una mica lligat; és a dir, que la Yu Xin pertanyia a alguna mena de germandat o de secta mongola en la qual, a més d’experiències místiques, es compartia informació gràcies al fet que part dels seus membres ocupaven llocs clau de responsabilitat i de decisió.

Ella romania en silenci. No va respondre al requeriment, potser perquè temia que les seves vagues referències a les visions contribuïssin de nou al seu descrèdit. O potser perquè buscava desconcertar el seu marit i convèncer-lo del fons de veritat de les seves afirmacions. Va desviar el setge en el qual la curiositat d’en Bernat l’havia col·locada tot responent amb una altra pregunta que entrava de ple en el nucli de les seves preocupacions, els desficis que, en realitat, la portaven de corcoll:

—I, als interrogatoris, hi vas amb la teva puteta?

«Bé, ja hem arribat al cap del carrer», va pensar en Bernat amb un posat estoic. La Bruna de Verm obsessionava la Yu Xin, estava convençuda que en Bernat cometia adulteri amb ella, tal vegada una relació que es remuntava a un moment anterior al del seu matrimoni i que encara continuava. La Yu Xin no hauria escoltat cap dels raonaments que hagués plantejat en el seu descàrrec:

—Que et penses que no me n’adono? Que et penses que no em vaig fixar com et mirava aquella meuca quan em vas presentar el teu equip? —va cridar enfollida—. Sóc mongola però no sóc imbècil, Bernat!

«En Màrius tenia raó», va pensar ell, «si m’havien d’esbroncar igual, almenys em podria haver trasquilat la Bruna». També va recordar un comentari del seu mestre que el va fer somriure tèbiament i que el va ajudar a distanciar-se d’aquella escena desagradable: «No hi ha res vinculat amb el sexe que no adquireixi una dimensió ridícula».

—Que te’n fots de mi? —bramà la Yu Xin, la qual, davant de l’expressió enriolada d’en Bernat (protegit pels seus pensaments i sempre procliu a la calma) encara s’enfurismà més. En veure el somriure, ella va estremir-se de dolor, d’un dolor físic que la posseïa, una ardència incontrolable que excitava la seva ira a mesura que se sentia cada cop més culpable per estar destrossant els fonaments de la seva unió.