5

—Hem de falcar-nos a la frontera, al sud de Tóldoth, i contenir les temptacions portugueses d’entrar a la Catalunya Nova a redós del veritable exèrcit que ens amenaça: els andalusins. És contra ells que hem de dirigir les represàlies.

Mentre pronunciava aquest judici en Màrius havia deixat de sentir-se confós. El va acaronar l’àuria de les grans sagues que fins aleshores només havia copsat en els llibres d’en Ferran de Cardona. El Prínceps també va emergir del seu ensopiment:

—Això em comença a agradar una mica més. Preferiria que els portuguesos escarmentessin però si reben els andalusins estarà prou bé.

—Els andalusins, Excel·lència, són els grans aliats dels mossàrabs. Són la seva sortida al mar i, per tant, la seva connexió amb l’exterior i amb les potències estrangeres que subministren armes i diners a la revolta secessionista. Hem de concentrar l’energia en un sol cop inesperat, contundent i efectiu.

Per bé que potser estava suggerint una insensatesa, un desvari que menaria a una altra ensopegada, el protonotari va ser atrapat inesperadament per l’emoció de trobar-se involucrat en una força que ell identificava amb el destí. «Vet aquí els moments sumptuosos que estàvem esperant, la guerra ens alliberarà de l’avorriment i de la bogeria», va pensar. Superar la desídia el començava a satisfer i, alhora, dissipava la pena per la desaparició d’en Bernat. El frenesí del moviment no el desviava, tanmateix, de la multiplicació dels problemes que de sobte s’abatien sobre la vida apaivagada i bonhomiosa dels habitants de la Confederació. D’unes preocupacions només centrades en el benestar material i en el sosteniment econòmic la societat catalana, de sobte, quedaria partida per un llamp de la violència que ho transformaria tot.

Només en el coratge hi ha alguna oportunitat de redempció, recordava en Màrius. O és que no havien reaccionat així els seus avantpassats quan, a l’inici del conflicte alpí, els allmands van impulsar la seva política d’expansió per Europa? No van entendre ben aviat que calia tallar de pressa les ínfules de dominació de l’adversari per impedir que la seva prepotència amenacés el cor de la nació? Si s’hagués apostat per la negociació, només s’hauria concedit als allmands més temps per engreixar la seva màquina militar i assegurar la seva victòria. «Hi ha coses que no es negocien». Ara, creia en Màrius, calia la mateixa fermesa contra els andalusins. Cap agressió sense resposta. A més, tal vegada amb l’operació que en Màrius començava a imaginar i a exposar s’aconseguiria incrementar la influència catalana en l’engranatge de les disputes internacionals. Un ordre que esclata també ofereix l’oportunitat de treure’n profit, pensava.

—Hauríem de llançar un atac a gran escala —va dir en Màrius aixecant l’índex amb una autoritat expeditiva—. Un atac que espaordís els andalusins, fascinés Europa i dissuadís qualsevol altre dels nostres veïns de ficar el nas en aquesta picabaralla.

Però aleshores, com s’esqueia al seu caràcter voluble i espantadís, el Prínceps va arronsar-se:

—Estàs segur, Màrius, que estem en condicions d’entrar en una guerra oberta amb els andalusins? Si no som capaços d’estirar les orelles ni als portuguesos com aconseguirem doblegar el califat amb tot el seu suport extern?

—Només proposo, Excel·lència, que triem bé el nostre enemic i que, un cop fixat l’objectiu, posem tota la carn a la graella. Extirpem el mal de rel. Els mossàrabs són uns titelles dels andalusins que els faran servir per estendre la seva influència a Europa. Ara paguem el preu de no haver-los expulsat de la península quan tocava.

—No érem prou poderosos —va interrompre’l el Prínceps—. Ni tampoc érem prou gent per colonitzar nous territoris. Ens pensàvem que ho resoldrien tot amb la tolerància religiosa i els andalusins s’han enfortit amb el seu monoteisme fanàtic. Van ser aquestes mancances les que ens van obligar a inventar-nos la llibertat.

Els ulls d’en Màrius es van perdre en la idea que estava emergint:

—No ens embarcarem en una acció a la península. Granada i Híspalis continuen sent inexpugnables i no resoldrem ara el litigi pendent des de l’edat mitjana —va dir en Màrius—. Però un atac sobre alguna de les ciutats del nord d’Àfrica seria una altra cosa. Crec que tenim prou força per imposar-nos.

—A on?

—A algun lloc de la costa de Barbaria. El feu d’Argel no està gaire protegit encara que té un gran potencial energètic i bona part de l’armament modern que importen d’altres països transita pel seu port. En qualsevol cas —prosseguí en Màrius—, amb l’acció a Guadalcanal, les possessions africanes dels andalusins han revelat que són alguna cosa més que paradisos fiscals i cau de vicis per als emirs. Han estat acumulant forces i els hem de frenar amb una resposta contundent abans no n’acumulin més.

—Em sembla massa ambiciós. Encara en sortirem escaldats —el Prínceps continuava amb les seves reticències.

—Les drassanes de Marsella —va recordar-li en Màrius— acaben d’enllestir el portaaeronaus Pere II el Gran. Tenim una nau almirall magistral per engegar una campanya gloriosa.

El Prínceps va adreçar la mirada cauta al jardí i a un esllanguit salze que creixia en un dels angles del pati.

—Bé —va dir—, em tranquil·litza saber que cap a alguna cosa sòlida han anat a parar els vins escumosos i les serpentines de les nostres inacabables nits de festa durant tants anys de pau.

—Sí —va dir en Màrius una mica més animat—. Els sorprendrem, Excel·lència, el nostre cop serà letal.

El Prínceps va somriure, semblava evident que no confiava gaire en els plans que havia exposat el protonotari, però en el nou conflicte fora de les fronteres de la Confederació que es plantejava potser gaudiria d’una pròrroga per continuar celebrant la vida i la llibertat de la seva condició privilegiada, una nova oportunitat per esquivar la galdosa coincidència entre el seu mandat i l’acceleració dels canvis. En Nuno Sanç, que estava més asserenat, va tornar a manifestar una de les seves mostres d’estima per en Màrius que van engreixar la vanitat d’aquest:

—Em fa molt bé tenir-te al meu costat! Demanaré a la Consellera catalana que et traslladi aquí, amb mi. A l’Aljaferia necessitem les teves aportacions. Ets de la fusta d’homes la determinació dels quals ens ajuda a recuperar les il·lusions que crèiem desaparegudes. No saps el que representa per a mi algú on trobar la solució dels problemes i, per què no dir-ho?, per descarregar en alguns moments la consciència d’aquesta pesada tasca de tirar endavant la Confederació.

—Sabeu que sempre estaré a les vostres ordres, Excel·lència —va dir en Màrius.