15

Per alguna mena de principi fustigador i de tècnica de confessionari, en Conrad creia, al principi, que a la Bruna, un cop es trobés millor, li seria beneficiós parlar de l’horror viscut a Saragusta. Pensava que calia tornar a transitar per les imatges més fosques i retorçades de l’experiència i així accedir a la purificació. Però els dies van transcórrer engorronits en l’aquiescència hivernal i cada cop va acabar semblant-li més fora de lloc la necessitat de profanar el record del confinament i dels abusos amb els quals la demència d’en Nuno Sanç l’havia torturada. D’altra banda, malgrat l’aparença encara fràgil, es recuperava de pressa i es percebia del tot inoportú per a la cura de les lesions una introspecció que fes emergir les seqüeles psíquiques del trauma. La Bruna ja s’alimentava sense necessitat de sèrum, ja començava a incorporar-se, a caminar amb l’ajut d’una crossa i, fins i tot, tan sols deu dies després que en Mafumet i en Sodano l’haguessin traslladada moribunda cap a l’Ullal, ja reia amb les facècies i amb les obscenitats del doctor Blancafort. Només en Sodano expressava a en Conrad les seves reserves de no forçar la memòria de la nouvinguda, no pas per promoure l’estabilitat mental de la malalta, sinó al sol efecte de conèixer els detalls dels problemes que s’abatien sobre la cort d’en Nuno Sanç i la informació sobre el moviment exacte dels exèrcits mossàrabs en territori aragonès. A les darreres sortides, ell i en Mafumet ja havien constatat les incursions de l’avantguarda mossàrab però no estaven del tot segurs de la magnitud de l’agressió.

—I si Saragusta ja ha caigut? —deia en Sodano amb un punt d’angoixa—. Segur que ella sap en quina situació es troba la resistència aragonesa.

Aleshores en Conrad abaixava les mans amb els palmells apuntant cap a terra tot reclamant tranquil·litat.

—Ja arribarà el moment —deia, i en Sodano, encomanat de la parsimònia d’aquells dies buits, reculava també sense insistir gaire. El clima, ardu com no es recordava des de feia dècades, havia provocat la cancel·lació de noves missions d’exploració més enllà de la terra de ningú i tant en Sodano com en Mafumet es van deixar arrossegar per la mandra, només contribuint a alguna guàrdia rotatòria i a custodiar algun carregament de provisions procedent de Terol si els passos no havien estat tallats. També participaven en tasques de neteja de la fortalesa. La resta era contemplació del paisatge nevat, de les rodelles de boscos fantasmagòrics disseminats per la vall i dels volums d’algun dels pobles abandonats aferrats a l’espigó de les muntanyes. Més èxit que la promoció de les iniciatives vinculades al servei d’intel·ligència, va tenir la proposta del doctor Blancafort d’aprofitar aquell període d’esllanguiment per organitzar una festa amb dones i vi. «Un sopar de gala», com en deia ell.

—Esperarem que et trobis millor —li deia a la Bruna— i animarem una mica la guarnició.

I ella assentia amb un estrany entusiasme que contrastava amb les seves faccions encara esgrogueïdes i amb el rastre de les cicatrius que enteranyinaven la galta, el nas, o la part superior del front en l’aiguabarreig amb la cabellera.

En aquesta fase de recolliment, també destacava el goig que va experimentar en Conrad quan va abandonar el seu barracó per ocupar una de les estances enmig del pulmó de ferro colat i de formigó del fortí. L’habitació assignada, i això que era la de l’oficial en cap, tampoc no es desviava gaire de l’estètica de bloc de suburbi obrer que caracteritzava les dependències residencials de la tropa, però hi havia una novetat que ho canviava tot i convertia aquell espai en una veritable «domus àuria» per a en Conrad i és que va convèncer la Bruna perquè s’hi instal·lés amb ell sota l’excusa que així la vigilava en la seva recuperació no fos cas que patís una recaiguda. La setmanes següents, doncs, van viure junts, i ell accedia a la seva intimitat i a l’admiració de la voluptuositat de les formes femenines cada cop més vigoroses malgrat la laceració amb la qual l’havien castigada. No hi havia, però, cap temptativa de contacte carnal tret d’agafar-li la mà o d’acaronar-li els cabells mentre ella s’adormia.

—Viure amb la Bruna, tenir-ne cura, contemplar el reflex de la llum sobre la seva carona en el darrer son del matí, no és això la plenitud? —deia en Blancafort amb el seu aire provocatiu. I en Conrad, d’un humor excel·lent, responia:

—Potser és que ja sóc mort i m’he guanyat el cel.