3

El rostre delmat del Prínceps revelava una ràbia incontenible. Estava fora de si. Havia provocat una trencadissa de copes de vidre amb el cop de mà brusc contra la safata que li havia ofert un dels servents. El nou Conseller d’Aragó, l’antic cap de guàrdia, s’ho mirava amb els seus ulls inexpressius com taques de tinta, una cortina rere la qual amagava l’angoixa que li recorria el moll dels ossos no fos cas que en Nuno Sanç vessés el proper cop d’ira contra ell.

—Maleïts, maleïts, maleïts, triplement maleïts… —bramava el Prínceps—. No puc esperar més, haig de trencar amb Catalunya. Ara tenen un reducte on acumular forces. I prestigi, tenen prestigi. Com podré vendre la meva causa als estats del nord? Es tractava de mostrar la feblesa i la incompetència de la Consellera i del seu gos falder, no les seves gestes espaterrants!

Els subordinats contemplaven de viu en viu tota la deixadesa de la seva política, la manca de previsió i de coherència, la poca agilitat de moviments i allò encara l’exasperava més.

—Calla! —va amollar al seu Conseller sense que aquest hagués badat la seva boca petita i cosida com un trau en una pell de cuir. El Prínceps altra vegada sentia l’esbart de dolor dins el seu cap, les punxades terribles del cervell que semblava que anava a esclatar. També lluitava amb el pedregar carregat de la respiració: es va abocar a l’inhalador i després de la dosi de dilatació bronquial va parlar amb més lentitud i reconcentració com si estigués escanyant el coll d’una au indefensa—: S’ha acabat. Vull una flota de creuers desfilant cap a Barcelona. Aquest vespre emetré un decret que declari l’estat d’excepció i dissoldré el Consell Federal. Si els gascons, els alvernesos i els altres em volen seguir, endavant, i, si no, ja s’arreglaran.

—I els mossàrabs, Excel·lència? No els hauríem d’esperar? —va gosar dir finalment el Conseller amb el seu rostre lleugerament inflat pel consum d’opiacis, la matèria primera que li permetia superar aquella tensió i aquell pànic constant davant dels rampells imprevisibles del sobirà.

—Al diable amb els mossàrabs! Anirem per lliure. També s’ha acabat això de demanar permís a tothom. Au, activeu els nostres homes i envieu-los cap a Barcelona. De dret cap al Palau del General!

Aleshores va estossegar i es va adreçar cap al seu majordom.

—Tinc gana.

—Sí, senyor. El civet de senglar l’espera al saló —va anunciar el seu Ganímedes particular—. Abans, però, hauria de passar revista als nous candidats per al servei de seguretat de la casa principesca.

Allò va animar-lo, entre els reclutats sempre hi havia cossos joves deliciosos que li alegraven la vida encara que les notícies negatives com les que s’havien precipitat en aquell dia el trasbalsessin i arribessin a perjudicar seriosament la seva salut.

Quan va veure els candidats no va dubtar ni un segon en el moment de triar la persona que ocuparia la plaça vacant. Va reconèixer la Bruna de seguida, vestida amb l’uniforme negre que li conferia aquell caràcter androgin tant del gust d’en Nuno Sanç.

—M’estranyava que no vinguessis —va dir-li el Prínceps quan va passar davant seu. Havia reconegut de seguida la seva preferida. Els altres convocats van retirar-se amb un gest del majordom—. Segur que als serveis d’intel·ligència no et tractaven tan bé com nosaltres.

—Ha arribat l’hora de tornar amb el meu senyor —va respondre la Bruna amb la seva veu profunda i sensual.

—Després de sopar espera’m a la meva alcova. Hem de recuperar el temps perdut.

—Com desitgeu, Excel·lència. Seré a les vostres dependències.

El Prínceps, content, va retronar amb una veu que, tot i castigada per un xiulet asmàtic, havia recuperat la seva potència:

—Necessito relaxar-me. Avui no em ve de gust res violent ni retorçat. He tingut un dia pèssim. Només unes moixaines. Faràs això per a mi?

—Complauré Sa Excel·lència amb tot el meu amor —va dir la Bruna amb un ampli somriure i amb els tirabuixons salvatges que li queien sobre la seva mirada verda i llampant com un punyal de jade—. Gràcies per escollir-me, no us defraudaré.