22

Anticipació, rapidesa, ser i no ser, aparèixer en l’atac i esvanir-se davant de l’agressió. En Bernat, amb els ulls encesos i una lleugera ombra de burla en els seus llavis, aturava el reguitzell de cops que plovia en direcció descendent o ascendent, els intents de penetració a l’altura del ventre, l’escombrada que buscava segar-li els turmells. Semblava haver assajat una resposta a cada envestida, de manera que la cadència de moviments de vegades estava més propera a l’elegància de la dansa que a la rudesa de la lluita. El poc encert, malgrat l’obstinada insistència d’en Conrad i la Bruna, es concretava en rèpliques brutals del seu adversari: quan semblava que el tenien més acorralat l’impuls d’en Tallaferro estava a punt d’abatre’ls amb un toc definitiu. Una incursió de la Bruna, que va lliscar a pocs centímetres del genoll del mossàrab, va derivar en un salt d’en Bernat i un cop de peu sec que es va enfonsar en el pit d’en Conrad i el va deixar paralitzat i sense alè. Aleshores es va replegar a terra i va fer passar en circular la llança rere l’espatlla que, amb el xiulet que tallava l’aire, va obrir un lleu esqueix tenyit de sang a l’altura de l’omòplat de la Bruna. Aquesta vegada en Bernat va impedir que en Conrad es tornés a incorporar i li va tornar a llançar la xarxa digital que el va enredar. Va estar a punt de rematar l’adversari caigut i immobilitzat, però la Bruna s’hi interposà amb un bram que arrencava de les entranyes i que destapava una fúria desbocada. En Bernat, encongit, anava aturant com podia els cops de l’espasa tot alternant un extrem de la llança i l’altre fins que, amb una magistral concentració d’energia al tall de l’arma, la Bruna partí el travesser per la meitat. Amb un moviment de peu retirà una de les piques cap a l’escalinata. En Bernat va intentar encara defensar-se desesperadament amb l’altra punta de ferro, un gest que la Bruna va blocar amb un nou cop formidable amb l’espasa que separà la guaspa del pal. Completament desconcertat, el mossàrab va ser abatut amb una empenta i, un cop prostrat sobre la catifa, la Bruna va col·locar la punta de la daga sobre la nou de l’adversari derrotat i va dir:

—S’ha acabat.

Al principi en Bernat va restar callat tot mirant-la fixament als ulls. No acabava d’assumir la condició de la derrota. Després va parlar sense desprendre’s d’aquell to arrogant que s’havia accentuat d’ençà que havia decidit comandar la revolta mossàrab.

—Enfonsa la teva daga, Bruna. Ja he complert la meva missió. Ara sí que és l’hora de morir.