10

I, en efecte, la llavor dels dubtes va créixer quan la Yu Xin, en el moment més inesperat, va sol·licitar audiència per presentar-se al palau. L’hi va comunicar la Dolça, amb aquella expressió agra i desdenyosa que s’havia instal·lat en una cara envellida d’ençà que s’havia considerat defenestrada políticament i que havia renunciat a tota forma d’afecte sexual.

—Ha arribat la teva concubina —li va dir a cau d’orella en el recés d’una reunió amb el seu equip. Per deixar clar que no interpretava el retorn de la Yu Xin com una derrota i que no contribuiria a apaivagar els recels que turmentaven el seu antic company (i que, amb tota probabilitat, ella ja havia detectat que li arrencaven els instints més miserables de la seva personalitat), la Dolça va afegir:

—Va vestida com una gran senyora però ni els seus draps dissimulen els seus modals de barjaula. En Tallaferro no em va fer cas quan l’hi vaig dir. Posaria la mà al foc que ella es va infiltrar entre els mossàrabs per matar-lo. Tu també ignores els meus consells. Em sabria greu que et destrossés amb les seves males arts.

«Quin pendó!», «quin pendó», pensava ell mentre recordava amb estremiment com s’havia deixat envoltar el cap entre les seves cuixes mentre li llepava el seu sexe a la Vil·la Avítia, com l’havia acollit en l’escalfor, l’excitació, el frenesí. En Màrius, tot evocant aquesta imatge va reprimir la seva irritació i, sense aixecar el to de veu, va dir amb un aire mig fatigat mig de burla:

—Dolça, l’altre dia ja va quedar clar que ni fas ni deixes fer. A aquestes altures, no tens cap dret a ficar-te en la meva vida.

En aixecar-se la sessió, ells dos es van retirar a una sala petita i van poder continuar la conversa sense testimonis:

—Aquesta dona és una mala pècora. Va eliminar en Bernat i ara ho farà amb tu. Ensorrarà Catalunya! —va cridar la Consellera, revitalitzada en un odi desbocat cap a la mongola.

—Em sembla que ens estem ensorrant sols, no cal que ningú ens ajudi —va aclarir en Màrius, mentre continuava evitant el to irat i ressentit de la seva antiga companya.

—Si els aragonesos persisteixen en la seva defecció els membres del govern català que ens trobem aquí, els militars d’alta graduació i els representants dels pobles fidels al projecte confederal escollirem un nou Prínceps per aclamació, i aquest líder només pots ser tu, Màrius. No toleris que una puta arruïni les teves oportunitats!

Dit això, la Consellera va marxar d’una revolada i va deixar en Màrius extraviat en un pantà de records i de pensaments. La comèdia i la confusió marcaven els seus anhels. A un pas d’assumir l’alta magistratura, es preocupava primordialment per les ebullicions hormonals derivades de la seva activitat de cintura cap avall. El protonotari que havia ocupat el càrrec abans que ell, de nom Daniel, el vell Daniel, el seu mestre com ell ho havia estat d’en Bernat, ja li havia avisat que com més gran es feia sentia que li passaven més coses, que els batecs es disparaven, que les alteracions proliferaven i que l’estovament físic no es compensava amb una navegació tranquil·la, sinó en una duplicació de l’exigència.

—Com més anys passen més accions has acumulat que generen més conseqüències i, per tant, més torbació —havia dit el vell Daniel davant de la incredulitat d’en Màrius, i això ho afirmava un pobre ancià que havia patit les Guerres Alpines en la seva joventut; no com ell, que li havia tocat enfrontar-se amb aquesta cadena de reptes en el moment en el qual el seu cos i la seva energia davallaven.

Només va disposar d’uns minuts de pausa entre la marxa de la Dolça i la nova aparició.

Una llum cansada s’estenia per la sala. Era gairebé el migdia però l’espai s’enfosquia amb una sensació d’atapeïment en bona part causada per la presència de la Yu Xin i de les mussolines blanques que li embolicaven les espatlles amb sumptuositat. Els ulls immòbils, fixos i greus de la Yu Xin també afegien densitat a l’atmosfera, així com el seu somriure que volia ser burleta però que no reprimia una espurna de torbació. Uns diagrames projectats amb làser es dibuixaven sobre els carcanyols de l’arc que envoltava la seva figura de musa modesta.

Va començar disculpant-se davant del silenci inquisitiu del seu amant:

—Sé que hauria d’haver vingut abans, Màrius, ho sé i ho lamento. Però volia resoldre un petit embolic, una nosa que, en comptes d’atenuar, s’ha engrandit i s’ha complicat encara més.

—No pateixis… —va respondre ell, babau, amb les defenses i la voluntat de mostrar-se esquerp esfondrades tan bon punt ella va començar a parlar. Per què perdia tot caràcter quan es trobava davant de la Yu Xin? Tampoc és que mai no n’hagués tingut gaire, de caràcter, fins al punt que, també per a ell, no deixava de ser un enigma explicar-se com havia ocupat càrrecs de responsabilitat amb una capacitat d’imposició tan feble—. Podria haver anat a cercar-te jo. Et vaig veure actuant a L’Opulència una nit i no vaig fer res per acostar-me a tu. Intuïa que tenies motius per mantenir la distància.

—Sí, vaig saber que havies vingut. Aleshores encara creia que maltractar el meu cos amb aquella feina m’estalviaria el tràngol.

La mirada de desconcert d’en Màrius va trobar una rèplica en la cara tensa de la Yu Xin, l’expressió d’aquell que mira per damunt d’una barana al fons d’un abisme.

—Avortar, Màrius —va dir amb sequedat—. No volia parir més éssers absurds en aquest món repugnant.

Ell no ho acabava d’escatir, no esperava que els gestos esquius de la Yu Xin tinguessin un altre motiu que no fos polític. Si és que allò que li estava anunciant, cosa improbable, no tenia res a veure amb la política.

—Però no he tingut valor. Estic prenyada… —va acompanyar la declaració amb un somriure trist— i no puc dissimular-ho més.

La completa absència de relacions d’en Màrius amb la reproducció l’havia privat d’adonar-se fins a aquell moment d’uns evidents canvis en la constitució de la Yu Xin: la prominència d’una panxa que ja es perfilava fins i tot a través de l’ampla faldilla que partia de sota els pits i descendia fins als turmells. Ell encara no se’n sabia avenir. La seva consternació el va fer sentir-se una mica ridícul, una sensació que es va aguditzar quan, de cop i volta, va veure que la Yu Xin havia parlat tota l’estona dreta i va convidar-la a asseure’s al sofà, però ella encara va romandre uns llargs minuts més al seu davant. En un primer moment, no es va deixar arrossegar per cap pulsió negativa, cap recel, cap acusació, cap censura. Trobava fora de lloc interrogar-la. Es va decantar cap a ella i la va abraçar tot cobrint-la amb una sensació protectora que la Yu Xin va agrair.

—Enhorabona… —va murmurar-li a cau d’orella, alliberat de les visions pessimistes que ella havia insinuat. La gestació li va semblar instintivament una bona notícia, una puixança difusa i àvida—. Tot anirà bé.

Compartir el pes de la revelació (i mentre rebia el cos càlid i l’alè paternal de l’home que havia triat per agombolar-la) va posar la Yu Xin de més bon humor, una lleugera riallada travessava la blancor maquillada del seu rostre.

—No ignoro que m’has conegut en un moment prou dissipat de la meva vida i potser per això les meves afirmacions no tenen cap mena de credibilitat —va dir ella—, però t’asseguro que només hi ha dues possibilitats: tu o en Bernat.

Ni que es tractés d’una mentida, el comentari va acabar d’apaivagar qualsevol suspicàcia que hagués enteranyinat el seu interior. Si ell era el responsable del plançó, participar d’una experiència de la qual sempre s’havia cregut desposseït enllustraria encara més la seva vanitat ja prou carregada d’exultacions virils. El moment de màxima projecció pública coincidia, doncs, amb el de màxima potència biològica. «Encara no sóc tan vell», va dir-se, «em continua important més el futur que el passat».

Si, en un altre sentit, la fecundació s’havia consumat en els darrers dies de la vida d’en Bernat, la continuïtat de la saga dels Tallaferro i el paper de pare adoptiu que estava en condicions d’exercir minvaria els remordiments pel que ell encara considerava una traïció sense atenuants cap al seu deixeble. Això, és clar, sempre que la Yu Xin digués la veritat i no s’hagués dedicat al pluri concubentium amb qualsevol arreplegat que hagués conegut a Catalunya o a Barbaria, una possibilitat que en Màrius volia descartar, tot seguint una antiga tendència d’ignorar la llarga llista de vicissituds que poden fer estremir de goig el cos que s’estima.

Quina importància tenia, no obstant això, que els gens haguessin estat aportats per algú altre? Només ell es col·locaria en la posició de modelar la criatura que s’esperava, només ell impregnaria el nouvingut amb les seves il·lusions, amb la seva manera de parlar, amb els seus gestos, amb els seus dubtes, les seves passions i les seves mancances. Ell li transmetria la noblesa del llinatge, l’educació, els recursos que refermarien el fill a la cúspide de la societat, fos la societat que fos la que sorgís de tots els canvis i de tots els conflictes que aleshores s’estaven deslligant.

No sabia ben bé per què però en Màrius se n’alegrava que ella no hagués segat aquell brot de vida. La gestació i el naixement desactivarien tota mena d’hostilitat que la Yu Xin congriés contra els catalans, la lligaven a la tribu. Si en algun moment, a tenor dels comentaris viperins de la Dolça, l’havien titllada d’espia, semblava difícil imaginar que es giraria contra una de les nacions que integraria la identitat del fill. No, pensava ell, la Yu Xin anava de bona fe, era una pobra noia atabalada per la magnitud dels reptes que li havia tocat viure en una cultura llunyana. Se sorprenia, s’alegrava, sentia vergonya, es posava malenconiosa, s’espantava. S’espantava com ell.

En Màrius mai no havia pensat que tindria fills, es tractava d’una idea que més aviat havia rebutjat durant molts anys. S’havia preguntat moltes vegades per la paradoxa consistent a confiar en la transcendència a partir de la transmissió de coneixements i d’experiències però repudiar la base material que permet aquesta transmissió. Sense reproducció totes les seves aportacions acabarien en un codi indesxifrable petrificat en una matèria inerta lliurada a la fredor de l’univers. Però aquestes tribulacions restaven de sobte foragitades, li semblaven foteses, davant d’aquella irrupció que, com en el més primitiu dels relats sobre la fertilitat, ja era per ella mateixa una alenada d’esperança:

—Et vull demanar que et traslladis a una de les dependències del palau —va dir en Màrius amb una vibració entusiasta—. Hauràs de suportar totes les tafaneries dels membres del consell, inclosos els comentaris insidiosos de la Dolça, i del personal al nostre servei. Però enlloc no seràs atesa com aquí.

—D’acord, Màrius. Gràcies. Fas que em senti alliberada, conciliada. Només hauria calgut trobar-te abans. No sé per què m’he amoïnat tant.

Aquella criatura que anava creixent representava moltes coses, moltes més de les que podia expressar l’escapçat matrimoni amb en Tallaferro (com li havia suggerit aquell enviat mongol que s’havia esmunyit entre els convidats de les llunyanes noces). Potser en el ventre de la Yu Xin s’endevinaven el final de les turbulències, la nova etapa després de la confrontació.

Amb veu trencadissa en Màrius li va confessar que, a partir d’aleshores, ella i el nen serien el centre de la seva vida i que se sentia immensament feliç. Un missatge primari. També fals. En Màrius trobava que s’enfilava pel camí de la victòria i que qualsevol expressió del destí o d’una força més enllà de la comprensió dels homes, li era un vaticini favorable. El nen no era cap fi en ell mateix sinó un mitjà per refermar la seva posició en el món.