6

Una manifestació.

Va veure la gentada mentre vorejava una plaça de ciment a la ciutat antiga, oberta pel lloctinent després de deixar que el rusc de cases catalogades d’estil mossàrab que s’havien amuntegat durant segles en aquell barri es deteriorés irremissiblement. Tot apel·lant a la insalubritat de la zona, el lloctinent racionalista i il·lustrat havia tingut el pretext perfecte per ordenar l’esfondrament d’una de les poques parts del patrimoni de la ciutat que havien sobreviscut a la invasió dels catalans.

En aquell moment que en Màrius passejava pel centre de la vella Tóldoth, en direcció a la casa d’en Bernat, hi havia un immens espai obert amb unes palmeres raquítiques i un parell de monòlits on els autòctons havien dibuixat algunes caricatures de la Consellera i del Prínceps. Al fons, destacaven les piles de runa i els esvorancs de l’obra inacabada en contrast amb el nou paviment del centre de l’espai i la pica d’una font sense aigua, la pedra de la qual ja es trobava escantellada perquè els adolescents que ni estudiaven ni treballaven jugaven als patins abans de la posta. També hi eren aquell vespre, al costat de l’aglomeració d’ombres silencioses, vestides amb capes negres, en un silenci lacerant que anava omplint la plaça. Una riuada humana que es filtrava des dels carrerons adjacents: una desena de milers de persones marxant amb una serenitat que en Màrius trobà esgarrifosa. «Les protestes s’estan desbocant, els compromesos comencen a superar els abúlics», va pensar en Màrius. «No anem bé».

Es va aturar una estona perquè arribava aviat a la cita i volia aprofitar per continuar tafanejant l’ambient que es respirava. Va optar per, des d’una distància prudent, observar la protesta. Estava clar que els mossàrabs anaven perdent la por. Com més explícita era la violència que exercien sobre ells amb més llibertat i amb més desvergonyiment es rebel·laven. A mesura que es feia de nit, les lluernes de les espelmes en record dels difunts s’encenien per la plaça. Només se sentia una lleugera remor com de branquillons somoguts pel vent. El silenci de la protesta feia venir vertigen. Ni la propaganda, ni els discursos unionistes, ni encara menys els missatges que els agents d’en Màrius i els mitjans de comunicació lleials a la Confederació havien difós, els convencien de la maldat dels terroristes ni de la justificació sobre l’increment de la presència militar. Entre els molts problemes que omplien la carpeta de la causa mossàrab hi havia justament la connivència d’alguns colons amb les germandats del país. Aquells que els governs dels Consellers havien enviat a treballar al sud a les últimes dècades a fi de catalanitzar la regió es dedicaven a sumar-se als reclams separatistes. Quants Montcada, quants Borrell, quants Queralt, quants Puig de la Bellacasa, s’aplegaven amb els Nauàs, Hafaixa o els Gundul per cantar l’himne als soldats caiguts amb què es recorden els avalots del segle XV? L’aportació dels nouvinguts i dels descendents de colons d’antigues generacions era decisiva per intensificar el conflicte amb les autoritats centrals. Tot estava canviant, tot es deixava impregnar per una dinàmica diferent i a Catalunya estaven perdent la imaginació.

Una escena va glaçar el cor d’en Màrius: havien instal·lat una urna al centre de la plaça i les corrues de persones anaven dipositant un vot simbòlic. Per què votaven? Per la pau? Per la independència de Mossaràbia? Era una pantomima, una bufonada, i, no obstant això, des de l’altra banda de la sensibilitat política, en Màrius percebia que el gest estava carregat de significat.

Uns minuts després de començar el ritual va comparèixer la guàrdia d’assalt i va dispersar els congregats. L’urna contra el fuet. Una enorme confusió es va ensenyorir de la multitud. Fums dispersius, policies corpulents vestits de negre amb botes altes i maces a la mà. En Màrius es va calmar quan la falca dels cossos de seguretat partí la taca d’homes i dones de dol que havien ocupat el descampat. Crits, rugits, els ultralleugers es decantaven sobre els caps dels manifestants. Les veus de ferro i uns focus blavissos i enlluernadors procedents de les nodrisses pentinaven la massa que corria a la desbandada.

—No tenen autorització. Desallotgin la plaça! Desallotgin la plaça!

Ells no en tenien mai, d’autorització, va pensar en Màrius, només es permetien les reunions de suport a Catalunya. En Bernat ja l’havia avisat que la restricció de drets havia anat massa lluny, el prestigi de la Confederació cap a les potències estrangeres en termes de societat benestant i de democràcia s’estava desintegrant. Amb quina autoritat s’adreçarien als allmands, si les actuacions catalanes sobre els mossàrabs es començaven a assemblar a les ràtzies contra els calls jueus? Quin prestigi exhibirien davant de la Mongòlia autoritària si els catalans cometien els mateixos abusos amb les seves minories que practicava el govern de Khambalik contra els opositors liberals o contra les nacions perifèriques?

«Potser ens hauríem de plantejar començar a atraure els mossàrabs moderats», es deia l’assessor de la Consellera, però de seguida va descartar aquesta estratègia quan va recordar que en Gonçalves de Montalvà havia estat, en teoria, un moderat. «Tots són, en el fons, uns secessionistes», va concloure, «fins i tot els que no ho saben que ho són».

—Dispersió! Dispersió o obrirem foc!

En Màrius va decidir que calia retirar-se si no volia exposar-se a un dany. Una figura el va agafar pel braç i el va atraure cap a ell. Era en Bernat.

—Marxem a casa, mestre.

Just quan transitaven per un dels laberíntics carrers perpendiculars a aquell espai buit i anorreat, un manifestant va abordar un dels ultralleugers que s’havia acostat massa a terra i, un cop aferrat damunt del morro metàl·lic i abans que la nodrissa s’enlairés, va detonar una càrrega d’explosius que duia adherida a la cintura. En Màrius i en Bernat ja eren lluny però van sentir la detonació i el brogit del fusellatge caigut.