26

De València cap a Minorica.

En Màrius va embarcar-se al Pere II el Gran per dirigir l’operació des del pont de comandament al costat de l’almirall Lambert i altres oficials, tal com havien disposat la Consellera i l’Estat Major. Faltava la confirmació del nomenament per part del Consell Federal —si és que existia l’oportunitat de tornar-se a reunir, tot i que amb el vot de la diputació permanent, un grup de cinc representants, la majoria afins a la Consellera, n’hi hauria prou.

Gairebé s’estava tancant la comporta de la nodrissa quan el cos flexible de la Bruna de Verm s’escolà dins de la nau. Un sotrac de sensacions va envair en Màrius en veure-la i totes depenien de l’enlluernament que li causava la bellesa, les seves formes entallades, fibroses, en el grau perfecte entre la corba femenina que desvetlla la concupiscència del mascle i el modelat compacte i rígid fruit de l’entrenament i de la tenacitat, una línia superba que crida a la contemplació.

Es va alegrar molt que en Bernat no la reclutés per la missió desastrosa de Guadalcanal, que encara pogués comptar amb ella en els moments difícils que es precipitaven i, sobretot, que la seva presència continués aportant una flamarada de claror en el món de tenebres en el qual vivien.

—M’heu cridat, oi?

—Sí, benvinguda Bruna —va dir en Màrius i la va fer passar a la cabina de passatgers.

La desitjava, desitjava la Bruna, i es va adonar que l’enamorament que sentia per la Yu Xin —i la correspondència en la seva passió— accentuaven la seva promiscuïtat i potenciaven el seu atractiu entre les dones. «Sembla mentida», va pensar en Màrius, «a la meva edat…». «Ningú no és tan voluble com qui està enamorat», va pensar. La seva escalada en les instàncies de poder de la Confederació també explicava el creixement dels seus actius en el mercat de l’erotisme. El desenvolupament social i tecnològic no evitava que alguns comportaments encara es trobessin arrelats en unes relacions entre femelles i mascle alfa pròpia del paleolític.

Ella no era insensible a l’àuria estimulant que els aproximava, els seus ulls espurnejaven amb una mirada a voltes esbalaïda, a voltes incisiva i letal. Li agradava fer goig i ser cobejada pel seu superior. Va asseure’s inclinant lleugerament les seves cames magnífiques, vestides amb les botes reglamentàries que, a en Màrius, li van semblar el súmmum de l’elegància. «Però quina dona!», va dir-se i, tot i aquesta predisposició immillorable, aquesta ràpida complicitat escandida de batecs hormonals que imantaven les traces assedegades d’en Màrius amb la carn tensa de la Bruna. Ell va acabar per no fer res. Va abaixar la mirada. No va abalançar-s’hi, no va esbargir-se amb ella una llarga estona abans de passar a tractar els temes delicats que els havien reunit. L’experiència i el seguit de condicions favorables no li havien permès superar un caràcter tímid. Encara tenia reserves morals. Uns valors ressecs i marcits, i més encara quan ja havia desbordat totes les cotilles de la rectitud i vivia un festival de luxúria amb la Yu Xin, amb la vídua del seu amic; però en Màrius es refugiava en la fantasia d’una temperància dins la qual se sentia legitimat i en una posició superior a la d’algun dels seus oponents com en Nuno Sanç. «En Nuno Sanç ja l’hauria masegada pertot arreu i sense miraments». Amb això, de fet, i com estava a punt de comunicar a la noia, hi comptava.

Abans, però, encara va dedicar uns instants a lamentar-se. Sabia que es penediria de no posar la grapa damunt la Bruna, que quan la seva relació amb la feminitat es limités a esperar la infermera que li retirés la gibrelleta de les seves excrecions de vell es retrauria —si encara li restava enteniment i memòria— no haver xalat amb la seva agent preferida aquell dia abans de la batalla ni haver furgat per totes les seves escletxes com unes hores abans havia nedat en les cavitats de la Yu Xin.

Hi va haver una altra cosa que encara li va saber més greu: la lleugera intuïció que en Bernat també havia tingut relacions amb la Bruna. Ni la Yu Xin ni ningú li havien fet avinent els detalls d’aquell capítol d’estremidora voluptuositat que en Bernat s’endugué abans de morir, però en Màrius semblava captar-ho del somriure ampli de la Bruna, dels clotets seductors dels seus pòmuls, de la blancor de les seves dents, de l’extraversió agosarada amb la qual el tractava —perquè a la Bruna sí que li hauria arribat la brama de l’afer d’en Màrius amb la Yu Xin, ja estès, amb tota probabilitat, per tots els racons de la Confederació. Aquell territori polígam en el qual en Bernat s’havia endinsat i que de moment tenia vedat en Màrius —potser a causa del seu apocament en el moment decisiu— va fer duplicar l’enveja que sentia pel seu deixeble i la certesa sobre els remordiments que el devorarien quan la seva virilitat ja no respongués a les pulsions d’aquelles aventures.

Tota aquesta càrrega de pensaments removien el cervell i les glàndules lúbriques del nou comandant en cap sense que encara no hagués intercanviat cap comentari significatiu amb la seva acompanyant. La càrrega de sensualitat que el sufocava es va anar dissipant a mesura que van entrar en matèria.

—Cal que et desplacis a Saragusta i t’infiltris en el cercle personal del Prínceps, en la seva guàrdia pretoriana o en el seu servei d’assistència —va anunciar en Màrius.

No va jutjar que fos una maniobra massa difícil per a la Bruna, ja que ella procedia d’aquell cos d’elit i havia participat en les tasques de protecció de l’autoritat suprema molt abans de la seva destinació als serveis d’intel·ligència. A més, la seva condició de tolosana, tradicionals aliats dels aragonesos, ajudava força que la casa del Prínceps la tornés a reclutar.

—No pateixi. Sé com guanyar-me la confiança d’en Nuno Sanç —afegí ella amb un gest de repugnància.

—Sí, ja sé que perd tota mesura quan se li planta al davant un rostre bell —va remarcar en Màrius, amb plena consciència que aquelles paraules accentuaven l’expressió coqueta de la Bruna (però també amb la impotència de reconèixer que, malgrat aquell afalac, els seus cossos continuarien sense trobar-se).

Ella, com havia previst en Màrius, el mirà al principi amb una barreja de vanitat i d’afecte, una reacció que, tanmateix, va canviar de pressa cap a la nàusea: hi havia un record que la Bruna no volia desenterrar i que havia emergit de sobte amb una força inesperada i desagradable.

—Ja vaig superar un cop els requisits per ser acceptada en el seu cos de guàrdia —va dir amb fredor—. Encara en conservo algunes marques. No sospitarà res perquè la seva egolatria el portarà a creure que torno al corral perquè l’enyoro.

—Em sap greu dir-ho, Bruna, però la teva posició fa que siguis la candidata ideal per als nostres propòsits —va remarcar ell.

Un rastre d’amargor va creuar el somriure tènue amb el qual la noia va respondre:

—Ningú no l’odia més que jo —va afirmar ella.

En Màrius, que hauria d’haver estat satisfet per la facilitat amb la qual es descabdellaven els seus plans, s’entristí. Va pensar en tota la rastellera d’abusos que havia patit la Bruna, de nena i de cadet, dels quals potser els del Prínceps no haurien estat els més punyents. El seu passat amagava una golfa de traumes que havien confegit aquell caràcter indòmit, aquelles fuetades en el moment de més fragilitat que després l’havien convertida en una màquina de matar.

—Una vegada t’hagis instal·lat dins el seu comitatus —va anunciar en Màrius—, hauràs de trobar un moment en el qual estigui desprotegit per eliminar-lo. Vull que matis el Prínceps.

Ja ho havia dit. Havia verbalitzat un propòsit que mai no hauria cregut capaç d’imaginar. Però, comptat i debatut, en Nuno Sanç també havia provat de matar-lo a Tóldoth. Com suggeria la Consellera, altrament qui havia ordenat que disparessin contra ell i en Bernat a l’estança del palauet almohade? La Bruna no va semblar estranyar-se gens d’aquest encàrrec i això va encoratjar-lo.

—Jo sóc la primera que vull matar aquella bèstia llefiscosa —va dir ella amb la mirada perduda, com si s’estigués submergint en la visió de l’atemptat que havia de cometre.

—No cal dir que has d’executar aquesta missió amb una total discreció —va demanar ell—. Ningú no n’està al corrent. Serà un treball que realitzaràs només en contacte directe amb mi.

—D’acord —va fer ella com si tornés del seu moment de presciència.

—Donaré curs a la petició de reingrés al casal del Prínceps.

—Quant temps tinc?

—No gaire —va respondre ell—. Hem compilat prou dades per assegurar que prepara un cop traïdor contra la Confederació en connivència amb els mossàrabs. Si l’ofensiva a Argel triomfa, em sembla que encara s’ho pensarà i ens deixarà més marge. Si fracassem a Barbaria, hauràs d’actuar de forma immediata.

—Un cop m’hagin acceptat —sospirà ella amb fatalisme—, no crec que trigui a reclamar-me per a la seva intimitat.

—Aprofita-ho, doncs! Actua tan bon punt vegis l’ocasió. Desprendre’ns del Prínceps és una prioritat, més enllà de la sort que tinguem en la resta de fronts.

La nodrissa estava a punt d’acoblar-se a un dels hangars laterals del Pere II el Gran. Quatre braços estilitzats van obrir-se a estribord i van envoltar el mòdul que sol·licitava l’entrada. Uns anells de llum verda s’anaven encenent al voltant del buc de la nodrissa a mesura que les pinces l’atrapaven i l’engolien cap a l’interior de l’estació de combat. Van restar una estona en silenci contemplant la magnificència de l’aparell. La seva silueta de gran drac recobert amb les escates de les bateries i dels escuts eclipsava la meitat de l’illa de Minorica. Un bon grapat de creuers i de naus escorta s’anaven afegint a la flota i, de tant en tant, se sentia l’enrenou d’algun caça de reconeixement que s’enlairava o aterrava.

—Quina meravella! —exclamà en Màrius—. Encara no ho tenim tot perdut.

—Una altra cosa —va dir la Bruna, tot reconduint la conversa—. Perdoni el meu atreviment, però li volia preguntar…, i després, què?

En Màrius va girar el cap i va esguardar-la amb una certa confusió.

—Prepararem un dispositiu de fugida perquè tornis amb nosaltres amb seguretat —va dir ell—. No serà gaire difícil comprar algú de l’entorn de Saragusta perquè et tregui d’allà.

La nodrissa va ser col·locada suaument damunt d’una plataforma com una pedra preciosa.

—No, no em referia a això —va interrompre’l la Bruna, embarbussant-se una mica—. Pensava en el futur de la Confederació. Permeti’m suggerir-li…, i, reitero, espero que disculpi la meva gosadia, senyor, però penso que vostè seria el més idoni per substituir el Prínceps.

Cap comentari podria haver satisfet més en Màrius que aquelles paraules. Encara que va haver de dissimular unes aspiracions que ja es trobaven prefigurades, el suggeriment de la Bruna afegia una gran dosi de confiança en els seus plans.

—Calla, insensata! —va amonestar-la—. Això ho ha de decidir el Consell Federal. I, a més, contradiu l’ordre de rotació.

—Però en l’estat excepcional que es desencadenarà amb la desaparició del Prínceps qui sap si hi haurà Consell Federal.

De sobte, es va apoderar d’en Màrius la mateixa pesantor que l’havia envaït quan l’aprenent de l’Orde, en Conrad Llança, li havia plantejat que aquesta possibilitat s’estava ponderant entre alguns Grans Mestres. Havia imaginat moltes vegades trobar-se en aquell dilema, però també intuïa, com efectivament li passava, que en el moment de manar no aplegaria ni l’energia ni les forces suficients. Ell no era una persona d’acció, s’havia amagat rere els llibres i els manuscrits, i quan el seu parer havia estat considerat en una situació crítica, com succeí a Tóldoth, el resultat havia estat més aviat desastrós. I ara, amb l’aventura contra els califats, s’havia embarcat en un altre repte de conseqüències imprevisibles. La imatge evocada per la Bruna, la d’un immens cicló devorant totes les institucions de la Confederació i ell, amb la seva figura desvalguda, com a únic dic que separava l’ordre del caos li causava una basarda profunda. D’altra banda, pensava, mentre s’havia distret amb les lectures de Ferran de Cardona, amb la Yu Xin, o amb els moviments dels mossàrabs i dels andalusins, el Prínceps no havia fet res més que afermar-se en el seu tron i consentir una colla d’acòlits que fermarien de curt la societat en el moment que es decidís executar el gir autoritari. Amb qui comptava ell? Sols amb la ingènua previsió que els enemics del Prínceps, febles i dispersos, es decantarien per la seva causa tan bon punt ell sortís a la palestra? Amb alguns rumors que circulaven entre la tropa? Amb alguns Grans Mestres amb qui ni tan sols li era permès parlar? Tampoc no estava segur que la Consellera, la dona amb la qual havia compartit una etapa de la seva vida, li donés suport. Una cosa era que l’ajudés a eliminar en Nuno Sanç i l’altra, molt diferent, que l’acomboiés fins a la màxima magistratura.

—Hi ha molta gent disposada a seguir-lo —murmurà la Bruna amb una mirada àvida, com si li hagués llegit el pensament.

—Qui, la Bruna? —exclamà—. Si hi ha algú entre l’exèrcit que em doni suport gairebé és per desídia, perquè no hi ha ningú més.

—S’han d’aprofitar totes les oportunitats. Hi ha alguns cabdills que han arribat molt amunt precisament perquè no hi havia ningú més —va dir, amb mig somriure—. De fet, mai no hi ha ningú més.

Per què confiava en ella? No va poder evitar la temptació de fer una pregunta, una pregunta que deixava en evidència com els precs de la Bruna s’ajustaven a unes ambicions que havien estat tingudes en compte:

—I la Consellera?

Ella va retardar la resposta, com assaborint la importància amb la qual, de manera imprevista, aquell estat de coses en què tothom dubtava de tothom l’havia ungida. Començava a saber esprémer tota la potencialitat de la informació de la qual disposava. La seguretat de la resposta va torbar en Màrius:

—La Consellera no li fallarà. Vostè ho sap.

Els motors es van apagar. Una delegació l’esperava al peu de la rampa de descens que s’acabava de desplegar.

—Torna a València amb la nodrissa, no vull que en Lambert ni els altres et vegin aquí —va dir en Màrius—. Ja saps quines són les teves ordres. Potser caldrà activar aquestes forces que anuncies abans del previst.

—No oblidi que a l’estació de combat alguns oficials el secundarien.

—D’acord, Bruna. Que tinguis sort.

—Vostè, també —el saludà i entrà a la cabina amb els pilots.