12

Al principi, en Conrad va creure que la divinitat li havia concedit allò que feia mesos que suplicava: la supervivència i l’allunyament del perill. Amb les sortides d’en Sodano i en Mafumet cap al nord, cada cop més freqüents, fins a Calamoixa, fins a Daroca i a tocar del Xaló, un afluent de l’Ebre, els rastrejadors l’havien informat de l’acumulació de tropes mossàrabs i de la brigada de minotaures que havien divisat en la zona fronterera amb Aragó.

—Van cap a Saragusta. No hi ha cap dubte —afirmava en Sodano, tot just retornat a l’Ullal, acuitat per l’excitació de transmetre les notícies, encara brut, amb la fullaraca enganxada a l’uniforme de camuflatge i la bafarada pútrida de dies sense dormir i de devorar arrels—. Els mossàrabs assetjaran en Nuno Sanç. Aquests sí que les passaran magres!

—No havien pactat una aliança? —va dir en Conrad.

—A mi també m’estranyava —va dir en Sodano—. Els han regalat la independència… Quina manera d’agrair-ho!

—Els aragonesos s’ho mereixen! —va renegar el doctor Blancafort, que ficava cullerada a la conversa—. Van lliurar la Confederació als rebels i encara esperen que els respectin. Que els donin pel sac!

—Sí, ja s’arreglaran —va reblar en Sodano—. Ara tastaran la seva pròpia medicina. O és que no sabien amb qui se les havien?

—Una batussa entre ells alleugerirà la pressió sobre nosaltres —va raonar en Conrad—. Potser caldria explorar les possibilitats de negociar la pau amb Tóldoth.

—A Argel no voldran ni sentir-ne parlar —va murmurar en Blancafort.

—Tampoc no ens poden demanar que resistim indefinidament i, encara menys, si no disposem de prou mitjans per contenir-los —va replicar en Conrad.

—No crec que la nostra supervivència els importi gaire —va sentenciar en Blancafort amb un arc de tristesa sota els ulls.

El miracle, però, no tenia res a veure amb els mossàrabs, ni amb el conflicte, ni amb el batibull de tropes. Es va esdevenir en el curs d’una sortida posterior d’en Sodano i d’en Mafumet: els exploradors es van topar amb un cos esternellat sobre el pedregar d’un gual.

—L’han atonyinat sense cap mirament —va murmurar en Sodano. Es va acostar a la despulla i la va examinar—. Encara respira.

—No arribarà al vespre —va vaticinar en Mafumet.

—Potser se’n sortirà —va replicar en Sodano—. Sembla un desertor o un fugitiu. Ens convindria reanimar-lo a veure què en podem treure.

—No m’agrada —va protestar en Mafumet—. Deixem-ho estar.

—Ve d’Aragó —va insistir en Sodano—. Ens dirà coses d’en Nuno Sanç i de la cort de Saragusta. No podem abandonar-lo aquí.

—No m’agrada gens.

Van discutir encara uns minuts, cosa estranya perquè en Mafumet sempre obeïa i acceptava sense piular el parer del seu company.

—Carreguem-lo fins a l’Ullal —va acabar ordenant en Sodano. En Mafumet no es movia—. Però en quin idioma parlo? Au, va, va…

—Entesos… —va dir en Mafumet de mala gana—. Després, si van mal dades, en Mafumet es rentarà les mans.

—Fes el que et roti, però ara m’has de donar un cop de mà amb aquest paquet.

Una de les nafres al bíceps amenaçava amb una hemorràgia letal i en Sodano, amb alguna experiència d’infermer a l’exèrcit, va aplicar-hi un torniquet. Els altres traus no semblaven tan greus. Els va netejar amb unes gases i un líquid desinfectant que duia en una motxilla de campanya. La víctima no obria els ulls, suava, desvariejava i gemegava amb el seu rostre brut i esgarrinxat:

—Això, no! Això, no! Prou! Prou! Faré el que vulguis! —I tot seguit afegia—: Faré el que vulguis, estimat!

—Ens portarà problemes, ja ho he dit —renegava en Mafumet mentre ajudava—. Ens estem complicant la vida.

En Sodano no va respondre i, un cop es va assegurar que les ferides havien deixat de supurar, va improvisar una llitera amb dues branques robustes lligades a pedaços de roba que havia estripat d’una muda.

En arribar a la infermeria del batalló, el doctor Blancafort va actuar amb diligència potser perquè també ensumava el valor de la troballa. Va acabar d’esterilitzar els teixits malmesos i va practicar una transfusió.

—A veure com evoluciona —va dir el doctor després de la seva intervenció.

El somni plàcid de l’hoste semblava anunciar la supervivència. Va restar inert unes llargues hores. En Conrad va acompanyar en Blancafort a la visita següent, informat de la nova i intrigat per les conseqüències d’aquell descobriment.

—Podria ser un dels nostres contactes a Aragó que ha aconseguit fugir —li havia anunciat el doctor a en Conrad.

Quan es va acostar a aquell rostre ara en repòs, tranquil, amb els fragments de pell fina travessats per l’erupció de les cicatrius, en Conrad va reconèixer, estupefacte, la presència del seu gran amor: la Bruna de Verm.