25

Quan va obrir la porta principal del palau la Yu Xin no el va venir a rebre. Tampoc no hi havia servei. Les corredisses, freqüents en aquella casa d’ençà que s’havia instal·lat la nova mestressa, s’havien esvanit.

—Que hi ha algú?

El silenci sobtat va alarmar una mica en Bernat i el va interpretar com una continuïtat de l’ambient depressiu que en les últimes setmanes asfixiava la seva dona. «No m’estranya que es deprimeixi», va pensar. «Vivim en una ruïna. Una ruïna que ella prova d’embellir i de fer més confortable però una ruïna al capdavall. Hem de canviar de vida aviat».

Un doll de llum il·luminava la sala central de la part de l’edifici que, després de l’explosió, encara era aprofitable. El pati interior havia estat cobert per una mampara de vidre sobre la qual, amb una ordre verbal que registraven els sensors, s’estenia una làmina opaca que permetia a l’ocupant protegir-se de la claror durant les hores de més exposició solar. La làmina havia estat retirada i els raigs queien a dojo sobre aquella estança que el matrimoni feia servir de menjador o de saló de recepció de visites.

Algú havia cremat encens. Els mobles miraven en Bernat silenciosos des dels diversos racons, alguns vèrtexs restaven fora de l’abast de la llum, s’endinsaven en una penombra tamisada de manera que només brillaven els cofres i les incrustacions. Amb la Yu Xin i el seu aixovar les habitacions havien adquirit una densitat bigarrada. En Bernat sempre havia cregut que l’estètica asiàtica, fruit de la influència del cha’n, com en deien a Mongòlia, es caracteritzava per l’eixutesa i la devoció pel buit. Però la seva dona pertanyia a la branca dels orientals que els agradava acumular. Ho arreplegava tot: joies, pedres, roba, teles, tasses, fragments de metall, armaris lacats, representacions de Bodhidharma, flascons de vidre on suraven arrels medicinals… Des de qualsevol posició, la perspectiva vessava una cascada d’objectes, la majoria de dubtosa utilitat, però que amb la seva presència i disposició la Yu Xin semblava buscar una salvaguarda per a aquella llar provisional que havia sofert ja una vegada la certesa de la destrucció.

Silenci lluminós només alterat per un xilòfon de copets cristal·lins que seguia la descompressió de l’obertura principal i que anunciava la seva arribada. Tot seguit, d’una de les estances adjacents al menjador va sentir uns murmuris sobre els quals, de tant en tant, es creuaven un mordent de rialles. El cor li va bategar amb força. Va sentir la veu de la seva dona i es va calmar.

—Ja és aquí —s’escolà la cantarella infantil i excitada de la Yu Xin com el d’una nena amagada que es prepara per sorprendre el nouvingut.

Ell es va posar de mal humor davant de la perspectiva de tenir convidats. Aquells serien els darrers moments que passaria amb la Yu Xin abans de la missió i els voldria haver gaudit sol amb ella. L’últim que li venia de gust era un dinar amb algun conegut de la Yu Xin —o pitjor encara, amb algun diplomàtic mongol, entre els quals hi havia els pocs amics que la seva dona tenia a Tóldoth. Però, just quan va traspassar el llindar que separava el passadís de l’atri, en Bernat va constatar que la Yu Xin havia convidat l’última persona que hagués esperat: la Bruna de Verm. Seia amb el seu uniforme fosc i estilitzat sobre una butaca amb un ampli respatller de vímet, mentre en una mà sostenia una copeta amb algun vi dolç i li dedicava un somriure rèptil.

—Au, seu i tasta els deliciosos canapès de peix que t’ha preparat la teva dona —va dir la seva subordinada—. No sé on ha aconseguit el salmó en aquest reducte de mala mort.

Ell va girar-se i es va estremir quan la seva mà va lliscar per la roba de lli de la seva dona que també reia obertament —notòriament borratxa— mentre li servia un escumós. No entenia a tomb de què venia aquella conspiració femenina però estava massa cansat per estar amargat en indagacions i va decidir aprofitar el que tenia a l’abast i deixar-se portar.

—Relaxa’t, amor, i menja una mica —va dir-li la Yu Xin, picant l’ullet—, i després farem la migdiada.

Va arreplegar un parell de canapès amb una manotada i es va adonar que la intensitat eròtica d’una escena que mai no havia estat capaç d’imaginar li havia anul·lat la gana.

—Em sembla que primer farem la migdiada —va respondre esverat—. Ja menjaré després…

—I ara, què vols que fem per a tu? —tallà la dona d’en Bernat amb una riallada lleugera, una onada que va arrossegar el desig creixent del seu marit al centre del tifó.

Ell es va meravellar de l’agilitat de reflexos que va mostrar a despit de l’allau de sensacions que l’embriagaven. Va dir:

—No ho sé… I si us feu un petó?

I els llavis gruixuts de la Bruna, sota els seus cabells rinxolats i indòmits, es van abraonar amb decisió sobre la boca de la Yu Xin, un bes llarg per on va discórrer tota la parsimònia d’un plaer reconcentrat, temptatiu i suculent. S’anaven besant i la Bruna ajudava la Yu Xin a despullar-se. El vestit folgat va relliscar musti amb la mateixa indiferència que hores abans en Bernat havia vist esllanguir-se el cos mort del detingut mossàrab —i que lluny i enterrat que es trobava ara aquest record! Les corbes sempre premsades de la Bruna van ser més reticents a desbordar-se, es van mantenir engalzades almenys fins que un moviment enèrgic de la Yu Xin no va aconseguir tibar una cremallera travada. La feminitat es va imposar damunt de la rigidesa de l’uniforme i, per damunt de la roba decantada, nasqué, com un brollador, la carn nova, blanca i tendra del pit de la Bruna, un pit gran i suau, amb el mugró fosc i encrespat com si mostrés el seu acord a l’entremaliadura que, amb els pits de la Yu Xin, havien perpetrat.

Si fins feia una estona res no tenia sentit, la sensualitat i l’excitació l’omplien altre cop de ganes de viure. En Bernat no entenia per què no havia habitat sempre en aquell moment. Allò no era una fantasia en el tanc de les sensacions, ni cossos pagats en els locals on s’exhibeixen cuixes rutilants de carn cultivada; allò era real, la libido desfermada d’una dona estimada i d’una dona desitjada lliurades al seu goig. Només aquella afortunada conjunció ja justificava el seu matrimoni i qualsevol relació sentimental que hagués tingut mai. El prodigi de l’emoció unit a l’energia infinita del plaer.

Quan va acostar el seu cap als pits amables de la Bruna ell es va imaginar que tot el seu cos es transformava en el pètal d’una flor en el seu moment més ple i més radiant. El pensament va ser interromput pel mandat de la Yu Xin, proferit un cop va deixar de menjar els llavis de la seva amiga:

—Ara ens mossegaràs a totes dues.

Ell va acaronar amb la cara els cabells de la seva dona i es va omplir del seu perfum. Va estar ronsejant al seu costat fins que va començar a mossegar amb lentitud el lòbul de la petita orella de la Yu Xin mentre ella responia amb uns lleus i renovats espasmes d’excitació. Després es va adreçar a explorar l’orella de la convidada, va repassar la corba del limbe i, a poc a poc, es va endinsar amb l’àpex de la llengua a jugar amb el lòbul ferm i sedós de la Bruna com si examinés una joia tot just descoberta i volgués assegurar-se de la seva autenticitat.

Assaborir els lòbuls de les dones va ser la primera forma que va tenir de posseir-les.