2

Una auriga atrotinada travessava els camps d’oliveres en algun espai àrid i vast entre Mossaràbia i l’Al-Andalus. De sobte, els arbres van desaparèixer i el vehicle es va endinsar per una planura de terra morada fins que va arribar davant d’una construcció de diversos mòduls aixecada amb plafons de vidre i de plàstic, com un gran hivernacle.

Del vehicle, que es va aturar lentament, amb un renec panteixant i una banda de zinc ennegrit que tenyia la xapa de la cabina, va aparèixer una figura envoltada d’un capot marró fosc. El fum procedent d’un dels transformadors avariats va conferir a l’aparició un aire irreal.

—Salve —va dir la figura i, en l’ús de la forma arcaica de salutació, a l’observador encara li feia més l’efecte que el nouvingut acabava de ser desenterrat d’una necròpoli, o almenys aquesta va ser la impressió que va tenir el jove que semblava esperar el tripulant de l’auriga des del porxo de l’hivernacle. El jove vestia a la faisó paramilitar de color caqui que distingia les primeres unitats que havien reclutat els mossàrabs i que operaven a les serres frontereres amb l’Al-Andalus. Al costat seu, l’acompanyava un nen d’una pell blanquíssima i desvalgut, pentinat amb clenxa i vestit amb roba apedaçada que li anava baldera.

—Aquest senyor és en Gonçalves de Montalvà —va dir el jove al nen, que no va canviar la seva mirada adulta i esmolada. Després el jove s’adreçà al visitant, que es va estranyar de l’acompanyant infantil que el rebia, i va afegir l’explicació següent—: Van matar la seva mare. Serà un lluitador formidable.

En Gonçalves va somriure i va acaronar els cabells de l’orfe sense que el nen es mogués ni canviés la seva expressió glacial, com la d’una nina amb cap de porcellana.

—Aviat arribarà el moment de venjar la mort de la teva mare i de tots els altres màrtirs que han caigut per la pàtria —va dir en Gonçalves.

—I Rubinat? —va preguntar el jove amb la veu de sobte esquerdada.

En Gonçalves el va fitar amb una mirada dura i impenetrable:

—Ha mort com un valent. La seva pèrdua ens ha permès esclafar tot un escamot de catalans. Entre les seves baixes hi havia un oficial important, una presa de caça major —el to de la resposta es va anar relaxant—: Això només és el començament. Les nostres milícies cada vegada estan més ben preparades.

—Aviat podrem disposar de la nova arma —va anunciar el jove que també semblava que s’havia refet de pressa de la notícia de l’assassinat d’en Rubinat després de conèixer l’èxit del cop.

Tots tres van passar cap a l’interior de l’edifici. El guàrdia que custodiava el vestíbul i que vestia com el jove es va posar ferm davant de la figura d’en Gonçalves.

Van entrar en una gran nau, a banda i banda de la qual s’estenien rengleres de dipòsits amb líquid amniòtic i fetus surant. Uns sensors amb llums vermelles anaven palpitant als laterals dels recipients com si senyalessin algun signe d’activitat vital i cerebral en els fragments de carn que semblaven adobar-se i estendre’s dins dels milers de cilindres de cristall que poblaven l’hivernacle.

—Magnífic! —va sospirar en Gonçalves, que s’endugué les mans a les solapes d’una armilla de seda blava.

—Algunes unitats ja es troben operatives —va dir el jove—. Els andalusins han respectat els nostres acords i han lliurat el carregament de soques i d’embrions en el termini estipulat. L’enemic no ha captat res de l’intercanvi, de moment. Tampoc no tenen constància d’aquesta planta que hem aconseguit encobrir amb els aparells de contrainformació subministrats pels aliats. No sabem fins quan continuarem camuflant el centre de producció però calculem que, quan ho descobreixin, ja haurem format alguns regiments.

—Els contactes del vell han funcionat —va observar en Gonçalves—. Llàstima que també l’haguéssim de sacrificar!

—Els diners que ens va llegar han anat molt bé —va dir el jove—. Hem comprat bona part del material.

—Imagino que els nostres aliats potser ens haurien ajudat igualment sense recursos —va dir en Gonçalves—. Només amb la poca simpatia que tenen als catalans ja es troben prou motivats.

Tot es desenvolupava segons el que havien previst, i aquesta sensació d’efectivitat va enlluernar el rostre d’en Gonçalves d’un optimisme voraç.

—Estem a punt d’aconseguir-ho —va dir.

—Ho han esperat tantes generacions… —va murmurar el jove amb una barreja d’esbalaïment i d’eufòria continguda.

Es respirava una olor de plàstic nou i de netedat esterilitzada, una olor de progrés, de canvi, de domini de la natura i de les circumstàncies. En Gonçalves es congratulava de l’esforç col·lectiu que havia propiciat aquella oportunitat:

—Hem fet el que calia. Hem fixat l’objectiu i hem invertit tots els recursos perquè fos una realitat. Hem concretat el problema i la solució. Hem creat un exèrcit! Quin neci assegurava que faríem la independència sense exèrcit? —va dir.

El nen va somriure i en Gonçalves va avisar-lo que aviat seria l’hora de viure el seu primer combat.

—Aquest també està preparat —va dir el jove somrient.

El petit va arrufar les celles i va fixar la mirada com una au sobre la carronya.

—Els mataré. Els mataré a tots com a gossos —va dir, seriós. En Gonçalves es va agenollar i va agafar-lo per les espatlles. Va abraçar-lo una llarga estona en la qual va tancar els ulls com si plorés. Després va alçar-se.

—Continuarem la campanya de sabotatges, provarem la nova arma i començarà la revolució —va dir el líder dels mossàrabs—. El dia de la llibertat s’acosta.