26

Si alguna vegada s’havia plantejat l’opció d’avançar cap al sud i penetrar en territori andalusí, la idea es va veure frustrada tan sols unes hores després d’abandonar l’alqueria: un mur metàl·lic es dreçava en el curs del riu que flanquejava Cocentaina. En el gual, segellat amb unes tanques d’acer, un escamot de soldats impedia el trànsit. El pas tancat tenia tot l’aspecte d’haver estat convertit en una línia fronterera, a molta distància de la demarcació històrica.

En Conrad i en Blancafort es van ajupir rere un penyal en el vessant que declinava cap al congost. Des d’allà van contemplar els guàrdies amb els seus uniformes verd oliva i els seus turbants negres. Amb aquest abillament, i malgrat que es trobaven a uns quatre-cents metres del punt de visió, en Blancafort va identificar la procedència dels sentinelles:

—Andalusins —va dir—. Vet aquí el preu que s’han cobrat per ajudar els mossàrabs. Han ocupat Alacant.

Van ressonar uns xiscles de bronze i les tanques d’acer es van plegar per deixar una obertura. Procedents de l’altra banda de la demarcació, va desfilar una columna de minotaures amb el seu pas marcial, feixuc i la seva respiració densa. Una formació de tres naus de combat en forma de corb va solcar el cel. El brunyit de les cuirasses dels engendres refulgia feblement en aquell dia de núvols baixos i tristos. Un parell de minotaures es van afegir a la vigilància del pas.

—Fins aquí hem arribat —va dir en Conrad amb una expressió cansada però ferma—. Sembla clar que no travessarem la frontera. Almenys no ho farem si algun d’aquests espècimens no ens dóna un cop de mà. Tampoc no té gaire sentit que ens perdem per un territori infestat d’enemics.

—Si seguim el riu arribarem fins a Grau de Gandia —va dir en Blancafort—. Encara que els andalusins s’hagin falcat a l’altra riba no crec que facin massa batudes per aquesta zona. És una franja de trànsit de tropes cap al nord i els pobles del voltant ja han estat prou castigats. Tinc el pressentiment que no pararan gaire atenció en dues ànimes en pena com nosaltres.

—I un cop arribem a la costa? —va preguntar en Conrad.

—Ja improvisarem.

Mai no havien acabat de creure que fossin capaços de salvar la pell en aquella empresa però davant de la constatació de l’extermini general continuar pul·lulant en la incertesa ja representava una magnífica notícia i també, pensava en Conrad, tenia un punt d’alliberament. De fet, arribar a alguna banda començava a ser el menys rellevant. Mai com fins aleshores, en Conrad havia tingut la sensació de saltar per un espectre infinit de possibilitats, només enyorava les instruccions d’en Màrius i del govern d’Argel per la curiositat de tenir més informació sobre la magnitud de la catàstrofe, però la realitat era que cada cop es trobava millor amb la Confederació a punt de desaparèixer, amb els estats esquarterats, amb gent nova i vigorosa disposada a repoblar amb un imaginari nou una terra vella.