16

«Potser la millor manera d’estructurar un país consisteix a abandonar-se a la resignació», va escriure en Màrius en el seu dietari. «Els dai viet, a l’altra banda d’Euràsia, es troben en la mateixa posició que nosaltres: a la deriva, en la completa renúncia dels seus objectius. Quan el poder s’escola encara resta una esperança per a la felicitat. Vet aquí per què les èpoques de decadència també troben el seu revés de plenitud i de benestar. No van gaudir del refinament les polis hel·lenístiques, els assentaments iroquesos o la República Veneciana controlada pels allmands? La vida pot ser més plàcida a les províncies allunyades, envoltades de runes, sota l’ocupació d’un exèrcit estranger… La felicitat batega més enllà dels esdeveniments històrics i de la seva consumpció».

Després d’anotar aquests pensaments —va trobar que cada cop disposava de menys temps per escriure— encara va estar repassant uns informes durant una mitja hora i va provar infructuosament de localitzar el plenipotenciari a la seva seu, a la ciutat hidràulica del Mekong. En Màrius no ho va entendre: el satèl·lit assenyalava que les instal·lacions estaven operatives i que el port de comunicació funcionava però no detectava ningú a l’ambaixada. Semblava abandonada. Va confirmar que no havien rebut cap petició de retirada i que els mongols no havien iniciat cap invasió a la península dels dai viet. Un cub de llum blanca que rotava sobre un eix assenyalava que el sistema funcionava i que, amb tot, no hi havia cap resposta.

«Que estrany!».

Va concebre la hipòtesi de la deserció —el plenipotenciari treballava amb un equip molt reduït i no era difícil que hagués pres la decisió de desaparèixer sense contactar amb el servei d’exteriors—, però va trobar que la nit ja era massa avançada i que reposaria unes hores abans d’investigar la pèrdua d’aquell enllaç. Si el plenipotenciari hagués exercit les seves funcions, va pensar en Màrius, s’haurien assabentat abans de les intencions mongoles sobre Wanli Shitang i no caldria haver recorregut als infiltrats dispersos per Àsia com el joier de la Petita Armènia.

En Màrius va acabar de revisar una documentació sobre les reserves de combustió de Wanli Shitang i quan ja anava a tancar el portal, va veure el pampallugueig aquiescent que assenyalava l’entrada d’un nou missatge.

—Digues, Bernat —murmurà sense aixecar la mirada dels informes, però el perfil que anava definint-se a través del reflector no era el del seu deixeble sinó el de la figura fràgil de la Yu Xin. El rostre que transmetia la imatge semblava el d’una persona caiguda en un estat hipnòtic, somnàmbula. Obria les mans a prop del seu coll finíssim com si sostingués un calze invisible. L’emissió deixava entreveure que només vestia una bata de seda amb unes vores magentes llampants; una tela que, ni tan sols en la seva percepció virtual, dissimulava les modestes però fermes sinuositats femenines que, de manera imprevista, van eriçar la libido d’en Màrius. Ell es va meravellar de la insòlita atracció que aquella aparició li estava provocant.

—Senyor protonotari, senyor protonotari… —demanava ella, parlant baixet i en to de súplica, anomenant-lo amb aquella estranya i antiga designació a través de la qual semblava que el coneixien els mongols.

Mai no havia pensat en la Yu Xin com una dona desitjable. Potser mai no havia experimentat aquest sobtat interès eròtic perquè no recordava haver parlat amb ella a soles en cap ocasió. Quan s’havien reunit alguna vegada a Barcelona o en el curs d’una breu visita a Vil·la Avítia, sempre amb en Bernat, ella s’havia limitat a callar i a observar-lo amb els seus ulls petits i punyents. Una actitud passiva —i en Màrius creia que en el seu fur intern, maquinadora— que més aviat l’havia repel·lit. En aquella inesperada comunicació, per contra, en Màrius no sols havia estat estimulat per la bellesa de la Yu Xin, sinó també per un sentiment de compassió cap a ella que, debades, havia provat de reprimir.

—Senyor protonotari, perdoni que el molesti a aquestes hores. En Bernat ja s’ha gitat i jo volia posar-me en contacte amb vostè sense que ell ho sabés. —Després va romandre en silenci uns segons i en Màrius es va complaure resseguint la imatge i escoltant el brunzit de l’holograma, intrigat perquè estava a punt de compartir alguna cosa amb la dona del seu amic sense la mediació d’aquest.

—No destorbes gens, encara tinc unes quantes hores de feina —va mentir—. M’agrada treballar de matinada.

Ella va anar directament al moll de la qüestió:

—Li demano que alliberi el meu marit dels seus deures amb la Confederació —anuncià amb una veu profunda i sensual, sense cap traça que permetés copsar que no estava parlant en la seva llengua materna—. Ell mai no dimitirà de les seves obligacions, però continuar la missió serà el seu final…, i el meu.

—Hi ha riscos, sí —respongué en Màrius—. Però en Bernat només se sent realitzat en el treball per a la Confederació. Ell no en tindria prou amb una vida de comte dedicada a la caça del cérvol, als jocs de cartes i a la composició de sonets, ni que fos convivint amb una dona tan extraordinària com tu.

Les opacitats que, de tant en tant, transitaven per la imatge no van aconseguir dissimular el lleuger rubor causat per aquell afalac que ella no esperava.

—Ha d’impedir que ens traslladin a Tóldoth —demanà la Yu Xin a punt de sanglotar, un gir histèric que va desconcertar en Màrius i que li va semblar impropi de la serenor que, creia ell, havia de caracteritzar les dones orientals—. Ja us van avisar un cop: el proper atac serà el mortal. Tinc dret a gaudir d’ell durant molts anys.

—I ho faràs —la va interrompre en Màrius amb una cadència paternal i condescendent—. Tampoc no es tracta d’una missió suïcida, simplement d’ajudar a administrar un territori problemàtic. En això ell ja té una dilatada experiència, com ho va demostrar a la Borgonya. Només hem de ser conscients que el moment és delicat i que, precisament per això, la Confederació necessita els serveis d’en Bernat més que mai.

—Mossaràbia no és la Borgonya —va afirmar ella amb contundència i, amb aquell comentari, semblava voler deixar clar que no ignorava alguns aspectes decisius de la realitat política.

—En part, la diferència depèn dels teus compatriotes —va replicar en Màrius desafiant—. Les seves apostes a la Catalunya Nova fan imprevisibles tots els moviments, i també les agressions que es poden desencadenar.

Però la Yu Xin no va mossegar l’ham i es va enrocar en la seva demanda:

—L’esteu enviant al patíbul! I jo no vull estar casada amb un nom gloriós escrit en una estela de marbre.

No entenia en quines evidències es basava la Yu Xin per vaticinar la certesa del desastre. Disposava de més informació que ell? Devia conèixer alguna dada incontestable sobre el perill al qual s’exposava en Bernat que les fonts mongoles no haguessin desmentit i que a la Confederació se li escapés? I aquestes preguntes continuaven portant el dubte sobre la cadena de lleialtats de la Yu Xin: per a qui treballava? Els espiava? Feia servir l’excusa del marit per afeblir els recursos defensius catalans i, eventualment, per accedir a la posició de determinades unitats o a la identitat d’alguns agents?

—Ajudi’ns, senyor protonotari. Tinc molta por —es va limitar a reclamar ella amb la veu trencadissa. Havia expressat el que sentia d’una forma tan breu i elemental (tan humana en contrast amb aquelles faccions esquerpes de les quals semblava difícil que traspués algun sentiment) que va commoure en Màrius i el va fer reconsiderar que hi hagués interessos estratègics soterrats en l’actitud de la seva interlocutora.

—Ara no puc aturar el desplaçament cap a la Catalunya Nova —s’excusà el servidor de la Consellera, tot i que el gir de la seva dicció, la transigència que mostrava el seu to, van atenuar la tensió de la conversa—. Demanaré a les altes autoritats que tornin a deliberar sobre la destinació d’en Bernat i sobre les seves atribucions, però hauràs de tenir paciència.

S’estranyà de la rapidesa amb la qual havia cedit. L’ascendent de la Yu Xin també l’estava embruixant?

—Més enllà del que acabin decidint la Consellera i el Prínceps —va dir en Màrius— m’has de prometre que en Bernat mai no sabrà per què se’l retira de les seves funcions. No toleraria la humiliació de creure que les autoritats l’han titllat de covard.

—Sí, l’hi garanteixo.

Ja que havia reaccionat de manera tan dissoluta i tan contrària a les directrius de les instàncies de govern, almenys es prendria la petita revenja de reprendre el comportament de la jove:

—En Bernat sap millor que ningú com controlar la por. No has de permetre que se t’encomani. Heu de mantenir-vos com un cos pesant després que l’onada us hagi lliscat i s’hagi retirat. Em pensava que a l’escola us transmetien aquests principis. El vostre «Camí del Guerrer» els explica amb precisió.

La Yu Xin es va sentir contrariada amb aquelles amonestacions. En veritat, de petita l’havien educada sota aquestes regles i que ara en Màrius presumís de conèixer-les millor que ella li va semblar humiliant. Va decidir fer explícit el que en Màrius només intuïa.

—No es tracta d’una impressió, senyor protonotari, es tracta d’una convicció. En Bernat morirà a Mossaràbia.