1
«Només sobreviure». En Conrad va proposar-se que aquesta seria la més alta missió. L’instint es convertiria en un escut. Continuar respirant, continuar seguint el rastre del sol. Heroïcitats, les justes. El temps ja ho magnificaria tot.
Passava revista al batalló i exhalava grans glopades d’aire com si així expulsés de l’interior l’amenaça externa de la mort. «Només tinc el cos, els sentits, el pensament…». La crueltat de la guerra, els assalts entre explosions i els brunzits de les ràfegues, la imminència de morir entre dolors terribles l’havien fet abjurar de totes les creences i de tots els consols als quals fins aleshores s’havia consagrat: cap repòs excels en la nul·litat, cap immortalitat de l’ànima, cap integració del seu esperit en l’ésser universal. Tot mentida, tot ingenu al costat dels cadàvers amputats amb els quals s’havia refregat fugint d’una emboscada. Només demanava continuar aquí. Tants progressos i res no havia evitat que cada despertar fos la certesa de la fragilitat, que en una pedra hi hagués més opcions de subsistència que en qualsevol dels seus anhels.
Aquestes dèries omplien el cap d’en Conrad les primeres setmanes en el curs de les quals el conflicte va caure en l’ensopiment. Els dies de calma gairebé semblaven pitjor que l’estridència dels dies d’acció. En el batibull de la lluita no pensava. En la latència, en canvi, es deixava arrossegar per un pendent tortuós de conspiracions. Era normal: allò s’estava convertint en l’anarquia, en la guerra del tots contra tots, en l’estat de naturalesa de manera que qualsevol, un franctirador, un espia o, simplement, un ressentit, des de tots els angles, li podia clavar l’estocada final.
La solitud i la manca de notícies també s’havien convertit en una font de malfiança. Després de les últimes escaramusses al corredor de Terol no havia rebut cap altra instrucció que la d’organitzar la fortificació de la posició i de defensar-la. Recels en les ordres i recels en el silenci. Des d’Argel li havien promès reforços que no arribaven. L’Estat Major i el govern català els tenia oblidats. Al nord, el Prínceps no respirava i l’encesa ofensiva dels mossàrabs cap a l’est després de la independència s’havia aigualit en els contraforts del massís Ibèric.
La guerra estava fragmentada, esqueixada. D’uns dies ençà, en Conrad es complaïa amb la possibilitat que els darrers esdeveniments derivessin en una pau, que la quietud del moment esdevingués permanent i no el parèntesi pel qual ara surava que, al capdavall, encara podia transformar-se de forma abrupta en un dolor mortal, definitiu, i prou llarg per tenir l’horrible consciència d’anar-se apagant irrevocablement.