23

Tots tres van restar una estona en silenci mentre la claror reforçava l’absurditat de l’escena amb el cos jacent del presoner i la ganyota de la mort en el seu rostre. En Conrad Llança va insistir:

—Però tothom ens ha parlat de Guadalcanal. No crec que els mossàrabs disposin d’un servei de contraintel·ligència tan sofisticat.

—Ni tan sols saben que els estem matant… —va forfollar en Camatort amb un somriure sinistre.

En Tallaferro li va clavar un dard amb la mirada. Després, mentre continuava provant de contenir la ràbia que el devorava, els va comminar que sortissin de la sala d’interrogatoris, no podia pensar en presència del cadàver i l’estretor de l’estança l’asfixiava. Un autòmat, a la porta, els va avisar que tenien l’esmorzar preparat a la part superior de l’edifici, sota la cúpula.

—No m’ho empasso, no m’ho empasso —va replicar en Bernat en un gest repetitiu, mentre es desplaçaven amb els levitadors. En el fons, més que revelar una contrarietat, buscava guanyar temps per restablir-se sense que els altres s’adonessin de l’horror que l’havia corprès amb la mort del presoner. Aquella crueltat gratuïta li continuava provocant nàusees—. A Portugal operen els terroristes? Ens prenen per babaus! Els portuguesos no s’exposarien a una provocació d’aquesta mena, ni tan sols des d’un territori fronterer.

—El lloc és el mateix que ens han comunicat els infiltrats, i també en Gonçalves —va dir en Conrad—. Esperen els llançagranades i els fusells andalusins procedents d’Hispalis en un casalot de la serra de l’Aigua. També parlen d’artilleria, de tancs d’ions. A més, la Consellera ja ha donat ordres de travessar la marca i d’enviar un batalló a Guadalcanal.

En Bernat empal·lidí.

—Però això no serà només una batuda —va dir amb estupor—. Serà una guerra amb Portugal. Un gran error, un error immens.

En Conrad Llança i en Camatort van callar i van esquivar la seva mirada, com avergonyits. Havien estat còmplices d’una deslleialtat, tot i que encara que no sabien si aquesta es basava en no haver compartit informació amb el seu superior o a confiar en una estratègia notòriament desencertada, encara que la iniciativa partís de les més altes instàncies.

—Ho hem d’aturar com sigui —resolgué en Bernat—. Ara parlaré amb Barcelona. Un conflicte obert amb Portugal va contra tota la nostra política de «pau amb els cristians» des de Jaume I. Sembla mentida que no ho vegin.

—Però si els portuguesos ja no són cristians —advertí en Conrad Llança, deixant anar una rialleta canina.

Rere aquesta observació a en Bernat li va semblar escoltar en Màrius advertint dels perills de la secularització. Decididament, la proximitat d’un representant de l’Orde cada vegada li agradava menys. «M’estan fent el llit», va pensar, però en comptes d’expressar els seus sobrevinguts temors va respondre a en Conrad tot tibant el fil de la reflexió, acceptant la premissa del seu argument.

—També els mossàrabs ja han deixat de ser cristians —va dir—. Per això no tenen cap escrúpol a l’hora d’aliar-se amb els andalusins. Els mateixos que els havien castigat durant l’ocupació ara són els seus aliats. Trencar amb la religió que els unia a nosaltres és el primer pas per trencar amb nosaltres.

Si entraven en guerra amb Portugal era probable que el conflicte involucrés altres estats que mai no havien tingut disputes amb la Confederació, o fins i tot que alguns tradicionals enemics, com els allmands, aprofitessin la situació i desenterressin antigues rivalitats per recuperar esferes d’influència o territoris perduts des dels temps de les Guerres Alpines.

En Bernat es va imaginar l’escenari d’una agressió concertada de tots contra la Confederació i, estranyament, no va sentir cap mena de desassossec. En aquell moment odiava la Confederació, descobria les raons que l’aproximaven als mossàrabs, l’origen de l’estranya compassió que li havia transmès el detingut. Però aquesta deriva, que només ocupà unes fraccions de segon en el seu pensament, aviat va ser substituïda pels imperatius de l’acció:

—Aniré amb un escamot a Guadalcanal i provarem d’avortar l’operació. En Samsó m’acompanyarà —ordenà amb veu ferma—. Ja podeu preparar els homes. Si la Consellera ho aprova, partirem demà al matí.

—Sí, missier Tallaferro —van replicar a l’uníson en Conrad Llança i en Camatort. Tots dos anaven a retirar-se però en Bernat va fer el senyal perquè el novici restés una estona més al seu costat i l’acompanyés en el desdejuni.

—Vós, direu —va dir en Conrad amb estranyesa. La llum del matí travessava ja la base de la cúpula i semblava que deixés el sostre en suspensió. En Bernat es va servir un didal de te i va sospirar:

—Et seré franc: estic convençut que l’Orde està darrere del gir radical que estan adoptant les polítiques de la Confederació. Tu, això, ho sabràs millor que jo, ja que tens accés directe als Mestres però ara no cal que me’n diguis res, no t’ho demano…

—Senyor… —va fer en Conrad perplex.

—Només vull que transmetis als teus superiors que no toleraré més execucions sumàries ni més vulneracions de drets.

—Aquesta és una decisió amb el vistiplau del Prínceps, de la Consellera i del seu enviat —va dir en Conrad a mig camí entre una defensa i una delació.

—Ells coneixen la meva oposició a aquesta política però ja t’aviso, i et prego que ho comuniquis a qui creguis pertinent, que mouré tots els meus fils, inclosos els meus contactes amb el partit social, per posar fi a aquests crims. No crec que ni al Prínceps ni a l’Orde un ascens de les forces proletàries a Catalunya i a la Confederació els interessi gaire.

—Així ho transmetré —va dir en Conrad lleugerament espantat.

—Demà anirem a Guadalcanal, però serà l’última missió d’aquestes característiques a la Catalunya Nova en la qual participaré. Si es continuen matant presoners i civils, presentaré la meva dimissió irrevocable a la Consellera i al Prínceps.

—D’acord, missier Tallaferro.

—Ara pots retirar-te i fes el que hagis de fer.