6

La va veure entre les putes.

Bona part de la pensió que havia aconseguit estalviar a final de mes se la gastava a La Crema, un local on hi havia les dones de més bona fama de la ciutat. Com que sovint no tenia prou diners per pagar els serveis, almenys prenia una copa i les veia desfilar.

—Per aquí anem bé —sospirava mentre contemplava alguna de les ballarines de la plataforma.

—Cada dia treballo amb elles i encara m’agraden —deia el cambrer rodanxó amb qui, de tant en tant, mantenia una tertúlia.

La Crema l’alliberava de la vida insípida i d’estar sol a casa enxubat en algun tanc de sensacions per fer passar l’estona. Tant li feia que la majoria de les noies atribuïssin les seves perfeccions al cultiu in vitro. El desig d’en Robert, natural, primari, desfermat, compensava tot l’artifici. S’excitava només amb l’olor de desinfectant que l’embafava tot just pagava l’entrada que donava dret a la consumició. Només va recórrer uns metres endins que ja van envestir-lo dues noies amb l’esperança de començar a fer caixa tot just encetada la nit. No volia precipitar-se i, per bé que disposava de més fons del previst per passar la vetllada —una feineta que li havien pagat per vigilar el magatzem on les associacions independentistes guardaven material de propaganda—, li venia de gust assaborir durant una llarga estona la barreja d’estímuls que l’ambient oferia i el ventall de possibilitats suggerides per consumar el desig. Li agradava rabejar-se en els detalls: la caiguda dels focus magenta sobre la pista de ball, la desgastada obscuritat dels sofàs, la fortor del tabac i la variada irradiació dels volums dels recipients de licor que voltaven una mena de cèrcol entre l’espai giratori on s’exhibien les noies i la graderia on es tancaven els tractes amb la soldadesca dels clients. La veritat era també que les primeres putes que se li havien insinuat no acabaven de fer-li el pes: l’una era una maputxe petita i mamelluda, amb el cabell tenyit d’un color de drap de cuina i amb un cul enorme; l’altra, una negra espigada, dotada d’un cos excepcional, però amb un somriure travessat per una bondat innata que hagués evocat a en Robert tota mena de remordiments per les seves perversions. De sobte, va sentir una lleugera repugnància d’ell mateix. Li va semblar que la seva lletjor i el seu deteriorament contribuïen a escampar el mal en el món.

«Ets un vell, un vell verd», va pensar.

Elles van insistir, acariciant els seus cabells fins i esbullats, la pell estucada per una reixeta de rosats de les galtes, refregant-li els pits. Se les va treure del damunt dient que s’ho pensaria i que les cridaria d’aquí a una estona quan hagués apurat l’aiguardent.

—Recorda’t de nosaltres, bonic… —van dir elles mentre s’allunyaven, bones coneixedores en l’art de no fer-se pesades.

—Avui el material és excel·lent —va dir el cambrer des del fossar on s’allotjava la rastellera de begudes—. Millor que s’esperi a veure-ho tot abans de triar.

—La nit tot just comença —va dir en Robert, animat, acostant-se altre cop a l’escambell més proper a la barra.

Aleshores la va veure. La noia va aparèixer a la pista amb el seu número de dansar i despullar-se mentre jugava amb un camaleó mecànic. Es va fixar en els ulls penetrants, els cabells ondulants, poderosos, que es perllongaven en l’esculturalitat del bust i la pelvis entallada i atlètica. Era una delícia: les cames estilitzades i els peus finíssims, la cara de nena en un escorç de felí.

Els moviments del ball van provocar una remor de sang dins en Robert: feia anys que no havia tingut un impuls sexual tan sobtat i tan violent —ell, que necessitava uns llargs preliminars per recuperar la potència de la virilitat—. Observava com el camaleó autòmat, amb les escates pampalluguejants, circulava per cada volum del cos d’ella mentre la noia s’anava desprenent de la roba. La fluctuació de la seva figura l’hipnotitzava, de vegades semblava que ella es comprimia, com per passar per un lloc angost, i tot seguit es desplegava per mostrar-se amb tota l’esplendor. En acabar d’arrencar-se les breus teles que l’havien cobert, el camaleó la va recórrer una altra vegada de dalt a baix. Cada gest retràctil de l’animal permetia descobrir un altre pam de pell magnífica. Així fins que la cua del rèptil, l’única extremitat que es mantenia en contacte amb la bella, va lliscar pel pubis, es va enroscar en una cama i va fugir per un lateral de l’escenari tot abocant el cos de la noia a la nuesa completa. No era una nuesa desemparada, sinó dominadora. Una expressió de voracitat. Es va inclinar cap enrere i el públic va poder contemplar uns instants la carnalitat del seu sexe exhibit amb una barreja d’indiferència i de llibertat. Després la foscor va engolir-la davant de l’estupefacció dels presents i l’alenada retinguda d’en Robert.

Ell va demanar tot seguit una beguda per refer-se.

—Què? Impressionant, oi? —va dir el cambrer. En Robert va respondre un monosíl·lab ofegat mentre rebia una nova remesa d’aiguardent. El descens vivaç del líquid blau cel va refulgir entre les ombres—. Convida la casa.

Amb un glop es va empassar mitja copa. Va estar una llarga estona retenint la imatge de la noia mentre els altres números se succeïen. Li costava respirar, com si es trobés posseït per la sensació de fatiga que segueix un orgasme. De tant en tant, s’atansava alguna altra de les putes i provava de donar-li conversa, però la sorpresa fou màxima quan, entre l’espès batibull de gent i de fum, va reaparèixer el rostre de la dona que l’havia commogut, i caminà directa cap a ell.

—Sembla que el busca —murmurà el cambrer.

Com podia ser que s’adrecés sense pensar-s’ho a un ésser decrèpit com ell? A en Robert, li va semblar que el cor se li parava i que li suaven les mans. La noia l’abordava només a ell! A ell, per qui ningú no tenia interès en el que li passava ni en el que sentia, ni tan sols els companys de lluita que el consideraven un plom i que el toleraven, amb la seva presència servil i les seves feines d’encarregat, perquè els feia llàstima que en Robert s’acabés de marcir. Li va semblar que entrava dins una fantasia «jo, un vell repulsiu, pobre i degenerat…». Ell mereixia l’atenció d’una deessa.

—T’he vist mentre ballava —va dir ella amb una dicció profunda, cristal·lina, i s’acomodà al seu costat.

En Robert va restar en silenci, amb cara de babau, mentre li bullien totes les idees. Com li podia explicar que l’havia fascinat, que l’havia sacsejat, que l’havia fulminat, que prop d’ella la vulgaritat que els envoltava li semblava una espècie d’eternitat?

—Què en penses? —va fer ella mentre encenia un cigarret—. Són deu lliures.

L’esment del preu el va fer tornar a la realitat i, no obstant això, va facilitar-li un acord que ell no hauria gosat verbalitzar. L’univers per deu lliures? Molt menys del que estava disposat a gastar aquella nit i del que hauria hipotecat per passar una estona amb aquell esclat de perfecció.

—Sí, anem —s’embarbussà com si anés decapitant sospirs en cada paraula.

La noia va agafar-lo del braç i el va conduir cap a les paupèrrimes estances superiors, decorades amb immensos plafons esgrogueïts que recordaven una platja tropical, la platja que no existia a Mossaràbia. En Robert no hauria sabut destriar com ella va acabar immediatament despullada i ell amb els pantalons baixats i el seu membre neguitós. Va fer el gest de xuclar-se-la, però ell, tombat al llit rodó, va atraure els seus malucs cap a la seva cara, amb el deler de complaure-la i retardar un coit que en aquells moments de gana desbocada s’endevinava efímer.

—Què, em vols llepar la xona? —va fer ella, desafiant.

En Robert no va respondre perquè ja sentia la tebior moscada d’aquells llavis petits, d’aquell calidoscopi de carn clara. No podia creure que la textura i els gestos d’ella, sense tractar-se d’un holograma, s’ajustessin amb tanta precisió al que ell buscava. Anaven cap a la plenitud, sens dubte, cap a la plenitud real. La noia va anar arrambant les cuixes al voltant del cap de l’home que esbufegava de gust mentre s’omplia d’ella com si devorés un animal obert en canal.

—T’agrada, oi?

Al principi ella va acompanyar-lo amb els sospirs d’excitació. Se sentia complaguda amb aquella pluja d’omnipotència, no sols la que proporciona saber-se el centre del món i molt desitjada, sinó la que atorga la capacitat de preservar la vida o de precipitar la mort.

El viatge cap a l’èxtasi d’en Robert es va convertir primer en un viatge interior i després en un viatge letal. La noia va estrènyer de sobte les cuixes, va avançar els malucs i va tapar amb un moviment perfecte i estudiat la boca i el nas d’en Robert amb les natges. Va premsar-lo amb una força inaudita, immobilitzant-li els braços, mentre tot un enfilall de venes i conductes reptaven el coll d’ell en plena asfíxia. Uns instants després, quan ell semblava un ninot musti, ella es va tornar a fer enrere, va aixecar lleugerament el cap inert amb una acrobàcia, i concentrant tota l’energia altre cop en els genolls, va fer un gest brusc acompanyat del cruixit d’unes cervicals partides.

Amb els seus antecedents, va pensar ella, almenys en Robert va trobar la millor de les situacions per deixar d’existir.