16

Es va aixecar una gran expectació en la brigada quan es va saber que es presentaria en Gonçalves de Montalvà i pronunciaria un discurs abans d’iniciar la marxa sobre Tóldoth.

Les guerrilles que havien estat operant per les diverses regions de la Catalunya Nova s’havien concentrat en la configuració de diverses unitats que miraven cap a la capital en espera que la insurrecció concertada afeblís l’ocupant i facilités l’entrada triomfal de l’exèrcit mossàrab. Encara que el xoc més dur del conflicte encara havia d’arribar, entre els milicians regnava una atmosfera alegre i optimista, gairebé festiva. Estaven convençuts que guanyarien. El campament bullia amb els diversos efectius que s’anaven aplegant, i la presència d’alguns prototips de les noves armes que es passejaven entre les rengleres de blindats i d’artilleria encara contribuïa més a la sensació de victòria. «No m’agradaria lluitar contra aquests bitxos», deia un dels joves sergents. La brigada es componia d’un al·luvió de nois i noies procedents de tots els racons de Mossaràbia i de països estrangers que havien hagut d’emigrar amb la crisi i la manca d’oportunitats del seu país: treballadors del camp, de la indústria, petits propietaris, encarregats de magatzem, científics, creadors audiovisuals, fills de la burgesia, dependentes de centres comercials, advocades, naturòpates, perruqueres, genetistes, enginyeres… Semblava que tots havien emergit de sota terra. Gent valenta, formidable, senzilla, de les ciutats o de les alqueries, d’Al-Basit, d’Alarcó, d’Isturgi, d’Obulco, de Qunka, tots units per un destí comú, tots igualats per la guerra i pel desig d’alliberament. Tots entusiasmats.

—Ja és aquí! Ja és aquí! —se sentia des de les primeres fileres de l’esplanada cap a on s’acostava una tarima sospesa a l’aire que transportava la figura d’en Gonçalves. Anava vestit de negre rigorós, com si encara estigués de dol per l’esclavitud de la seva pàtria, i continuava sense mostrar completament el seu rostre perquè creia que el guerrer més mortífer i més trasbalsador és el que no es reconeix mai. Els catalans sempre podrien haver introduït algun espia entre la tropa. Una mena de morrió li tapava la part de la cara compresa entre el nas i la barbeta, i s’allargava en dues plaques laterals fins a les orelles. La peça, fabricada amb una reixeta opaca, permetia la respiració i alhora incloïa un dispositiu d’altaveu a fi que les seves paraules poguessin ser sentides per la immensa concurrència aglomerada.

—Compatriotes, ha arribat l’hora —va començar amb un gest pausat però vehement—. Ens hem desvetllat després de molts segles de somni profund. L’enemic hauria volgut que el nostre silenci fos el dels pobles oblidats, però som vius i tenim ànima i la nostra ànima és la llibertat.

La gentada aplaudia eufòrica, semblava que la claca estava acompanyada per la fregadissa del material militar pesant, una gatzara de canons i de metralla, de llandes i de sentiments. En Gonçalves va continuar:

—Si hi ha algú que encara dubta si Mossaràbia tornarà a ocupar el seu lloc al món, si el somni dels nostres avantpassats encara és viu, si encara qüestiona la força del nostre poble, aquí, ara i avui té la resposta. És la resposta pronunciada pels joves i els grans, pels rics i pels pobres, pels cristians i pels musulmans, per la gent del camp i de la ciutat, per a qui no han deixat parlar la seva llengua i han confiscat el fruit del seu treball, per a qui no s’ha deixat vèncer per l’asfíxia, mossàrabs que heu llançat un missatge a totes les nacions i és que aquesta terra, aquesta terra, petita, agresta, dura i sempre tan bella serà per fi nostra.

Més aplaudiments i cada cop més emocionats.

—Ha trigat, però avui, després de tot el que hem fet durant tants anys, ha arribat el moment definitiu, el moment que hem triat per comandar les regnes del nostre destí. El camí potser encara és llarg, potser l’ocupant resistirà, i alguns de nosaltres sacrificarem les nostres vides en aquest esforç final, però la nostra empenta és imparable. Tothom ho sap i per això, fins i tot aquells que tenien por, que no ho veien clar, que s’estimaven més continuar sotmesos com sempre a la voluntat dels altres, fins i tot aquests ja ens fan costat. Ja saben que res no aturarà l’esperança que brolla del cor de tots. Tornarem a lluitar i vencerem. Que tremolin a Saragusta! Que tremolin a Barcelona! Ha arribat el moment que triomfi el crit de la terra, el crit etern de la nostra voluntat, del nostre sentiment, dels nostres records per als que no han pogut viure aquest instant esplendorós. Visca Mossaràbia! Visca la llibertat!

Els soldats embogien, els aplaudiments i els visques es van allargar una llarga estona.

—I ara cap a Tóldoth!

—Cap a Tóldoth! —va corejar l’exèrcit i la columna es va mobilitzar com un saure d’acer emergint entre les onades.