8

Una nit, després d’haver esquivat els Lambert, els Millau, els De Vico, i els altres oficials i autoritats adscrites al servei de la Consellera amb els quals preparava l’enviament de reforços a Barcelona, en Màrius va baixar per una escala de caragol que enllaçava una de les torres del palau amb una de les placetes del barri de la faràndula. Aquest cop anava sol, sense escortes. Va avançar entre les cases enreixades i ampits amb olor de tarongina. Va trencar per un parell de carrerons d’empedrat refulgent, humit i esllavissadís fins que va arribar a una entrada que només es distingia de la resta d’accessos als edificis quadrats, d’una sola planta, i arrebossats amb guix, per una catifa vermella i un cilindre amb un llum blau que ascendia i descendia i que feia de porter.

A l’interior de L’Opulència l’ambient, animat i bigarrat, va pessigar-li els sentits. Tot just havia pagat l’entrada i es desprenia de la capa que deixava al guarda-roba que el mestre de cerimònies va anunciar l’aparició d’una nova estrella. Ella, deia el presentador, havia creuat el món per exhibir l’erupció del seu talent i de la seva bellesa. En Màrius girà lleugerament el cap en direcció a l’escenari amb una dosi d’escepticisme però amb un pressentiment que s’anava estenent en les galeries de l’ànima.

L’orquestra engegà els compassos jovials d’una coneguda melodia i, davant de la renglera de ballarines, ella va fer la seva aparició. Va aixecar els braços formant un arc en l’aire com si obrís unes cortines per mostrar el seu somriure blanc i impecable, envoltat de l’àuria fúcsia dels llavis encegadors. Els bramuls d’excitació van deslligar-se per tot el local. La dama no calia que hagués cantat res per inundar els desitjos i els somnis masturbatoris de la concurrència, però encara els va deixar més embadalits amb la seva veu poderosa i agosarada, amb el rítmic moviment dels seus malucs, amb la destresa de la dansa que executava en l’exigència d’un art i d’una elegància impropis de la gentalla que l’aclamava. Brillava com un robí enmig de l’obscuritat bàrbara, esclat magnífic de plomes vermelles i del vestit de lluentons refulgents. Havien traduït al català la lletra de la cançó per bé que la cantant interpolava algunes tornades amb la llengua asiàtica original, una llengua que en Màrius començava a conèixer.

La nova reina de l’espectacle en aquella confusa ciutat africana on el govern legítim s’estava reorganitzant i els autòctons gaudien del moment d’ardència enmig de l’estrèpit, era una criatura adorable, dolcíssima, i tal vegada mortal, era la mongola Yu Xin.

Ella cantava:

I va acabar l’actuació assenyalant amb el dit un punt concret de la sala enmig del batibull, com si només un dels centenars d’homes que deliraven a L’Opulència fos el destinatari de la cançó. El punt final traçat en la línia recta que partia de l’índex de la Yu Xin i que coincidia amb un Màrius esverat, amb cara de bètzol, convençut que la cantant havia copsat la seva presència i que l’havia reconegut enmig de la turba.

Un client que seia al costat d’en Màrius, davant d’un gotet d’un indefinit aiguardent que li durava hores, tenia un aspecte bàrbar, amb les galtes blanques i picades, un cabell groc lletós i uns ulls d’un blau mineral, amb la mirada tributària per l’enyor d’alguna pèrdua. Es va adreçar amb una veu esquerdada al seu company de libació:

—Quin pendó! De quin lloc l’han treta aquesta? Quin manso important es passa per la pedra?

En Màrius respongué amb una desolació infinita, una tristesa que l’anava intoxicant:

—A uns quants. —I retingué aquella expressió que va anar repetint-se mentalment durant una bona estona: «quin pendó!, quin pendó!».

La seva rosa havia arribat a Barbaria.