7

—Com pots comprendre, amb el meu compromís amb la Yu Xin se’m fa molt coll amunt el trasllat a Tóldoth. —Havien acabat de dinar i en Bernat tractava el punt que més l’amoïnava—: No entenc per què la Consellera ha insistit d’enviar-m’hi. Ara que em començava a acostumar a la Borgonya! Em podria haver tocat una plaça de serveis especials a Tàrraco o a la capital, no trobes? Tinc dret a un servei a prop de casa perquè ja he complert més de cinc anys d’itinerància. Vaig fer la sol·licitud però una mà negra del departament la va desestimar.

En Màrius havia estat la mà negra. Mai no l’hi confessaria que ell havia estat qui havia enterrat la sol·licitud d’en Bernat en un calaix del quarter general. No se sentia malament per haver perjudicat el seu fill espiritual. Hi havia una raó superior respecte a la qual totes les minúcies humanes eren ombres que calia dissipar: la raó d’estat, la pervivència i l’esplendor de l’artefacte polític que havien cultivat i regat durant tants segles. La situació a la Catalunya Nova es començava a complicar i calia la intervenció dels millors actius.

—I què hem de fer amb els mossàrabs si no volen ser catalans? —etzibà d’improvís el deixeble mentre col·locava delicadament els coberts per assenyalar que ja no menjaria res més. «És tan innocent…», va pensar en Màrius. Un comentari així, com si parlés d’un món imaginari, revelava moltes mancances. Les conspiracions i els esvalots de Tóldoth no equivalien a les correlacions de forces com les que es donaven en els jocs d’estratègia virtuals amb els quals, de tant en tant, es distreien els membres dels serveis d’intel·ligència. Tampoc no es tractava dels quatre malfactors borgonyesos. Això era un entrenament, al capdavall, una prova iniciàtica per enfrontar-se al perill de debò. La crispació i la malfiança que es respiraven a la Catalunya Nova podien arrossegar tota la Confederació a l’abisme.

—No som tan tolerants amb totes les nacions de la Confederació? —prosseguí el jove tot alçant les celles com si es trobés davant d’una aparició—. No proclamem als quatre vents els nostres pactes de germanor? Què passa si els nostres germans del sud ens volen abandonar?

—Que la seva independència negaria la nostra nació —va respondre secament en Màrius. «No continuïs per aquest camí…», pensava en Màrius. La miopia que en Bernat expressava en política començava a molestar-lo més que la seva manca de destresa en qüestions amoroses. Calia reconèixer, almenys, que el criteri que estava destapant el seu deixeble en el fons reflectia les deficiències d’en Màrius com a instructor—. La secessió de la Catalunya Nova ens negaria a nosaltres, la nostra història, el nostre caràcter… No oblidis que això, d’altra banda, contravé l’esperit de l’Orde, la seva missió suprema que, a més de la defensa de la fe, és encara més alta: la recerca de l’Ésser, la perfecta coincidència entre l’equilibri espiritual i l’equilibri territorial, la plenitud del corpus mysticum, la indissoluble unitat de la Confederació. No sé si ens hi trobem a prop, de l’Ésser, però les amenaces que representen els separatistes de Tóldoth ens hi col·loquen molt lluny.

—Supersticions, no, sisplau mestre —es queixà en Tallaferro, amb un registre que volia ser burleta per dissipar les malfiances—. Ja hem quedat que he trencat amb l’Orde, també amb el seu Ésser i les seves faules infantils. La Catalunya Nova no es retindrà o es perdrà per allò que els germans diguin o deixin de dir, ni per l’enyorança de l’espiritualitat perduda o dels sil·logismes escolàstics que calmaven la nostra confusió. Si els mossàrabs s’escindeixen senzillament tindrem un altre estat al sud de la Península amb el qual hauríem de procurar ser bons veïns, hauran de mostrar el seu perfil identificatiu a la frontera i potser carregarem un aranzel a les seves mercaderies. Obsedir-se en la creença que la pèrdua d’un territori comportarà el desballestament del conjunt de la Confederació és una ximpleria.

—De debò ho creus? —va replicar en Màrius—. I què va passar amb aquell poble entre els euskalduns i els aragonesos, com es deien…? Ah, sí, què va passar amb els castellans?

—La teva erudició en matèria històrica sempre m’ha desbordat, mestre —s’excusà en Bernat, sense abandonar el seu posat irònic que permetia apaivagar l’enfrontament—. Per aprofundir en els detalls cal massa temps. Ja ho faré quan em retiri.

—Fixa’t en aquest exemple: a principis del segle XIII els castellans ho tenien tot de cara. Tóldoth ja havia caigut en les seves mans a mitjan segle XI, havien arribat a la riba del Guadalquivir, però després, quan les pressions almohades es van redoblar, els exèrcits castellans es van esfondrar a la batalla de les Naves de Tolosa, els euskalduns es van refermar en la seva independència, els portuguesos els van abandonar i nosaltres els vam absorbir un segle més tard en la nostra expansió cap a l’Al-Andalus. Ho explicava un dels pocs testimonis escrits que ens resten en aquell estrany dialecte: «siempre estamos en un temor eterno de que no nos venga la total ruyna o la veamos con nuestros ojos», alguna cosa així com «sempre som en l’etern temor que no ens arribi la ruïna total o que la veiem amb els nostres ulls». La van veure, la ruïna, i nosaltres també estem a punt de patir-la.

—Bé, i què? Aquesta teoria de l’escalada de desastres frega l’absurd. Quina rellevància té per als que ara habiten en aquells territoris, que ni jo sé situar en el mapa, les grandeses i les misèries dels seus avantpassats? Què significarà Mossaràbia o Catalunya d’aquí a segles? Qui s’amoïnarà per les nostres disputes?

—Tot és absurd, Bernat —va dir en Màrius amb un caire sentenciós—. Però en aquest absurd nosaltres ocupem una posició de poder i l’hem de mantenir.

—Em sembla que la política de la Consellera és equivocada —afirmà el jove imbuït de sobte per una desconeguda seriositat—. Els provençals van marxar de la Confederació fa un parell de segles a través d’un referèndum i una generació després tornaven lliurement a la nostra matriu. No veig per què no podem fer el mateix amb la Catalunya Nova. Són els únics que no tenen reconegut l’estatut de nació. Fins i tot hem de mantenir aquest eufemisme de la «Catalunya Nova» per eludir el nom que els identifica de debò. Només amb quatre engrunes simbòliques estic segur que s’acontentarien i es refermaria la unió. I en el pitjor dels casos proposo deixar que s’espavilin sols i ja veurem fins on arriben. No passarien de ser el residu d’Europa i, almenys, abandonarien aquest galdós paper de borinot que destorba tota la Confederació.

En Màrius se’l va quedar mirant amb incredulitat, el menjar se li regirava i el vi borgonya també:

—No ens correspon a nosaltres valorar les decisions de la Consellera —va respondre amb acritud. S’espantava de comprovar fins a quin punt era capaç d’enfadar-se amb en Bernat—. Et recordo que la nostra funció es limita a executar el que decideix el Consell Federal. Això a banda que, a la Provença, només hi ha formatges, vins i trobadors. Les grans metal·lúrgies, els conglomerats industrials, les empreses de tecnologia punta que ens han de servir per mantenir la nostra presència en el concert internacional les tenim a la Catalunya Nova. Eren la nostra rereguarda durant les Guerres Alpines i el seu esforç ens va salvar dels allmands. Potser va ser un error traslladar-ho allà, però en aquell moment ens va cobrir les espatlles. Ara ens cal guanyar temps. Diversificar la indústria cap a altres regions i transferir recursos són operacions que tot just comencen. A Marsella ja hem instal·lat bona part de la producció d’aeronaus per a la nostra armada però amb el desenvolupament logístic al Mare Nostrum no n’hi ha prou. No ens podem permetre experiments encara. Hem d’acabar de completar la política migratòria, el drenatge fiscal, l’arranada cultural. El cicle és llarg…

En Bernat insistia:

—No trobes, per cert, que aquesta segregació, aquesta voluntat de fer invisible els mossàrabs, de no reconèixer la seva condició, de fer veure que no existeixen, s’assembla massa a la singladura que van prendre els allmands amb els jueus? De vegades em fa l’efecte que ens assemblem als nostres enemics.

—Però els jueus vivien en comunitats disperses… Van ser utilitzats per cohesionar els allmands, no representaven un perill real —objectà en Màrius.

—Els dirigents allmands creien que sí i ho van saber vendre a la població. Potser exageraven, però la propaganda va arrelar —va dir en Bernat—. La resposta que preparem ratlla el mateix abús. N’hi hauria prou que en diguéssim Mossaràbia i els reconeguéssim l’oficialitat de la llengua, amb això s’acabarien les reivindicacions. Si es distreuen amb quatre bagatel·les!

—Cal contundència abans que l’epidèmia s’estengui —va interrompre’l. Començava a covar una irritació cap al seu deixeble impossible d’aturar. No se sabia avenir de la gosadia i de la manca de criteri que assetjava en Bernat, a més, era arriscat parlar en aquells termes. Amb el futur matrimoni, va pensar, s’havia begut l’enteniment—. El nom porta a la cosa, la cosa al desig i el desig a la ruptura. Ja sé que no t’ho empasses però la teva confiança en una solució harmoniosa encara és menys creïble que la meva previsió sobre l’espiral fatídica. La independència de la Catalunya Nova ens empobriria i ens anul·laria. Nosaltres sí que seríem aleshores un residu! Això animaria els altres estats a separar-se i qualsevol potència enemiga ho aprofitaria per subjugar-nos. Vés amb compte amb el que dius, Bernat, perquè la Consellera s’assabenta de tot, i el Prínceps també.

Una expressió de profunda displicència va envair en Bernat.

—El Prínceps… —mastegà.

—Hi ha coses que val més no esmentar-les. —En Màrius s’acuità a canviar el rumb, però el seu deixeble va caure de quatre grapes en una observació que el mestre hauria volgut esquivar.

—No entenc per què ens deixem portar pels capricis d’un ésser tan envilit. Aquella bola de greix depravada…

—Et prohibeixo que parlis així del cap de la Confederació. A més, ell no decideix res, no té poder polític, només auctorictas.

—Quina auctorictas? No pas la que segreguen els seus instints primaris, la seva follia animal. I, malgrat això, els membres del Consell Federal es deleixen per fer-li la cort amb l’esperança que els atorgui alguna canongia vitalícia. Sort que el mandat se li acaba d’aquí a un parell d’anys, però amb el que li resta encara pot equivocar-se més.

—Sisplau, calla, calla! No puc assegurar que no ens estiguin escoltant. La delació d’aquests comentaris et suposaria la destitució, l’acusació d’alta traïció i un procés davant d’un tribunal militar.

—No som una democràcia?

—La nostra unió només pot funcionar si hi ha coses més enllà de la democràcia.

Les paraules d’en Màrius van ser pronunciades amb un so tan llòbrec que va fer desistir en Bernat de continuar.

Tots dos van lamentar que un dia tan radiant hagués acabat aclaparat de tenebres. En Bernat, però, es va acomiadar del mestre amb la mateixa abraçada fraternal que li havia dedicat en arribar i li va fer prometre que el visitaria aviat en el seu nou destí. En Màrius va assentir amb un somriure fràgil que encara arrossegava la remor de la indignació. L’auriga del deixeble va allunyar-se mentre el mestre es preguntava en quin moment tot havia començat a deteriorar-se.