1

Una flama imperiosa devorava el cap d’en Nuno Sanç, encara amb els ulls esbatanats i l’expressió espaordida que demostrava els patiments que devien estar turmentant el Prínceps en el més enllà. El seu adversari, i ara ja el seu successor sense discussió, Màrius Gal·lè, contemplava en silenci la pira que anava esqueixant amb fum i brases aquell testimoni infecte.

L’única comunicació que havia rebut dels mossàrabs havia consistit en l’enviament d’aquell paquet de seda que allotjava la despulla d’en Nuno i que en Màrius, després d’haver fet retirar la roba del regal mefític, havia ordenat cremar. Què havien volgut dir els rebels amb aquell missatge? Es tractava d’un avís o, com començava a elucubrar en Màrius, d’un oferiment de pau amb el trofeu de l’enemic comú abatut?

L’actitud dels exèrcits d’en Gonçalves de Montalvà i dels seus aliats cap a la Confederació semblava més aviat la contrària, la de l’ocupació i l’extermini. En Màrius repassava mentalment la successió de derrotes que s’havien perpetrat aquells mesos: la ruptura del front a Terol, la pèrdua de València i, el que més dolia a en Màrius, la caiguda de Tàrraco. Amb la desbandada catalana, els conqueridors potser havien aprofitat per usurpar la Vil·la Avítia i un sentiment amarg penetrava en l’interior del líder cada cop que es feia la idea de la seva llar violada; un grapat de mossàrabs pollosos potser haurien irromput en les estances de la seva intimitat i s’haurien dedicat a l’espoliació de les joies de la seva família, de les obres d’art, de la biblioteca, aposentats a les alcoves de la domus atipant-se de les viandes i dels reserves de la Borgonya que guardava en el rebost, això si no els havia vagat d’incendiar la propietat i que tots els records dels Gal·lè Pere Guillem de Constança es reduïssin a la cendra com s’estava consumint la testa d’en Nuno Sanç. L’antic adversari es desintegrava, però les arrels d’en Màrius també es decantaven cap al buit de la sang i del foc.

Els vassalls estaven derrotant els senyors. El caràcter somniador dels pobles riberencs al Mare Nostrum cedia a l’hegemonia del gest eixut i de l’instint combatiu dels pobles interiors. «Hem de reaccionar», pensava en Màrius sense massa convicció. Havia resolt abandonar Argel, i així ho va comunicar a la Consellera en un moment que es va restablir la comunicació. Ella no va tractar de dissuadir-lo.

—El Prínceps ha d’estar amb la seva gent —va afirmar en Màrius—. Haig de lluitar amb vosaltres. Si perdem Barcelona haurem arribat al final i jo haig de viure’l amb els altres catalans.

L’holograma reproduïa la figura esprimatxada de la Dolça i l’expressió cansada i envellida del seu rostre, amb els seus cabells grisos aquest cop pentinats com una operària i sense diadema. No obstant això, la seva mirada no infonia cap mena de preocupació ni de pessimisme. Va informar-lo que les divisions catalanes s’estaven replegant i concentrant als afores de la ciutat.

—Els costarà exterminar-nos, Màrius —va dir amb fermesa i el Prínceps es va sentir captivat per la brillantor en la mirada que el port de comunicació aconseguia reproduir. S’alegrava davant de la possibilitat de tornar a estar a prop d’ella, encara que aquest cop el retrobament signifiqués el preludi de l’ocàs. Una vella estima se li havia revelat. Se sentia alleujat de tenir-la a prop. En els últims mesos a Argel s’havia sentit sol, envoltat d’atributs de poder i d’atencions però sol. La conciliació amb la Yu Xin no havia reeixit. Va aconseguir un salconduit «per anar a parir al seu país» i no va tornar a dormir a l’alcova del palau.

En Màrius, al principi de l’absència de la Yu Xin, va començar a sentir-se alliberat d’aquell pathos sentimental, exagerat i ampul·lós, aquella obcecació que durant un temps va transformar la necessitat de possessió de la Yu Xin en un reclam més imperiós que la victòria en la guerra. Però ben aviat alguns detalls van tornar a potenciar la flama de la seva devoció per la mongola i és que, després de la fuga, anava rebent missatges ensucrats seus en els quals declarava que l’enyorava, que algun dia tornaria per acariciar-lo i adormir-se al seu costat, paraules que en Màrius, en un primer moment, interpretava amb desdeny perquè les llegia com un intent d’allargar l’agonia de la seva relació i mantenir segrestat el seu cor però que, a mesura que passaven els dies, acabava rebent amb un pòsit d’esperança. Només ella el feia sentir, encara que ell reconegués en aquesta flamarada una al·lusió al seu entotsolament, no un amor a l’altre, sinó a la fantasia que ell s’havia inventat (i potser a la gran mancança que havia suposat la pèrdua d’en Bernat i la sublimació de la passió a través del cos gràvid de la seva vídua). En qualsevol cas, aquestes turbulències estaven de sobte en suspens amb la conversa que mantenia amb la Consellera i amb la impagable tranquil·litat d’esperit que li proporcionava la complicitat de la seva antiga companya.

—Vénen amb un gran exèrcit des del Penedès que s’ajuntarà amb una altra columna que els espera al pas de l’Anoia, procedent del Segrià —va precisar ella—. Falanges de minotaures van arranant tot el que troben. Però ho tindran complicat per travessar els escuts i les tres rengleres de blindats que hem disposat al voltant de la ciutat. Ja hem rebut els reforços dels mallorquins, dels algueresos, dels corsos, dels sicilians i dels maltesos. A més, els nostres científics han dissenyat un projectil capaç de perforar l’armadura dels subhumans. Penso que ens en sortirem, Màrius.

—Només cal que vingui —va fer ell.

—Moral de victòria! —va respondre ella amb un somriure.

—Deixaré una petita guarnició a Argel —va anunciar el Prínceps—. Ens exposem a una rebel·lió i a la pèrdua del protectorat, tot i que els veig tan desorganitzats i tan dròpols que no em semblen capaços d’alçar-se en armes. És clar que també dèiem el mateix dels mossàrabs…

—Tant li fa —va estimar la Consellera—. El control d’Argel no tindrà sentit si no salvem Barcelona.

—He ordenat la mobilització de la meva guàrdia. Espero traslladar-m’hi demà.

—Vine de pressa —va demanar la Dolça—. Les naus enemigues han augmentat les seves incursions, els nostres raids de combat han interceptat alguns aparells, però imaginem que preparen un primer atac aeri per delmar les nostres defenses. Em fa por que hagis d’aterrar en el cor de la batalla.

—Arribaré com sigui però arribaré —va dir ell encomanat de la confiança que, de sobte, trontollava en la Consellera—. Ja pots preparar-me una cambra al Palau de la Diputació del General.

—Fins aviat, doncs, Màrius, em cal veure’t.