9

El mal havia sobrevolat en Màrius com la xiuladissa del vent entre les tiges de juny. El fascinava que la proximitat de la mort hagués deixat poques cicatrius. Pensava que valia més no capficar-s’hi gaire, perquè l’única alternativa a esprémer la polpa de cada moment d’una existència breu consistia a reconèixer l’absurditat de tot plegat i a transitar per les certeses que porten cap al suïcidi.

En acabar l’última inspecció abans del retorn a Catalunya i després d’acomiadar-se d’en Bernat —al qual ja no tornaria a veure fins al dia de les noces—, en Màrius es va tancar a l’habitació de l’hotel del minaret. Li venia de gust beure un licor lleugerament al·lucinogen i reposar. Gastar la mínima energia. Va refugiar-se en somnis de sensacions agradables, recordava els racons amagats de la Vil·la Avítia en la seva infantesa, quan s’arrecerava a llegir sobre el triclini de vermell setinat i girava els fulls de les estampes amb les batalles famoses de l’antiguitat. Recordava els cants de la seva àvia abans d’organitzar l’equip de minyones encarregades d’endreçar les habitacions i de preparar els àpats. També recordava la seva mare tocant l’hiperchordi, el matriarcat en què es convertí la primera adolescència quan el pare els abandonà després de prendre possessió d’una ambaixada a terres nàhuatls i casar-se en segones núpcies amb una nativa. En Màrius visqué la desaparició de la figura paterna com un alliberament. Les dones cantaven i ell s’endinsava en els mapes i les estratègies de Micale, d’Egospòtam, de Cannas…

En aquella edat, ja ben a punt per entrar a l’acadèmia militar, encara passava les hores càlides de les tardes d’estiu jugant amb els ànecs sota la buguenvíl·lia frondosa, rere una cascada de circells. Al fons hi havia una reixa amb el creuament de dues plantes reptants: la carbassera i el cogombre salvatge, la primera plantada per l’àvia i l’altra que creixia silvestre. El cogombre expulsava fruits, grans com prunes, esgrogueïts quan maduraven. A en Màrius, li agradava rebentar-los amb els dits o amb els llavis, i aleshores en regalimava un suc inquietant i amarg.

Mig adormit a l’hotel de Tóldoth, volia tornar a les glorietes de la Vil·la Avítia i arrepapar-se en aquells espais com un fidel s’endinsa en una cripta protectora excavada sota lloses gruixudes. Tornar a la matriu, al bany de líquid amniòtic, als moments epifànics per aturar el món i les amenaces.

Després de la regressió al benestar dels migdies infantils, el somieig derivava cap a l’excitació sexual. Apareixia la Bruna de Verm amb un cos androgin i les seves cames interminables, només vestida amb unes calcetes verdes de ras, i anava besant-lo i acariciant-lo, des de la boca fins als genolls, tot movent les espatlles com si seguís un ritme africà. Sentia com ella l’envoltava, com l’estrenyia, tant era que en Màrius pogués ser el seu pare o el seu avi perquè ell es veia com un nen agombolat per una presència femenina plena assimilada a una mare eterna.

—No pensis —deia la Bruna entre la pluja de besos aspirats i frenètics.

Però en Màrius, que surava en la satisfacció, es continuava preguntant pel buit que calia completar, pels anys que havien transcorregut sense que hagués trobat cap resposta als tres motius que havien regit la seva curiositat des dels dies de Vil·la Avítia: encara ignorava com es creava poder, com es creava riquesa i com es creava bellesa. La quietud l’havia afeblit. Per què, en definitiva, quin havia estat el seu progrés? Per què s’havia preparat? Una formació llarga i meticulosa per no aplicar-la en el moment determinant i per només trobar refugi en els instints.

Després la Bruna es va transformar en la Dolça, la seva antiga companya, la presència de la dona coneguda i extraviada i, per això, i malgrat la flacciditat dels pits i de les cuixes en comparació amb la joventut iridescent de la Bruna, més excitant. Amb la Dolça arribava l’escena que el conduiria definitivament a l’orgasme o al retorn a la realitat insípida de la cambra de l’hotel. En Màrius, mentre s’adonava de la dimensió onírica en què es creuaven les imatges, conservava la lucidesa de preguntar-se si la irrupció de l’atracció per la feminitat coincidia amb la fi de l’immobilisme i la invenció del temps.

—He dit que no pensis —va ordenar, ara la Dolça, mentre reia, exultant—. Estar bé no és tan difícil.

—Sempre hem estat bé —es defensava ell.

El pas del desig al pensament va despertar-lo.

Encara va gaudir d’un marge de visions, com si eixugués el líquid de la fantasia abans de topar-se amb la sobrietat de les parets de l’estança. En aquest lapse, en Màrius va intuir l’ombra d’una tercera dona projectada a l’envà d’una porta mig oberta i la repetició del vaticini d’una fetillera que, en contra del seu parer però exhortat per la Consellera, havia consultat unes mesos abans:

—Trobaràs la dona que busques. La teva vida s’eixamplarà quan els dies s’escurcin.

En Màrius no era conscient de buscar ningú. Topar-se amb la Bruna havia mitigat la seva tendència a l’abstinència que ell interpretava com una fita d’autosuperació, però no creia probable que aquella atracció marqués un canvi en l’estat de coses. Potser el somni li havia mostrat que els neguits de la seva libido, o les necessitats existencials de compartir la vida amb algú, estaven molt per damunt en l’escala de prioritats que marcaven les seves ambicions polítiques.

Va considerar que, en el fons, el més rellevant d’aquells senyals era que li mostraven les ganes de continuar vivint, les escletxes que s’obrien de manera impensada quan semblava que tot mantenia un equilibri o s’estancava. Estava, doncs, escrit que ni els terroristes ni els traïdors el privarien de transitar pels camins inexplorats. Encara no havia arribat la seva hora i va alegrar-se’n. Arrecerat entre les vànoves va continuar dormint, aquest cop sense recordar res ni fer-se cap pregunta.