2

Per dura que fos l’existència només comptaven les seves ganes de viure, res no justificava aquells mesos d’infern. No calia cap religió ni les seves amenaces d’una vida futura plena de turments. Amb la realitat ja n’hi havia prou per patir.

—No vull morir, no vull morir! —cridava histèric un company estès en el fangar i amb el ventre obert, dessagnant-se, pixant-se, minuts abans d’exhalar l’última alenada, tot maleint el destí per haver viscut tan poc i de manera tan miserable.

Dins de l’huracà d’imatges que l’assetjaven, en Conrad sovint es repetia aquella escena, succeïda en el principi de la confrontació, quan van desembarcar a Borriana i van trencar el setge aragonès. No, en Conrad no volia acabar enmig d’aquella indignitat. Tenia dret a més temps, temps d’aquí, matèria palpable, ni que fos suculència corrupta forjada pel demiürg diabòlic. Havia deixat de creure en la salvació fora del món, havia de sentir el goig que s’estengués pel seu cos i per la terra abans d’esperar trobar en el cel allò que li havia mancat aquí. Amb la crisi de fe, amb la creixent decepció en els comportaments i les mesquineses dels altres numeraris de l’Orde amb els quals s’havia topat en el curs de la conflagració, amb l’onada d’escepticisme global que l’envoltava, esmolat per un instint primari de supervivència, per a en Conrad els relats i els manaments religiosos que l’havien esculpit durant la seva formació començaven a significar molt poca cosa. Gairebé només l’hàbit, el vestit de tela negra dels monjos guerrers, era l’únic que restava de la seva condició de guardià de l’Ésser.