14

—Prepareu també la meva nau —va ordenar la Dolça a en Lambert i aquest es va afanyar a complir amb les instruccions i a comunicar-se amb la tripulació del Pere el Gran abans de salpar cap a la península. En De Vico també es va retirar amb el propòsit de convèncer altres membres de l’Estat Major de la necessitat de transferir més unitats dels seus respectius territoris.

En Màrius i la Consellera, doncs, van restar sols. La proximitat els va revifar. La Dolça partia amb els ànims renovats i aquesta àuria positiva es va encomanar al seu antic amant. Fins i tot el gat artificial de la Consellera, que sempre mostrava una passivitat malcarada, saltironejava d’excitació com si es disposés a enfrontar-se a un mascle alfa real d’alguna colònia de gats silvestres i a guanyar-lo almenys en l’agudesa dels miols. La Consellera es va posar en contacte amb la seva assistent a través del transmissor del canell perquè tingués a punt l’uniforme de combat.

La imminència de la separació, l’ardència del bloc de calor procedent del desert que s’havia instal·lat a la ciutat per subjugar-la, la irradiació ametista de la tarda que penetrava per les obertures i que esgrafiava el mutisme de les seves ombres, eren elements que es conjugaven per alimentar el seu vincle d’un erotisme que fins aleshores gairebé s’havia evaporat.

—Encara no està tot perdut —va dir ella.

Per uns moments, i per eludir el viratge emocional cap a on la situació els estava decantant, ell va pensar que calia insistir en el tema del comandament de l’atac i la seva voluntat de col·locar-se al capdavant de l’ofensiva però la Consellera ni tan sols va deixar que pronunciés cap comentari en aquest sentit. Va tallar-lo amb un gest exhortatiu:

—Amb una divisió d’elit et protegirem i protegirem la ciutat per si la morisca caigués en la temptació d’aprofitar el desconcert i revoltar-se. Cal mantenir inexpugnable la nova conquesta. L’expansió sobre Argel és de les poques coses que ens dóna moral. —I aleshores, amb un somriure entremaliat, va deixar anar—: La divisió d’elit també et protegirà de la Yu Xin.

Van estar un moment en un silenci que, inevitablement, els va portar als moments que havien viscut junts, a tergiversar en records idíl·lics una relació bròfega, plena de rivalitats, d’enveges, de baralles, de ganes d’ofegar l’altre encara que suposadament fos la persona objecte d’estima. Però en aquell silenci, alterat pel rum-rum de la maquinària militar que s’engegava defora, tot es feia amable i lenitiu. També ple de recança pels espais de temps que havien viscut sense veure’s i pels destins que no havien transitat, com la manca de descendència comuna, l’absència de rastres i de testimonis dels seus instants d’esplendor. «Vivim en ficcions selectives», va pensar en Màrius, «com si mai no haguéssim sortit del tanc de les sensacions», una consciència que no enterbolia aquell oasi de felicitat que l’envoltava a prop de la seva antiga parella.

La Dolça va canviar sobtadament el to, de manera que ell no va saber escatir si fingia l’emmurriament o si parlava seriosament quan es continuava referint a la Yu Xin.

—De debò, Màrius, vés amb compte —va pregar-li. Aleshores, precipitadament, ella se li va acostar i li va fer un petó llarg als llavis—. Tornaré, ni que sigui per retrobar-te.