24

La reunió a l’Estat Major, a València, havia estat reconfortant. Els caps dels exèrcits es delien per entrar en acció, la perspectiva de l’atac els havia rejovenit i en cap moment es va replantejar l’oportunitat del bombardeig sobre Barbaria. Tots van acceptar tirar endavant la iniciativa. Contribuir a la destrucció omplia de sentit les seves vides, unes carreres d’altra banda musteïdes després de tants anys de pau i tot just humiliades pels esdeveniments de la Catalunya Nova. Potser s’estava ordint una conspiració liderada pel Prínceps amb la participació d’algun dels presents, però l’ànim de revenja contra els andalusins i la necessitat de demostrar la supremacia de la Confederació havien foragitat el cop intern de l’ordre de prioritats dels generals. Tal com en Màrius calculava, no hi ha res com els reptes contra l’enemic exterior per unificar forces i mitigar els perills de la dissidència.

Al principi, va alarmar-lo no veure l’almirall Lambert entre els presents, un dels militars de l’armada de més alta graduació i primer oficial del Pere el Gran, però la seva absència va ser excusada amb credibilitat —justament al·legant els deures d’en Lambert al capdavant de la nau en plena fase de maniobres— per un altre representant de la Provença, el jove general Millau, alt i de pell morena, amb una calvície prominent que no havia volgut reparar a través de cap mena de procés d’implantació de cabells. L’alopècia del general Millau, va pensar en Màrius, tenia un punt de bella virilitat.

«La Provença, de moment, compleix», va dir-se, satisfet. «Almenys es curen en salut pel que pugui venir i s’asseguren el control de l’estació de combat».

També van assistir a la reunió el general Baeta de València, l’amfitrió i cap dels exèrcits de terra, petit i amb cara de mostela; el cors De Vico, de moviments rudes i amb les galtes plenes de cicatrius com un vell pirata; el sard Martí Luri, amb els ulls sortints de color marró; el general mallorquí Marcel Comes; el maltès Frederic Ortafà, el sicilià Pere Castriota, a més d’altres representants de territoris controlats per la Confederació, la majoria dels quals riberencs del Mare Nostrum. Una altra cosa eren els estats interiors al nord dels Pirineus, que es mantenien a l’expectativa, com ara l’Alvèrnia, la Guiana o el Llemosí, o que ja havien expressat clarament les seves simpaties pel Prínceps, com la Gascunya o Tolosa.

Amb aquella formació, i malgrat les absències, no hi va haver cap problema que l’òrgan militar ratifiqués el mandat de la Consellera de Catalunya que en Màrius Gal·lè fos el comandant en cap de l’operació contra Argel. Només una lleugera ofuscació va pervertir l’ambient d’optimisme regnant quan, tot discutint sobre l’estratègia d’aproximació al califat, el general Millau va posar en qüestió que destinessin massa unitats aèries a l’operació africana i això desguarnís la Catalunya Nova. Al comentari, li va seguir un silenci inquiet, esberlat per la raspera nerviosa d’algun dels oficials. En Màrius va fer veure que no donava importància a l’observació:

—Tóldoth està segur. No trobaran a faltar cap dels creuers escolta ni de les tarides d’intendència que enviarem al sud —va dir.

—Suposo que, a vostè, també li ha arribat que unes columnes d’infanteria i de blindats avancen des de la frontera amb l’Al-Andalus —va insistir el provençal, induït per una preocupació genuïna de la qual no es desprenia cap càrrega maliciosa.

En Màrius va parlar amb veu aspra.

—Ho sabem, general Millau. Per això caurà tot el pes de la nostra armada contra els andalusins, per dissuadir-los de continuar atiant revoltes que no porten enlloc. Si pateixen un cop a la rereguarda, a banda que demostrarem a tothom el nostre poder, es replantejaran les seves operacions a la Catalunya Nova. Sense l’ajut andalusí, les unitats insurrectes es dissoldran.

—I mentrestant? —va preguntar el cors De Vico amb la seva veu cassallosa.

—No pateixin, Tóldoth resistirà —va assegurar en Màrius i va notar que els generals es calmaven a la vegada que ell s’admirava de la seva capacitat de convicció. Creien les paraules d’en Màrius perquè no dubtava de la seva afirmació. Ell també trobava inconcebible que Tóldoth caigués, que Mossaràbia declarés la seva independència i que això partís la Confederació per la meitat. Tots els indicis apuntaven a aquest desenvolupament que aquesta vegada en Màrius negava (bo i contradient el més elemental sentit de la prudència), perquè hi havia un valor superior que calia alimentar: el coratge guerrer, la seguretat de plantar cara a l’enemic i de derrotar-lo, que és el lloc del qual emergeixen, de tant en tant, els miracles de la història.