5

Els pocs dubtes que encara restaven sobre llançar o no l’estació de combat contra el Prínceps van esvair-se quan, després de tornar dels pous, en Màrius van mantenir una nova comunicació des del palau califal.

Al principi no va aparèixer en Nuno Sanç, sinó que les ones imprecises van anar convergint en un cos de dona. Es trobava nua i lligada pels canells, penjant del sostre. La figura oscil·lava inconscient, els cabells caiguts li tapaven la cara, però a en Màrius no li va caler que li retiressin els flocs d’aquella tofa de rínxols per adonar-se que es tractava de la Bruna.

La veu gruixuda i desagradable del Prínceps va esclatar amb una trencadissa histèrica i l’objectiu del port de comunicació es va moure per enfocar-lo:

—De debò us penseu que sóc tan imbècil? Què és això? Què és això? —tronà mentre assenyalava la presència esllanguida de la noia—. Sort que tinc els braços forts i he aturat l’escomesa! M’he girat i he vist el punyal només a uns centímetres del coll. Just a temps de reaccionar! Vet aquí que, quan es va presentar, em vaig refermar en el propòsit de controlar-la! Es veu que no ho vaig fer prou bé.

«Benaurada Bruna…», va pensar en Màrius, mentre es mantenia en silenci. Havien interceptat el seu dard de verí dolç. La seva joguina de mort. Només el va consolar comprovar que les seves sospites sobre la Bruna eren infundades. Ho estava donant tot per ell, per Catalunya i per la Confederació. El Prínceps continuava amb aquell to crispat i esgarrifós:

—Era obvi que no me’n podia refiar, obvi! La vaig clissar d’una hora lluny. Per quins set sous havia de tornar al meu servei després de tants anys si no era per atemptar contra mi? Tu i les teves falòrnies! Aquest cop has travessat totes les línies vermelles, Màrius. I encara us queixeu que avancem cap a Barcelona? Només m’estic defensant!

Les cartes ja es trobaven boca amunt, va pensar el lloctinent de la Barbaria.

De sobte, sense que la cridòria sorollosa d’en Nuno Sanç s’apaivagués, en Màrius es va sentir terriblement insegur: va mirar a corre-cuita al seu voltant per si algun sicari del Prínceps —tal vegada algú que hagués col·locat entre el seu seguici— se li abalançava. Però no hi havia ningú. Només els dos sentinelles que vetllaven impertèrrits davant de la porta del despatx. Estava sol davant d’aquella imatge nauseabunda que no acabava de definir-se a causa de les deficiències de la transmissió. Es va tranquil·litzar, la Bruna havia estat caçada però ell encara vivia.

La sorda remor d’una estranya i desconeguda inclinació sàdica va fer que s’excités en contemplar el cos feble i lacerat de la Bruna, penjada com un bou obert en canal, aquell gran hematoma delirant que s’exhibia a través del comunicador. Però la breu pulsió, que hauria generat en en Màrius una nova bafarada de penediment, s’estroncà amb l’arribada de la Dolça, que es va afanyar a comparèixer al port de contacte tan bon punt va tenir notícia de l’obertura d’un canal amb Saragusta.

—Mira qui tenim aquí! La mare superiora! Us penseu que la sabeu molt llarga però aquesta vegada us heu equivocat de mig a mig! Us he enxampat! —va dir el Prínceps amb una afectació teatral que en Màrius va trobar més repulsiva i abominable que mai—. Com veieu, estic viu i continuo investit amb l’autoritat suprema i legítima. Heu intentat el magnicidi i això em dóna molts arguments per esborrar-vos del planeta.

La imatge es concentrà en el rostre d’en Nuno Sanç que apareixia ocupant tota la concavitat de l’holograma amb els seus ulls escrutadors i flamejants.

—Ningú no et creurà —respongué en Màrius desafiant, amb el cor que li palpitava com si per uns instants temés que la mola del Prínceps es corporifiqués i caigués damunt seu per asfixiar-lo—. Els catalans et detesten. Tu i els teus sou els que heu violat totes les regles enviant els blindats i els creuers a Barcelona. Sou un càncer. Ningú mai no havia gosat torpedinar així els pilars de la Confederació.

—Quines penques! No entens que els altres estem farts de vosaltres? —mussità el Prínceps—. El vostre lideratge sobre la Confederació ha acabat. Sereu reduïts a cendres i la resta dels estats m’aclamaran com el seu salvador.

—Ets execrable! —va proferir la Consellera des de darrere l’espatlla d’en Màrius. La insolència del Prínceps havia alterat el seu caràcter contingut. No entenia per què havia pujat fins a la sala de comunicació d’en Màrius ni per què havia interromput el seu descans per escoltar les acusacions d’aquella desfeta humana. L’equilibri emocional, que tant li estava costant recuperar d’ençà que havia abandonat Barcelona, havia de superar ara una altra sacsejada. La Dolça es va esgargamellar davant de l’efígie del Prínceps amb una cadena d’insults en els quals en Màrius no la sabia reconèixer:

—Deixa-la anar malparit! Gos! Xusma indecent!

—Ha, ha! —va riure en Nuno com el mugit d’un cetaci que emergeix de les profunditats—. Esteu acabats! Primer assotaré Barcelona i després us vindré a buscar i us retorçaré la gorja mentre em torno a esbravar amb aquesta nimfa que m’heu regalat i em torno a escórrer a la seva boca abans no exhali l’últim alè.

Enmig d’aquell garbuix de fàstic i d’odi, el lloctinent de la Barbaria es preguntava què podia engendrar tendències tan aberrants, individus tan plens de pus. Es va sentir el cop sec de la canya que el Prínceps havia clavat en el flanc de la Bruna, com si esperonés una euga, i la queixa sorda i insomne d’aquell ésser devastat cada cop més a prop del territori de les ombres.

—Em sabrà greu esclafar la teva oreneta, falcó —proclamà en Nuno Sanç sense abandonar el seu cinisme—. Pobreta! Mira que decantar-se cap a la llebre que no tocava! Després vindreu vosaltres. Mireu tot el que li faig perquè ho repetiré en les vostres carns i els vostres òrgans. Trepanaré les vostres pells.

Però aleshores les seves paraules van adoptar un gir menys agressiu:

—Però si ara us retireu estic disposat a repensar-m’ho. Mireu fins on arriba la meva infinita commiseració! Si abandoneu Argel i marxeu lluny de la Confederació potser us garantiré la immunitat i no faré que us persegueixin. Au, desistiu, heu perdut. La Borgonya, Tolosa, la Gascunya, el Llemosí, l’Alvèrnia, fins i els soldats del petit principat d’Andorra ja avancen amb mi per les valls del Segre i del Llobregat. No causeu més dolor. Que no sigui dit que no us he donat una oportunitat.

«No té clara la victòria», va pensar en Màrius, «li fa pànic que resistim». La Dolça no es pronunciava, semblava que els esdeveniments la depassaven. Com que no hi havia resposta el Prínceps continuava:

—Si us exilieu, llicencieu les tropes i permeteu que el Prínceps administri la Barbaria fins i tot estic disposat a alliberar l’altra joia que els meus homes han recollit en un dels seus saqueigs. He hagut de fer mans i mànigues perquè tractessin bé la pobra i desconsolada vídua d’en Tallaferro.

El comentari va alleugerir en Màrius. Va pensar que, definitivament, el Prínceps no havia atrapat la Yu Xin. Estava mentint. En Nuno Sanç aviat iniciaria el setge sobre Barcelona, la ciutat sublim, diamant del Mare Nostrum, la intocable des de feia més d’un mil·lenni. No tenia ni Barcelona ni la Yu Xin. Amb tot, en Nuno Sanç, coneixia la importància de la mongola per a ell i això no li va agradar gens perquè suposava disposar d’un recurs per burxar en les seves febleses. El comentari següent del Prínceps va evidenciar la delicada (i inoportuna) informació que a Saragusta havien aconseguit compilar:

—Ja sé que t’agrada molt, Màrius! No cal que m’ho amaguis. A mi també em produeix una certa morbositat aquesta puteta. Però un home tan recte com tu, sembla mentida que no li faci vergonya de trasquilar-se la vídua del seu deixeble!

En Màrius va saber entomar la bravata.

—No tens la Yu Xin, Nuno, si l’haguessis capturada ja me l’hauries ensenyada. Com que menteixes sempre i et creus les teves mentides, estic començant a pensar que les teves legions confederals no són més que una altra tracamanya, un grapat de companyies escarransides que la guarnició de Barcelona escombrarà amb una bufada.

—Tu mateix! —va dir el Prínceps tot aixecant el seu nas de moniato amb insolència—. Si les tropes de mitja Gàl·lia no estiguessin a punt de rebentar els escuts de Barcelona la tifeta de la teva Consellera no hauria corregut al teu auxili. És tan cert que venim cap a vosaltres com que el sol caurà aquest vespre per ponent. Venim i no deixarem pedra sobre pedra!

En Màrius havia decidit que no cediria i que, a més, organitzaria un contingent per tallar en sec les pretensions del Prínceps sobre Catalunya. Però abans d’organitzar el contraatac havia de localitzar la seva estimada i portar-la cap a Argel. En Màrius havia de pensar, havia de pensar sense dissonàncies i aquell reguitzell d’imatges obscenes l’hi impedia. Va decidir tallar la comunicació:

—Si vols els nostres caps, els hauràs de venir a buscar —va dir.

El rostre llardós del Prínceps s’equalitzà en una cara tanoca abans d’esvanir-se. El port de comunicació es va apagar amb un mantell gris que va ocupar la circumferència. Un silenci agraït es va estendre per la sala.

—S’ha acabat! —va fer en Màrius, tot enfonsant-se en la butaca, com si estigués a punt de desmaiar-se.

Uns bocins de tenebra ardent travessaven el rostre abatut de la Consellera, un solc lila sota els seus ulls, en algun moment vivaços, revelaven un garbuix de fatiga i de preocupació que no havia estat mitigat malgrat les hores que havia descansat. Encara es movia en un malson d’imatges inconnexes i tramoies desballestades. Es va avançar a les paraules d’en Màrius amb una veu de somnàmbula:

—No podem. No podem fer-ho.

Ell es va deixar endur per l’eufòria de saber que la Yu Xin s’havia esmunyit de les urpes del Prínceps. «No la té! No la té!», repetia el seu pensament impregnat d’una tendència ciclotímica. Altra vegada l’escletxa que s’obria davant de la possibilitat de satisfer les seves passions precipitava la confiança en l’èxit dels propòsits polítics i militars. La gosadia del Prínceps seria castigada i la Bruna, si en acabat en Nuno Sanç l’executava, seria venjada. I tot això s’esdevindria al marge dels temors, de les depressions i de la inoperància en què queien la Consellera i les altres autoritats catalanes. Dintre del fosc remolí del seu esperit xarbotat, aquell impuls va agombolar el seu cervell com un estendard.

—Hem d’obrir foc, Dolça —va dir en Màrius amb una arrogància que va suscitar la mirada incrèdula de la Consellera—. Ens calen unes setmanes. Tenim unes setmanes? Hem d’aplegar part de la flota que es reparteix entre Argel i Marsella i després atacarem. Fixa’t que ni tan sols tenen ningú aquí per atemptar contra nosaltres, estem completament fora del seu control. Barcelona aguantarà i nosaltres també.

—La guerra civil, doncs —sospirà apesarada.

—Mai no hi ha hagut unitat —replicà en Màrius—. La política a la Confederació era un simulacre. Viurem només l’exageració d’unes inèrcies que sempre hem tingut al davant.

—Decideix el que et sembli, Màrius —respongué ella sense acritud, més aviat amb el desig de deixar enrere aquella incertesa malgrat que el desenllaç no fos favorable. Volia posar fi a aquell malson—. La diputació permanent del Consell Federal, en la seva darrera formació legítima, et va investir de plens poders militars i, en temps de guerra, això significa la completa sobirania sobre aquesta part que resta de la Confederació. Tu ets l’autoritat suprema, jo no puc fer res més que obeir-te.