4

Mentre en Màrius estava inspeccionant uns pous petrolífers dels quals tot just havien pres possessió, a l’est dels oasis de Timimoun, va rebre la visita inesperada de la Consellera. La nodrissa aterrà sobre un altiplà desèrtic, expel·lint un remolí de pols beix i groguenc, un xivarri que va esgaiar el silenci arcaic d’aquells paratges infinits i inhòspits.

La va rebre al campament, amb tendes afaiçonades a la manera dels nòmades del desert. No hi havia perill, perquè, en pocs dies, els nuclis resistents encara lleials al califa havien estat neutralitzats i les onades de fugitius havien creuat la frontera amb Mali, on els esperaven encara més penúries ja que els malinesos, tradicionals adversaris dels andalusins, eren molt menys respectuosos que la Confederació amb el dret de gens. En comptes de preparar una rebuda humanitària, estaven disposats a tancar-los en camps de concentració. En aquella part del món, eixarreïda, seca i oblidada, ningú no protestaria si es produïa una massacre. Entre ells hi havia molts comptes a saldar, disputes que es remuntaven a la lluita pel control de les caravanes comercials i del tràfic d’esclaus a través del desert en l’època medieval i que ara s’havien convertit en un afany per explotar les fonts de recursos energètics. En Màrius es desentendria d’aquelles picabaralles entre andalusins i malinesos. Signaria un tractat fronterer amb Tombuctú i els regalaria una part de l’aprofitament del petroli i del gas per tenir-los apaivagats, encara que les campanyes bèl·liques i la mobilització de les naus de gran tonatge de la Confederació requerissin una quantitat delirant d’hidrocarburs.

Les convulsions no procedirien del sud, de les escorrialles del califat, sinó del nord, com anunciava l’expressió adusta i pàl·lida de la Consellera que provocà una punxada d’angoixa en el cor d’en Màrius tot just quan ella va entrar a la tenda.

—Com és que no m’has avisat que arribaves? —va dir en Màrius—. T’hauria rebut amb millors condicions.

—No et localitzava a Argel i no podia esperar més per marxar de Barcelona. Un cop al palau califal m’han dit que t’havies traslladat al sud i he vingut de seguida. Havia de trobar-te —va dir la Consellera.

—Què ha passat? —va preguntar en Màrius.

En un primer moment, però, la Consellera no va respondre i es va limitar a agafar la mà al seu antic amant. Després d’un llarg silenci, en què ell va aprofitar per acaronar-li el front i les temples (un gest suau per apaivagar el glops de males notícies que ella havia vingut a expulsar) la Consellera va murmurar:

—No tornaré a Catalunya. —Amb els cabells cap enrere, retinguts per una diadema de platí, l’ocupació de l’angoixa en el territori de la seva mirada semblava encara tenir menys límits—. Màrius, he vingut perquè m’acullis.

Defora, a la pista, anaven aterrant naus de la Generalitat amb contingents de la guàrdia de la Consellera i alguns grups d’exiliats pertanyents a l’aristocràcia catalana que constituïen el seguici de la dirigent. El gat artificial de la Dolça, que ella havia portat des de Barcelona i del qual semblava inseparable, s’esmolava les ungles en els coixins. El caràcter esquerp de l’animal conjugava bé amb els temps funestos que es desplegaven al seu davant. Els averanys favorables havien canviat de cop i volta i en Màrius es va trobar de sobte encomanat de la desesperació que transmetia la nouvinguda.

—Ha trencat tots els acords, ha traspassat totes les barreres, està fora de control —prosseguí ella—. En Nuno Sanç ha declarat la llei marcial i envia un exèrcit contra Barcelona.

Per bé que sempre havia comptat amb la possibilitat d’aquell moviment miserable per part del Prínceps, en Màrius va restar una estona perplex i només va ser capaç d’emetre un balbuceig confús:

—Però, això…, això és impossible.

La Consellera va continuar exposant el quadre de la situació, mentre se sentia l’enrenou dels seus acompanyants, un xafarranxo de veus, que es mesclaven amb els operaris dels pous i els soldats del lloctinent, en espera de les decisions que es prenguessin a l’interior de la tenda:

—Els aragonesos han estat reclutant gent i material des de l’inici del mandat del Prínceps sense que nosaltres en tinguéssim coneixement perquè disposaven d’inflitrats en els serveis secrets que desviaven la informació.

«La Bruna?», va pensar en Màrius, i s’horroritzà davant la circumstància que una de les persones que havia considerat més properes en realitat treballés per a en Nuno Sanç. I ell l’havia enviada amb el pare!

—Dels Pirineus cap amunt tothom li dóna suport —va sospirar la Consellera—: fins i tot la Borgonya. Només la Provença es manté fidel.

—I aquestes adscripcions com es manifesten en el Consell Federal? Bé que encara hi tenim majoria, oi? —va preguntar en Màrius.

—El Consell Federal ha estat dissolt —va dir la Dolça, tot movent el cap, aclaparada.

Estupefacció, decepció, un grumoll d’incerteses s’amuntegaven de forma sobtada en l’interior d’en Màrius i congelaven l’empenta de l’entusiasme que havia dominat el seu ànim els darrers dies. Allò no concordava amb cap de les seves informacions i, si era cert, potser era la fi. Havia de censurar la retirada de la Consellera però no volia que el comentari fos massa dur amb ella:

—Però deixar Barcelona, deixar que Catalunya caigui…

Un toc de geni va rebrotar dels llavis de la Dolça:

—Mira, Màrius, la resistència és la guerra civil. M’estimo més desaparèixer abans de destruir la Confederació. M’és igual. M’és igual en Nuno Sanç, els aragonesos, els catalans i la verge consagrada. Si els propers segles la Confederació ha de ser dirigida des de Saragusta està bé, si hem d’abandonar la democràcia i ens hem de transformar en una dictadura, també. És vital preservar la Unió i ni jo, ni els catalans, ni ningú no serem un obstacle.

Desvariejava. L’impacte emocional ofegava la seva proverbial capacitat de pensar i d’actuar.

—Però com han pogut seguir les directrius d’un mediocre com en Nuno Sanç? —va preguntar-se amb veu alta en Màrius—. Com es pot entendre la docilitat dels altres consellers?

—Perquè la gent detesta els canvis, els grans sotracs —va respondre la Consellera—. La gent s’aferra a allò que coneix i el Prínceps representa un sistema que ha donat seguretat durant molts anys, encara que s’estigui transformant en un sistema totalitari.

L’amoïnava aquella contradicció: la dels homes sublims que acaben sent esbandits pel braç de la història i aleshores cedeixen pas a éssers insignificants i acomplexats. Gent roïna que mentre els grans preparen projectes cridats a assolir les grans fites ells només s’ocupen de conspirar i d’enderrocar els líders naturals.

—Ho has intentat, Màrius —va dir la Consellera—. Almenys has aconseguit una nova plaça per a la Confederació, recursos que ens seran vitals per superar la crisi econòmica i per mantenir un exèrcit que aturi les agressions exteriors. És el moment de retirar-se, d’abandonar la vida pública.

El to d’en Màrius va adquirir un caire contrariat.

—No puc creure el que sento. I ara suportaràs viure arrossegant-te demanant la clemència d’en Nuno Sanç?

—No estem preparats per superar-ho —va dir la Consellera, aclucant els ulls, estirant el coll com si busqués una onada d’aire enmig d’aquella calor seca que li esclarís el pensament—. Tu, amb la teva victòria sobre els andalusins, ens has fet creure que podíem viure en la grandesa. Per això el Prínceps s’ha afanyat a reaccionar, per avortar tota l’esperança que la teva campanya havia insuflat. Però la veritat és que ningú no està disposat a més sacrificis, i encara menys per un sentit eteri de la llibertat. La Confederació ja no és més que una paraula sense cos ni forma.

Va emmudir uns instants i va fitar en Màrius amb uns ulls aquosos que feien tentinejar les vores maragdes del seu iris:

—No estic preparada per morir.

La senzillesa de la confessió va trasbalsar-lo. Tots aquells dubtes per expressar el neguit primari d’una llebre que no té on amagar-se en el descens del falcó, la por bàsica que inhabilita per reaccionar. Viure, ganes de viure! En Màrius va entendre que no hi havia al món un desig més intens, encara que el missatge procedís d’una persona la sang de la qual pertanyia a Catalunya i a la Confederació. En Màrius no va saber què respondre.

Ella va atraure’l i va besar-lo. Gairebé el mossegava com si volgués arrencar un fragment de carn per habitar-hi i fugir de tot. En Màrius, ert, rebia l’afecte i sentia una immensa compassió. «Ha renunciat a tantes coses…», pensava, «tanta renúncia per acabar aquí, expressant el seu desig de vulgaritat».

—Ajuda’m, Màrius —sospirà.

Tot corria a una velocitat incontrolable. Va abraçar-la i el va engolir la certesa d’estar davallant cap a l’absurd. Què hi feia, en aquell desert? Potser no li restava cap alternativa tret d’organitzar un campament de refugiats. Paradoxes de la vida, els demòcrates de la Confederació s’arrecerarien en un territori annexionat per la força de les armes, en un indret des de sempre regit per una teocràcia que havia desconegut qualsevol versió d’aquells vaporosos conceptes associats a la república, a la igualtat… La sorra els assotaria, se’ls ficaria per tots els orificis, els obturaria els pensaments i els somnis, fins que el Prínceps o qualsevol altre decidís aniquilar aquella anomalia.

No, va pensar, mentre estrenyia el cos de la seva antiga companya. Havia aconseguit una victòria brillant i la remataria amb decisió i obstinació. Ignorava com fer-ho, com continuar mantenint la iniciativa, però el Prínceps i els territoris deslleials pagarien el seu ultratge. Tenia l’estació de combat, tenia armes, tenia combustible, tenia homes, en Màrius havia de contraatacar abans que els usurpadors es consolidessin (perquè els usurpadors, els que havien dinamitat les disposicions constitucionals i les regles de limitació del poder havien estat ells, en Nuno Sanç i la seva tropa, la legitimitat d’en Màrius i de la Consellera continuava irreprotxable, ells serien els pacificadors i els defensors de la legalitat, almenys en el relat que estava per construir).

—I la Catalunya Nova? —va preguntar en Màrius i es va topar amb la mirada d’estranyesa de la Dolça.

—T’explico que la Confederació s’està esberlant, que m’has d’acollir perquè no tinc enlloc on refugiar-me i ara t’amoïna la sort de la Catalunya Nova?

Mantenir la integritat territorial havia estat, des de sempre, el neguit principal d’en Màrius. La brega amb el Prínceps podia decantar-se cap a un resultat desfavorable, els catalans podien ser desposseïts del lideratge de la Confederació en favor dels aragonesos, una onada de radicalisme es podia estendre sobre la gent i incitar-la a la revolució i al col·lectivisme, però els territoris, creia en Màrius, no es podien perdre, el territori era la carn i l’ànima de l’estat. La Dolça va llegir tot això en els ulls d’en Màrius i va tornar a sospirar amb amargor:

—Desemparada, la Catalunya Nova està desemparada. He marxat sense tenir-ne cura. El Prínceps la pot ocupar quan vulgui. O encara pitjor…, els mossàrabs poden declarar la independència.

L’agulló d’aquelles paraules, que tampoc no l’haurien d’haver sorprès atesa la decisió que ell mateix havia pres d’invertir recursos militars en l’ocupació de Barbaria, va estar a punt de travessar totes les resistències d’en Màrius i confinar-lo en la desesperança. La distància que els separava de la ruïna total era ínfima.

—Sí, Dolça, potser la Confederació ja només som tu i jo, potser només es recolza en la nostra obstinació —declarà ell amb fredor—. Però les grans formacions han estat construïdes i mantingudes amb la voluntat d’un grapat de persones, i nosaltres també trobarem la manera de superar tots els problemes, n’estic segur.

Tots els problemes… En Màrius va pensar que encara n’hi havia més. El Prínceps, l’aliança dels pobles enllà dels Pirineus, la Catalunya Nova… I també hi havia la Yu Xin. Un exèrcit mobilitzat per una persona? Començava a adonar-se que les dimensions de la seva condició política no eren tan nímies si podia provocar que es desfermessin totes les forces per un caprici passional. Aquesta idea va refermar-lo en les seves intencions de frenar en Nuno Sanç i de colpejar-lo en el flanc fins a doblegar-lo.

—En el moment que semblem febles i petits, som grans i avancem —va asseverar.

Alliberada de la tensió, però, la Dolça va caure sedada, fulminada de son. «Ens traslladarem aviat a Argel i deixaré que s’instal·li al palau», va pensar en Màrius. La idea no va desagradar-li. Almenys tindria a prop una persona amb la qual confiar.

La va acomodar sobre el llit de la tenda i va estar contemplant-la una llarga estona.