17

Quan elles van arribar, un vespre inconcret de finals de desembre que, en efecte, podria haver estat Nadal o qualsevol altra efemèride propera al solstici d’hivern, la nit freda, amb una lluna pletòrica que es dreçava rere la fortalesa, ja feia estona que s’havia ensenyorit de l’estampa. Aquest va ser el primer comentari que va proferir una de les convidades, la suposada parella d’en Blancafort, una gasela magra, cabells de color caoba, amb uns pits enormes i uns ulls blaus, igualment grans i amb una candidesa desbordant:

—No puc mirar la lluna plena sense tenir ganes de plorar.

—Quina sensibilitat! —va dir en Blancafort, sàtir, amb un xerric a les dents que revelava el seu calfred de luxúria i les ganes que tenia de masegar-li els pits.

En el fons, només el doctor semblava mostrar un viu interès per aquella galeria de dones que desfilaven per la fortalesa amb els seus vestits de ras i lluminosos, les seves cames llargues i els seus cossos vincladissos. Enmig de la soldadesca, el perfum, ni que fos barat, les capes de maquillatge, i les pestanyes llargues i artificials, conferien a les nouvingudes un aire d’aparença irreal. Amb l’excepció d’en Blancafort, els altres assistents de la guarnició es comportaven amb una certa incomoditat, fos en les formes tosques d’en Mafumet o en la indiferència d’en Conrad, que només tenia ulls per a la Bruna, amb la qual seia al cap de la taula fastuosa, parada amb rengleres de copes i de coberts esmerilats, els platets d’aperitiu i de poms de boix grèvol.

El doctor, que liderava les converses en tot moment, insistint en la «categoria» i «el to elevat» del batalló, no deixava de pensar que estava envoltat d’una colla de «titafredes» i, tal vegada «de sodomites», cosa que, ben mirat, calia reconèixer-ho, incrementava les possibilitats de consumar els seus «trios». La Bruna, sense poder aixecar-se de la cadira a causa de les lesions, va saludar el contingent femení amb un somriure amable però una complicitat una mica forçada. En Blancafort la va presentar com «la capitana». Després van començar a servir el menjar i una música suau dels temps de les Guerres Alpines va bressolar l’ambient tot i els seus contrastos.

—A la salut del nostre batalló! —va clamar en Sodano que, com els més joves, se sentia més segur a mesura que anava escurant el vi de les copes.

—Salut! —bramaven tots i en Blancafort ja va observar que la meuca que acompanyava en Mafumet l’abraçava asseguda sobre els seus genolls amb un xerric marsupial i fumant sense que el pobre rastrejador sabés ben bé on ficar-se.

La conversa s’animava, en encetar el segon plat, la carn de caça, les dones —menys la Bruna— havien canviat de seient de manera que es trobaven al costat d’una altra parella d’aquella inicialment assignada. En Blancafort trobava l’atzar d’allò més excitant. La gasela escanyolida de gran pitram havia caigut a les urpes d’en Sodano mentre a ell li havia tocat una cepada amb unes anques generoses que començava a agradar-li encara més. «Quina marrana! Aquesta segur que s’ho empassa tot!», va pensar en Blancafort. No tenia cap tret destacat però emanava una feminitat jove i absorbent.

El doctor es meravellava de com es podien intercanviar comentaris banals fins a la infinitud i de com es podia trobar tan bé amb gent amb la qual no compartia res. Vivien en una època massa infame per perdre’s en profunditats: parlaven de menjar mentre continuaven endrapant, de les riqueses incomptables que els prohoms de la regió havien sepultat en els amagatalls més recòndits o havien evadit fora de la Confederació, dels musicals de Terol —algunes de les noies havien iniciat una carrera com a artistes—, atraccions més o menys precàries, de lluentons i fragàncies embafadores, però, deien, amb la seva dignitat. La companya sobrevinguda d’en Blancafort apuntava el gest de regalar-los una tonada de moda amb la seva veuassa de carnissera. Els homes van començar a aplaudir i a xiular com bojos mentre la cantant anava movent els malucs i passejant-se al voltant de la taula acariciant els convidats estupefactes. Aquí ja havien superat l’etapa del cafè, una relíquia degudament apreciada i furtada en una de les incursions més profundes d’en Mafumet per terra mossàrab. El tabac també va proliferar, elles, cigarretes negres entaforades en broquet; ells, fulles denses del tròpic passades de contraban. Les altres noies es van llançar a afinar alguna romança i després de buidar un bon grapat d’ampolles totes semblaven unes intèrprets excepcionals. Una altra, espigada i de llavis molsosos, que es feia dir Rosaura, es va animar a ballar i va arrossegar en Mafumet que provava d’encadenar algunes passes maldestres mentre semblava enfonsar la cara en els pits encotillats —ella era un parell de pams més alta que el seu company de ball—. La temperatura de l’estança s’anava revifant amb les onades de les bombes calòriques, els núvols de fum i la transpiració dels cossos. Cap a la mitjanit, amb l’ambient en plena ascensió, una proposta intempestiva va estar a punt d’estroncar el bon ritme de la vetllada. La grassoneta, anomenada Elisenda, que havia tornat amb en Sodano —a la vegada que el fràgil animaló d’ulls innocents, Jahel, havia caigut altra vegada al redós d’en Blancafort—, es va entossudir que volia jugar una partida de cartes i les altres dones van secundar-la.

—A la botifarra! A la botifarra! Volem jugar a la botifarra!

Els homes van accedir de mala gana, només incitats per la procacitat del nom de la timba, per bé que ja preveien que d’aquell sobtat canvi de rumb, amb la distribució dels convidats en grups de quatre, no traurien tacada. Només en Conrad, que va comprovar com amb l’apel·lació al joc la Bruna es desvetllava després que els ulls se li acluquessin, semblava complagut amb el trànsit cap a una activitat menys sensual.

—Potser no rematarem —va xiuxiuejar en Sodano a en Blancafort a cau d’orella, que en els moments precedents, i malgrat la seva indiferència inicial, s’havia deixat acomboiar per la cadència del desig.

—Si ni pagant ens les passéssim per la pedra ja seria molt greu —va remugar el doctor.

En Conrad es va distreure força amb les cartes —a ells els havia tocat amb la Rosaura i en Mafumet. Jugava malament i li agradava que la Bruna el prengués sota la seva protecció. Les seves mans es tocaven en el moment de repartir i aquest gest subtil a l’oficial en cap li va semblar deliciós. La Bruna el mirava d’esquitllentes i en Conrad notava que, potser per primera vegada, apreciava els seus atractius, la seva suavitat, la seva discreció, la seva reserva, la seva audàcia i, per damunt de tot, el seu amor infinit i tumultuós.