23

—I si es posen en contacte amb la gent d’en Màrius? —va preguntar en Conrad quan ja estaven abandonant els suburbis de Terol amb alguns vianants que els observaven amb una barreja d’incredulitat i enveja.

—Aquí no hi ha autoritat. Prou feina té tothom —va dir en Blancafort i mentre pronunciava aquests mots es va encomanar de la sensació dolça que transmet ser fort en un moment d’anarquia.

Però quan s’endinsaven per la vall del Guadalaviar, tot remuntant el camí de la serra d’Albarrasí, va retrunyir una explosió. En Conrad es va pensar d’entrada que es tractava del motor de la nodrissa però de seguida va distingir que la detonació procedia de l’exterior, del front.

—Ja ens ataquen —va dir en Blancafort, que també s’havia adonat de l’origen del sotrac. Els ulls d’en Conrad van adquirir una fixació alienada, impròpia de la serenitat i de la resistència estoica que li havien inculcat des de sempre.

—No la puc perdre una altra vegada! —va cridar fora de si. El seu interior es retorçava de nàusees i la histèria inicial va derivar cap a un to més greu, reconcentrat, un zumzeig procedent de cavitats emocionals profundes. Va repetir—: No la puc perdre altra vegada.

—Mare de Déu, Conrad! Calma’t, calma’t d’una vegada —va exhortar-lo en Blancafort—. No puc creure que n’estiguis tant, d’una dona. Jo no penso sacrificar-me ni per ella ni per ningú.

En Conrad es va desfer de la corretja de seguretat i es va precipitar sobre el panell de comandament que dirigia en Blancafort per avortar el gir de cent vuitanta graus que el doctor gairebé havia completat. Va tenir la clara percepció d’odiar el doctor, de posar fi a tot i d’arrossegar-lo en el seu ocàs. Acabava d’entendre que clarament el doctor sabia que no tindrien temps per retornar a la fortalesa i rescatar la Bruna i que des del primer moment havia decidit acompanyar-lo a Terol per salvar-se ell del cataclisme.

—No! No! —va udolar en Conrad altra vegada.

El doctor li va clavar un cop de colze a la boca de l’estómac i, tot seguit, amb una violenta puntada de peu el va confinar al fons de la cabina. En Conrad es queixava i esbufegava.

—Prou! Hem de retirar-nos! —va dir en Blancafort quan semblava que els ànims s’havien asserenat i en Conrad es recuperava del daltabaix anímic—. Algun dia m’agrairàs que hagi tingut més seny que tu. La fortalesa ja no deu existir. Em sap greu per la nostra col·lecció botànica.

Una espurna de lucidesa va brillar en la ment d’en Conrad i es va inhibir de precipitar-se altra vegada damunt d’en Blancafort aquesta vegada amb la daga per enfonsar-li al pit i deixar que la nodrissa s’estavellés contra les penyes. La irrupció de l’atac mossàrab el va envair d’un instint de supervivència encara més elemental que l’angoixa de la pèrdua absoluta que crida a l’autodestrucció.

—Què és això? —va murmurar mentre s’incorporava, tot mirant a través del visor posterior de la nau.

Una cortina de foc retallava el cel al fons de la vall. Les flames avançaven entre els tossals. La pluja d’obusos amenaçava de fulminar-los. El vessant de la muntanya anava sent ocupat per una divisió de minotaures que es precipitaven en direcció a Terol escortats pel suport aeri d’una desena de creuers. Se sentia un clamor salvatge, un xoc metàl·lic furiós. La massa de l’exèrcit mossàrab havia creuat la frontera i esclafaria tot el que trobava al seu pas.

—Ja ho he vist —va dir en Blancafort sense dissimular que també estava garratibat de por—. Hem de sortir d’aquí!

—És impressionant.

La falca devastadora avançava com lava que inunda els relleus indiferents. El color fosc en el qual s’havia transformat la tarda s’esquinçava amb parracs explosius d’escarlata que semblaven anunciar una festa immensa, la celebració de l’apocalipsi. A en Conrad, li van venir al cap els versos de la sibil·la:

—A veure si tira la burra! —va cridar en Blancafort i, finalment, la nodrissa atrotinada, tot escolant-se entre els primers braços de les flames que estaven a punt d’engolir-la, va assolir, amb un esgüell eixordador, la velocitat necessària per defugir el perill.

Van travessar Terol, oberta i desguarnida davant de l’agressió. En Conrad, després d’esquivar l’escomesa, va tornar a caure en el seu estat hipnòtic i trist. Fins i tot va repetir una llarga estona la salmòdia de «no la puc perdre altra vegada», però en Blancafort no en feia cas:

—Cap a on anem?

Va fer diverses vegades la pregunta sense resposta fins que en Conrad va aturar la seva lletania i va dir:

—Cap al mar.

—No crec que hi arribem —va observar el doctor—. Estem molt baixos de combustible i no trobarem cap estació per omplir el dipòsit, a part que seria un risc aturar-se. Arribarem fins on puguem.