6

—Bé, enllestim això d’una vegada —va dir el jove mossàrab després de disparar a boca de canó contra el seu company. Va donar la capsa d’explosius al nen, el fill de la Mira Claramunt, que havia saltat pel forat de la galeria i, tal com havia predit en Gonçalves de Montalvà, es disposava a entrar en la seva primera acció de guerra. Havia saltat l’alarma i se sentien les corredisses de les tropes catalanes que provaven d’entrar a la cabina de supervisió. El nen es va esverar:

—No t’amoïnis —va dir el jove—. Ell els mantindrà a ratlla.

Se sentien els impactes de l’assalt i els crits de dolor dels soldats que queien fulminats pel defensor de la galeria. Sense perdre més temps, el nen va enfilar-se pel braç que injectava el combustible en l’últim dels creuers al qual el supervisor havia donat entrada i va col·locar l’explosiu en el dipòsit de la nau. El jove també activava les caixes de detonació a la base dels panells de la sala de control.

—Tenim deu minuts per fugir —va dir l’infiltrat un cop el nen va tornar de la bodega del creuer—. Hem de travessar la galeria i baixar per les canonades de ventilació. Estigues tranquil, ho he fet molts cops.

El defensor, que havia contingut l’envestida dels soldats de la guarnició, els va cobrir mentre ells, d’una revolada, creuaven la galeria, obrien una escotilla amb la combinació que el jove s’havia après de memòria durant els seus mesos de treball com a supervisor, i baixaven pel tub que connectava amb el subsòl on els esperava un microlleuger que, a través del túnel de serveis, els traslladaria cap a alguna bocana del Tagus.

—I ell? —va preguntar el nen amb una veu tremolosa.

—L’hem de sacrificar —va dir el jove—. El desintegrarà l’explosió.

—Vols dir que es morirà? —va insistir el nen.

—No t’ha de fer llàstima, Zack, no és humà. El substituirem per un altre exemplar encara més perfeccionat.

—Quina vida tan curta —va dir el nen sense fer cas al seu company més gran.

—Com la teva, si no t’espaviles! —va acuitar-lo—. Au, anem!

Un làser procedent d’un dels soldats atrinxerats al fons de la galeria va estar a punt de lliscar per l’espatlla del nen mentre anava de quatre grapes cap a l’escotilla i es va perdre en una ressonància contra una paret cega d’alumini. L’arma dels mossàrabs va replicar amb una andanada contundent que va arrencar el cap del soldat català. Els nois es van esmunyir com rèptils per la canonada.

—Cinc minuts —va avisar el jove mentre baixaven per les escaletes de metall.

—Em fan mal les cames… —es va queixar el nen, que es va aturar uns segons.

—Continua que ja arribem!

El jove va respirar alleugerit quan va veure que, en el nòdul de connexió amb el canal de serveis, els esperava el microlleuger amb els motors encesos que oscil·lava en petites vibracions a la dreta i a l’esquerra com si es delís per ser muntat pels nouvinguts.

—Tot ha sortit rodó! —va exclamar el jove i van saltar a la gropa de l’aparell que els va desplaçar pel túnel a tota velocitat.

Un esclat esmorteït com un tro llunyà i una tremolor. El nen va girar el cap i va copsar al fons una guspira que s’anava eixamplant.

—El foc ve cap aquí —va cridar—. Se’ns menjarà!

El microlleuger va accelerar mentre van notar l’escalfor abrasiva de les flames que s’anaven acostant i que, com ells, buscaven una sortida. Just quan la bala d’incandescència estava a punt d’atrapar-los van travessar el pòrtic de la bocana i el microlleuger va ascendir cap al silenci de la nit constel·lada. Rere seu l’obertura va vomitar flames com una erupció o com l’esbufec d’un drac malhumorat.

Una estona després, el microlleuger avançava per la riba del Tagus amb una lentitud somnolenta. El reflex dels estels palpitava en el corrent del riu. Bufava un vent lleuger i acanalat. Es van aturar en un marjal on es dreçaven unes canyes que els camuflaven. No podien anar en direcció al camp, perquè cremava l’estació destruïda i la runa seria un formiguer d’unitats catalanes dedicades a rescatar els soldats que s’haguessin salvat i a buscar els sabotejadors. Tampoc no podien entrar a la ciutat perquè imperava el toc de queda. Així que van decidir arrecerar-se unes hores en aquell entrant del riu, contemplant la nit, mentre sentien el raucar de les granotes. Com si estigués intimidat per la quietud i la transcendència de la foscor, el nen va preguntar en veu baixa:

—I la nostra vida serà curta com la seva?

—La teva mare també va viure poc —va dir el jove—. La vida sempre és curta. Gairebé no existim, però per això l’Ésser és amb nosaltres, perquè som breus com una gota de rosada i en la nostra brevetat canviem el destí del món.

—No ho entenc… —va dir el nen.

—És igual, Zack —va fer el noi—. La qüestió és que has d’aprofitar el temps. De moment, ho estàs fent bé, estàs continuant el que la teva mare no va poder acabar.

—Sempre la recordo, la mare —va dir el nen.

—Ella viu en tu. Algun dia la recordarà més gent —va afirmar el jove.

—I això quan serà? —va dir el nen.

—Quan siguem lliures —va respondre el jove—. Segur que un carrer de Tóldoth portarà el seu nom, o li faran una estàtua.

—Ja tinc ganes de veure-ho —va dir Zackaries.

—Però abans… —va dir el jove, vacil·lant—. Abans has de matar els assassins de la teva mare.