6

En qualsevol cas, en Conrad no estava disposat a organitzar cap mena d’estratègia ofensiva com li insinuaven alguns dels seus subordinats. Es tractava tan sols d’anar apamant la línia de trinxeres sense ambicions. Esquivar l’abúlia amb exercicis de supervisió sense envalentir-se. Un treball de mínims. El metge de la companyia, el capità Blancafort, un dels pocs que l’envoltaven i que no semblaven manifestar cap hostilitat envers ell, el va secundar en les seves intencions d’abstenir-se de tot contraatac contra els mossàrabs.

—Encara perdríem bous i esquelles… —va observar el doctor.

—Tot just ens estem recuperant. Espero que des d’Argel no insisteixin en cap bogeria —va admetre en Conrad.

—A Argel no n’han de saber res —va gosar dir en Blancafort—. Com menys notícies tinguin, millor.

—De vegades —va dir en Conrad—, sembla com si la guerra ja hagués passat, oi?

—Tant de bo —va respondre el doctor Blancafort—. Tant de bo no hi hagi grans exaltacions. Que no canviï res. Posats a demanar estaria bé obrir un braç diplomàtic i que contactéssim amb els mossàrabs per tancar aquest contenciós. Potser amb les sortides de les patrulles que hi envies estem, en realitat, traçant les marques que delimitaran les fronteres de l’armistici.

El doctor sempre mirava amb una expressió burleta que, unida a l’alçada de la seva figura, li conferien un aire d’envaniment. Caminava amb una mà a la butxaca dels seus pantalons bombats mentre, quan discutia, amb l’altra mà feia gestos com si fes rotar una esfera invisible. Compensava el front calb amb cabells, llargs i argentats, que li arribaven fins a la meitat de l’esquena i que de vegades es recollia en un monyo. Celles arquejades, nas aquilí, ulls escrutadors, movia endavant i endarrere la mandíbula com si sanglotés, un tic que se li passava quan fumava en pipa.

A en Conrad, li agradava la tendència que tenia en Blancafort a lliurar-se als vicis amb elegància. Enmig d’aquella calma soporífera, mentre s’acabava d’erigir el bloc de morter que protegiria l’Ullal, el capità es retirava la major part del dia a les habitacions dels barracons a emborratxar-se, drogar-se, endollar el seu còrtex al tanc de les sensacions o practicar sexe amb algunes de les prostitutes que, procedents de les comarques de la rereguarda, de tant en tant el visitaven. Si tenia sort, en Blancafort de vegades aconseguia seduir alguna de les oficials assignades al batalló i no havia de pagar.

—Avui, al tanc, m’he connectat al programa de la rossa i la morena que et regalen una fel·lació. Però encara m’agrada més la carn real, les imperfeccions d’alguna pèl-roja que ve de recollir patates.

—La luxúria és el pecat més fàcil de perdonar —deia en Conrad, alhora que feia el signe de l’absolució.

—Llàstima —continuava el metge fent befa amb el seu somriure raspós—, perquè també és el vici menys higiènic i el que podria infectar tota la guarnició.

—Compte amb el que dieu, doctor Blancafort, perquè segons els pares de l’Església us haig de denunciar per la vostra impietat i, en cas de no fer-ho, m’asseguro jo també la condemna eterna —rondinava el clergue.

—No troba que no hi ha pitjor condemna que la sobrietat, missier Llança? —Amb aquella al·legació el bon humor d’en Conrad es va extingir.

Trobava que la seva força de voluntat era massa feble per decantar-se pel plaer. Li hauria agradat tancar-se amb el doctor i inundar-se de narcòtics o de dones en aquella intimitat allunyada del món. Però l’únic que van acabar compartint després del primer mes de convivència, va ser el costum d’en Blancafort de dissecar fulles que collien passejant pels voltants i preparar un inventari botànic de la zona.

—Aviat no en quedaran de naturals —deia en Blancafort, mentre observava amb atenció alguna de les fulles recollides amb els seus ullets, petits i negres. El doctor també trobava, doncs, una manera casta de passar els dies en blanc.

Les altres persones amb les quals, en aquell reducte, en Conrad cada vegada hi combregava més eren el jove que li havia confessat la seva repulsió «pels monjos», anomenat Sodano, i un amic d’aquest, que de vegades semblava el seu fidel escuder (o el seu vassall), d’origen argelí, anomenat Mafumet. A en Conrad, li agradaven per la seva afició a la vida a l’aire lliure i per la seva discreció. Eren rodamons de les muntanyes avesats a no badar boca i a no furgar en els afers dels altres. La cara d’en Sodano era blanca, lleugerament pàl·lida, i estucada de pigues. La seva figura, per bé que encara adolescent, revelava força i robustesa, tot i que era propens als gestos bruscos resultants d’una energia encara poc controlada. Per contra, en Mafumet era petit i gras, gairebé analfabet, havia fet de mosso en algun magatzem africà.

Quan tots dos penetraven en els viaranys dels boscos que s’estenien per la falda de l’Ullal, en Sodano semblava que dirigís el seu gos Mafumet a la caça d’alguna presa caiguda entre els arbustos. Des del principi, en Conrad els encarregà la inspecció del territori, una missió que satisfeien al marge de l’activitat de les patrulles regulars que s’enviaven a la terra de ningú. En Conrad sospitava que en Sodano i en Mafumet haurien marxat cada dia a partir de la sortida del sol (i sempre que no els toqués una guàrdia), encara que ell no ho hagués ordenat. Tornaven a mitja tarda, impregnats d’una olor salvatge de molsa com la d’un depredador, i sempre venien carregats amb alguna provisió recollida dels pobles deserts, o potser rapinyada del campament d’alguna companyia enemiga: alcohol, transgènics, tabac, combustible, pots de llet condensada o circuits digitals per introduir nous programes als tancs de sensacions.

En Sodano i en Mafumet també participaven amb energia en la construcció de les defenses i el manteniment dels barracons. Una excepció enmig de la poca esma que caracteritzava el batalló. En Conrad es va començar a animar quan va pensar que, amb el doctor Blancafort i la parella d’en Sodano i en Mafumet, ja podia constituir una mena de petita cort pretoriana que el protegís de l’atemptat de qualsevol díscol o de qualsevol fanàtic que justifiqués la seva desaparició apel·lant a un deure patriòtic i, de passada, s’apropiés del comandament de la regió. Però potser les creixents complicitats que en Conrad creia que començava a teixir amb aquests membres de la unitat no eren més que una fantasia, la necessitat d’aferrar-se a alguna certesa enmig de tanta confusió. Algun sentit evolutiu enmig de tanta monotonia.