6

L’habitació que s’havia assignat a la Consellera es trobava en una façana que queia sobre un dic en direcció al moll. Pels finestrals negres, s’albirava un estol de barques que irradiaven llums de colors sobre el mar i que semblaven conversar amb els esparpells que emetien els bucs de les nodrisses i de les altres naus aèries. A l’interior de l’estança, la il·luminació es trobava tamisada pels plomalls de vidre fumat que revestien els focus incandescents i que feien surar en l’espai una penombra de tonalitats verdes, com una gruta encatifada de molsa. Un perfum de menta va embolcallar els sentits d’en Màrius i el va arrossegar per un corrent de benestar. La Dolça estava deliciosa amb el seu pijama de seda. El seu cos magre havia resistit bé els embats de la maduresa. La possibilitat de fondre-s’hi una altra vegada proporcionava a en Màrius el melindrós plaer de tornar a les formes conegudes. Malgrat la certesa que la Yu Xin vivia i no havia caigut captiva de les forces del Prínceps, i malgrat el torrent de passió i de desig que s’encenia en el seu interior cada cop que pensava en la seva amistançada, en Màrius no havia refrenat l’impuls d’infiltrar-se en l’alcova de la Consellera.

Ella no es va sorprendre de trobar-se’l a les seves dependències i el va rebre amb un somriure que obria moltes portes: no només les portes dels records pels moments viscuts, també la de l’estima profunda que els travessava més enllà dels avatars i de les persones que havien ocupat les seves vides després de la separació.

Es van asseure en unes butaques baixes i van deixar que transcorregués una llarga estona en silenci.

S’hi estaven bé allí, assaborint el present, aquella illa de pau enmig de l’oceà convuls. Més enllà de l’alcassaba ressonava la música dels nous locals que s’havien obert al barri antic de la ciutat, una gatzara que, en comptes de destorbar-los, els evocava la placidesa de la normalitat. Eren una parella més de les que es refugiaven en l’hospitalitat de la nit al Mare Nostrum. En Màrius, mentre xarrupava la seva beguda en la tasseta de plata, va pensar que potser li havia calgut enamorar-se d’altres dones per aprofundir en la seva relació amb la Dolça.

—M’agrada que siguis aquí en aquests moments —va dir ell.

—Sí, junts, després de tot…

Junts enmig d’aquell abocador de circumstàncies extremes, feliços que les seves pells s’aproximessin. Ella va posar suaument la mà sobre el braç i ell es va trobar acaronant-li aquells cabells fins de color de lluna plena. Després, uns besos tímids que van desconcertar en Màrius com si ella preservés un pudor juvenil, tot i la mediació de tants anys de compartir experiències. Aquells intercanvis viraven cap a un estrany atzucac que la Dolça semblava voler dissipar guiant el seu visitant cap al llit. Però aleshores s’ajagué sense desprendre’s del pijama i va demanar a en Màrius que l’abracés. Ell la va envoltar per l’esquena, aspirant l’aroma de gerds del seu clatell, acaronant-li els pits encara ferms. Va gaudir de la tendresa immòbil perquè encara pensava que aquell contacte es decantaria cap a la lubricitat, unes pulsions que ella va tallar en sec quan li va enretirar les mans i es va separar lleugerament del seu company.

—No, no ho vull.

Van emergir de sobte una bona part de les raons i de la manca d’harmonia que els havien conduït a la ruptura. Feia molt temps que la Dolça s’havia deixat enterrar la libido, presonera de determinismes socials, de falsos compromisos moralitzadors, de suspicàcies cap a la concupiscència per a les dones que havien abandonat l’edat fèrtil. No superarien tota aquesta pilota de complexos i de desavinences que els havien marcat durant els tortuosos camins de la seva existència en una nit. «No et cal el sexe», va pensar en Màrius ressentit, «però afalagar el teu ego sí que et cal, marcar territori com una gata davant de les intruses també». El va indignar que l’hagués humiliat redescobrint la seva animalitat; incitar les ganes de jugar d’un mascle encara amb totes les seves potencialitats per deixar que s’encastessin contra un mur de vanitat i d’autocomplaença. Res important, si no fos perquè aquelles petites pruïges insatisfetes accentuaven les inseguretats d’en Màrius. I ella ho sabia. Es tractava d’una complicada operació per a la qual la Dolça li havia transferit el poder civil però ell havia hagut de reconèixer-li un vassallatge carnal. No havia calgut cap coit perquè ella demostrés que encara comptava en totes les dimensions. Mentre ell maleïa aquesta successió de retorçats trencacolls, el record de la jove mongola va neutralitzar tot rastre de frustració mentre observava com la Dolça es deixava engolir per les ombres del somni, amb tota seguretat molt més complaguda amb el desenllaç de la visita que si s’hagués lliurat a l’estremiment d’un llarg orgasme.

—Bona nit —va dir ell, besant-li al front, i es va retirar cap a la seva estança.