17

Si la comunicació s’hagués interromput aquí, en Màrius hauria tingut el convenciment de la veritat en relació amb l’amenaça que planava sobre el matrimoni Tallaferro i no hauria patit l’agra sensació d’estar incomplint les seves obligacions. Però la Yu Xin va anar massa enllà, pronunciant, de forma imprevista, unes frases inconnexes, desvariejants, com si es trobés sota els efectes d’un opiaci:

—Els somnis són inequívocs. Les dents se’ns desfan a la boca. Els voltors, els espectres. Un gran esclat i la sorra s’ho endú tot excepte l’anell.

«Ximpleries!», va pensar en Màrius. «M’ha estat atabalant amb una colla de ximpleries!», i va notar com la indignació anava trepanant el seu estat d’ànim. Definitivament, la Yu Xin havia basat les seves sinistres premonicions només en somnis. No hi havia cap connexió oculta amb Mossaràbia, ni amb Khambalik, ni amb rumors que sobrevolessin per cap cancelleria. Tan sols la confusió d’unes creences arrelades en la capa més primitiva de la cultura mongola, els ancestres xamànics que gorgolaven per sota dels ensenyaments confucians, del budisme, de la il·lustració xinesa, de les disciplines ordenadores. L’atractiu de la Yu Xin l’havia abduït fins al punt de no adonar-se abans de la mentida. Que neci havia estat! L’havia sobrevalorada. Cap contacte privilegiat, cap informe dels agents mongols que operaven a la Catalunya Nova. Només les paranoies d’una estrangera egoista. Ella va callar de sobte, adonant-se que havia fracassat. Enfonsat en la profunda irritació, en Màrius va desitjar que es complissin els presagis i sobrevingués el mal, el va travessar una barreja d’ira i de desig violent per la Yu Xin que va alarmar-lo.

—En Bernat anirà a Tóldoth i la missió continuarà —va dir amb una duresa implacable, enutjat amb la Yu Xin i també amb els seus propis pensaments—. Em sembla inconcebible que ens demanis aturar els nostres projectes per un grapat de palpitacions. Si pretens viure entre nosaltres val més que aprenguis aviat que aquí les coses no funcionen així.

—Ho sento —va fer ella abaixant el cap, sense esma per frenar les ofenses d’en Màrius, el rude escepticisme que ella mai no aconseguiria compartir, la insultant vanitat occidental. L’avergonyia la poca traça amb la qual havia dirigit els moviments finals d’una operació que gairebé materialitzava el seu objectiu. S’havia deixat arrossegar per la confiança i la sinceritat. Va pensar que els sentiments eren nefastos per protegir l’amor—. M’asseguraré que en Bernat mai no conegui el contingut d’aquesta conversa. Em repudiaria. Només li demano que vostè sigui discret i disculpi els meus errors.

—D’acord, Yu Xin —va fer en Màrius, una mica més apaivagat i alhora satisfet per compartir un secret amb aquella dona encisadora—. Tens la meva paraula que res del que hem dit transcendirà.

—Em sap greu, senyor protonotari —va repetir ella i la imatge es va esvanir sense que en Màrius pogués afegir res més.

El va deixar sol en el silenci de la nit.