7

Des dels merlets del puig d’Ossa, en Conrad va contemplar la foscor que s’estenia pel cel, uns núvols negres dels quals ben bé no es distingia si anunciaven una tempesta, si s’avançaven a l’ocàs del dia o si condensaven la boira de les detonacions, recordaven la visió apocalíptica que havia presenciat a Terol.

A la seva dreta, els turons de Collserola semblaven acoquinar-se sota la feixuga negror que ocupava el cel com una tumultuosa massa de lava refredada. I per damunt de tot, a en Conrad l’impressionava el silenci, el silenci dens i indivisible, en el qual semblava que no existís cap exèrcit enemic, cap assalt imminent, cap terra per defensar. Es tractava d’un instant de suspens entre les descàrregues de la primera línia d’artilleria que havia arribat a la conurbació de Barcelona i la segura ofensiva total que es preparava quan els mossàrabs haguessin concentrat el gros de les peces disponibles.

«Ja hi tornem a ser», va pensar en Conrad, tot lamentant-se. Però l’animava la possibilitat que, més enllà d’aquella nuvolada i dels milers d’homes que aviat rugirien com un mar embravit, hi hagués la Bruna. En la barreja de pensaments que es van agrumollar en el seu cap durant aquelles hores expectants, també hi va aparèixer el doctor Blancafort. «Tot això que s’ha estalviat», va concloure. I va recordar l’acidesa del seu company a l’hora d’insinuar els abusos que patien les classes populars de la Confederació quan la casta dirigent reclamava que els traguessin les castanyes del foc, cosa que explicava per què ell ara continuava allà, a la primera línia de la defensa de la ciutat, preparat per funcionar com a carn de canó i contribuir, així, a la preservació del sistema i dels privilegis d’uns pocs. De tota manera, no recriminava res a ningú. Havia tingut l’oportunitat de fer-se fonedís i l’havia refusada en plena consciència. No va estranyar-lo, doncs, que el Prínceps l’enviés a comandar la línia de contenció del puig de l’Ossa, la posició més arriscada, quan tot just encara no s’havia acabat de recuperar completament de les ferides de l’última campanya.

Entre la grisor va brillar un llampec. Tot seguit un altre raig va escapçar l’horitzó. I un altre i un altre. La tenebra es va tornar purpúria i de sobte els trons van envair el cel i la terra.

—Ha arribat l’hora —va dir, prement les mandíbules, unes paraules que va captar el sensor de comunicació que el connectava amb la sala d’operacions del búnquer soterrat de la plaça Sant Jaume.

El trasllat de soldats i voluntaris barcelonins s’havia completat tot just després que l’enemic hagués llançat la primera remesa de míssils contra l’escut.

—Responeu amb les bateries! —va ordenar en Lambert.

Però la feble flamarada catalana procedent dels flancs del monticle va quedar engolida per la cascada de foc que provava de matxucar els generadors de l’escut. L’artilleria enemiga, la propera i la llunyana, va unir la seva veu; els projectils sorgien dels canons amb un retruny com si un líquid inquiet rebentés la bombona que conté el seu instint de dispersió. Els esclats se succeïen com un cor de veus fúnebres, una amplificació polifònica que s’entrellaçava i omplia l’escenari del xoc. En Conrad va mantenir el cap fred, no era la primera vegada que assistia a aquella allau d’energia destructiva, però aquesta vegada no hi havia possibilitat de fugir. Plantaria cara a l’escomesa.

De seguida el cel es va omplir d’un nou so estrepitós. El brunzit dels bombarders que des de l’exterior provaven d’afeblir el camp magnètic. Alguns eren interceptats per tancs d’ions però la majoria llançava la seva càrrega amb impunitat. L’indicador del nivell de defenses que destacava en el taulell de la sala de comandament i en el petit visor que en Conrad sostenia en un dispositiu del seu puny baixava dramàticament. Les espirals de fum negre que es retorçaven enlaire es començaven a confondre amb la caiguda de la nit. Ni des de l’elevació ni amb els detectors (ja força danyats), en Conrad es trobava en condicions de precisar la composició de l’exèrcit atacant, tot i que estimava que els mossàrabs havien concentrat unes tres divisions amb una massa de centenars de peces d’artilleria a la torrentera de Sant Just.

En els moments que el bombardeig cessava se sentia una remor, de la qual progressivament es distingien uns brams i uns esgarips, com d’una caterva de llops. En Conrad va distingir una llenca de figures metàl·liques, una onada d’insectes que anava ascendint pel vessant de la muntanya.

—Minotaures… —va dir amb una veu escanyada que, tanmateix, va resultar ben audible per al Prínceps i els oficials—. N’hi ha milers, centenars de milers.

—Prepareu la defensa terrestre —va dir en Lambert, però en Conrad ja havia ordenat que un batalló de fusellers s’apostés en una de les fosses que circumdava el baluard de l’escut, guarnit amb nius de metralladores i infanteria antiblindats a l’aguait per si els mossàrabs neutralitzaven la capa de radiacions que els emparava. En Conrad havia patit per la resistència dels contraforts de l’escut als turons més baixos i als terrenys plans sense acabar de preveure que ataquessin de front per prendre el cim del puig de l’Ossa.

—Ells no tenen baixes humanes —va raonar el Prínceps quan en Conrad li va comunicar aquesta circumstància—. Els és igual sacrificar un miler que un centenar de miler d’esclaus.

—Espero que arribem a veure l’alba —va murmurar en Conrad.

La nova salva d’explosions va ser eixordadora. El crepuscle es va allargar amb la il·luminació de les descàrregues inclements. Encara que una cavitat subterrània a la cresta permetia el trànsit de tropes a l’exterior de l’escut, en Conrad no es veia amb cor de sacrificar unitats que, malgrat que aconseguissin abatre algunes rengleres de l’avançada dels minotaures que anaven ascendint, disposarien només d’uns instants abans de quedar sepultades sota la pluja d’obusos. Sabia prou bé que aquella reserva no agradaria a l’Estat Major. Precisament perquè sota el seu comandament no hi havia subhumans, sinó persones amb tota la dignitat, el seu passat, el seu present i les seves ganes de viure, que no els podia sacrificar com a xais.

—Per què es resigna a esperar, missier Llança? —va sentir que deia en Lambert amb un to recriminador des del búnquer, però aquí va acabar l’amonestació. En Conrad intuïa que en Màrius aprovava la decisió de mantenir-se atrinxerat i havia demanat a l’oficial que no insistís. Les bateries exteriors que es distribuïen pels vessants de la carena, tot i que moltes ja haguessin estat devastades, havien causat algunes baixes en la infanteria i els morters autopropulsats mossàrabs. Si obrien una esquerda, penetrarien amb alguns efectius delmats.

La intensitat del foc se superava per moments. Quan semblava que la seqüència de detonacions no podia ser més tronadora, li seguia una nova descàrrega més contundent que sacsejava amb més violència que l’anterior les instal·lacions del baluard. La poca importància que els oficials mossàrabs donaven a la integritat de les seves tropes i l’obstinació amb la qual dirigien l’atac es percebia en el fet que alguns dels soldats queien amb l’ona expansiva de les pròpies bombes, però això no destorbava la disciplina mecànica amb la qual els subhumans ascendien pel pujol, grimpaven els uns damunt dels altres amb una voracitat d’ocupació famèlica.

Els indicadors de resistència ja feia temps que havien entrat en una zona crítica destacada per la vermellor de la franja: «defenses al set per cent», «defenses al cinc per cent», «al tres per cent»…

Els canons de l’artilleria es decantaven rere els fusellers que ja es col·locaven en posició de disparar i centraven el punt de mira entre el tumult de les bèsties.