14

La Bruna va obrir els ulls. Es va trobar les plaques de polièster del sostre i una taca de sol feble que anava mutant com el pas d’un enorme bacteri sobre una llacuna de plasma. La remor del temps inhòspit accentuava el seu mal de cap. Procedia de la calma lenitiva, del coma i emergia davant d’un horitzó pertorbat. Se sentia com el nadó nodrit per la pau de la gestació i de sobte esquinçat amb el soroll de la vida.

Va notar de seguida la presència que l’acompanyava.

—On sóc?

El rostre ple d’alegria d’en Conrad, que s’acostava cap al seu front encara pàl·lid, la va aixoplugar.

—En una fortalesa, enmig de les muntanyes del corredor de Terol. De moment protegida de tots els perills.

—Conrad! —va exclamar ella amb una expressió de nena entremaliada que encara va ofegar més el cor del monjo guerrer. La Bruna va provar d’incorporar-se però la van dissuadir les punxades de dolor rabent per totes les contusions que li minaven el cos esvelt. De cop i volta, va ser com si recordés, amb imatges com pampallugues, les escenes infernals que havia viscut els últims mesos. La desesperança va tornar a la seva mirada.

—Continua reposant. No t’alteris —va dir en Conrad—. Ja tindrem temps de parlar.

—Tot hauria d’haver acabat —va barbotejar ella. Li costava articular els mots, semblava que la indisposició procedia del bloqueig mental i no de les traves físiques—. No sé com podré continuar…

—Ets una dona forta —va sentenciar ell, embadalit encara més d’observar-la en el seu defalliment, en el nivell mínim d’energia, en la suspensió de la perspectiva vital que precedeix a la regeneració opulenta. La dona navalla es mostrava desarmada, tremolosa, vulnerable i això encara augmentava més l’adoració que en Conrad professava per ella. Ell va afegir:

—En la teva supervivència hi ha un senyal del destí.

—No hi ha destí —va replicar, adusta—. Només patiment i mort.

Res del que en Conrad pogués dir no aconseguiria capgirar aquella onada depressiva resultat, creia ell, de l’experiència del captiveri. Semblava que no trobava cap argument per encomanar-li els seus pensaments positius però l’havia animat l’entusiasme amb el qual ella havia pronunciat el seu nom en despertar. Va decidir, altra vegada, buscar una resposta en la franquesa:

—Almenys trobar-te m’ha salvat a mi.

Ella havia tornat a aclucar els ulls com si volgués negar el seu retorn a la consciència i ell va pensar que no l’havia escoltat. La satisfacció suprema va tornar a envair en Conrad quan va copsar el borrissol d’un lleugeríssim somriure en els llavis de la seva estimada. La Bruna era estrany que rigués obertament, contreia de forma gairebé imperceptible la boca, amb un gest suau i una mica burleta que mirava cap endins. Va tornar a descloure lentament les parpelles.

—Jo també me n’alegro de veure’t, Conrad —va dir—. Ara que ets aquí, al meu costat i parlem, no penso en el que m’ha passat. Em caldrà sempre estar fent alguna cosa per no pensar-hi. Quan em trobi millor marxaré, m’allunyaré de tanta matança.

—Et prometo que et trauré d’aquí —va dir ell amb tota la convicció malgrat que no tenia cap idea de com executar el seu compromís.

—Un viatge que em separi dels records. Vull trobar el conjur per esborrar el temps que he patit —va dir ella.

—Ho farem, Bruna. Canviarem del tot.

Calia molta cura per sostenir el bolic de febleses que tots dos representaven. Ella s’havia adonat que en Conrad parlava en plural però no va voler contradir-lo i ell no va interposar cap obstacle a la fantasia de desaparèixer del mig del conflicte que ella reclamava.

—Anirem a alguna terra on la gent visqui en pau.

—M’agrada —va dir ella amb un fil de veu.

Ell va prémer la mà mentre semblava que la Bruna tornava a adormir-se. Restaria al costat seu també les properes hores. Temia que qualsevol altre despertar, si es trobava sola, l’aboqués a suïcidar-se.