8

—Apunteu a les juntures de l’armadura! —va ordenar en Conrad—. L’espai entre la gola i els pectorals, les engonals, el clatell són els seus punts febles.

Després d’una resplendor que es va estendre uns llargs segons com un núvol matinal el ressò de la radiació de l’escut no es va sentir més.

—Defenses del zero per cent —va anunciar un operari—. Hem perdut l’escut a la franja del puig de l’Ossa.

—Que Déu ens ajudi —va dir el Prínceps en veu baixa, sense amagar davant dels altres oficials aquella sobtada invocació.

Una cascada de minotaures va saltar per damunt dels murs de contenció arborant els seus punys ballesta i les seves destrals amb furor. Es van llançar a la càrrega contra la primera renglera de fusellers que es mantenien impassibles rere una improvisada barricada de sacs de sorra i barres de ferro. Els minotaures van vacil·lar uns instants, amb cada esclat un llampec il·luminava els pectorals brunyits de l’armadura i les banyes dels cascos, però després d’aquest instant de dubte, que els assimilava als seus adversaris humans, es tornaven a llançar a l’atac amb tossuderia.

—Foc! —va cridar en Conrad esgargamellant-se—. Foc!

Una teranyina de llum es va cenyir sobre la cresta del puig de l’Ossa. Semblava el signe d’una illa habitada enmig d’un mar en el qual, al fons, remuguen les forces de l’obscuritat. Els projectils de l’artilleria catalana anaven plovent sobre les masses de minotaures que s’acaramullaven els uns damunt dels altres per ascendir els últims trams de la posició. Davant de la pedregada d’obusos, les criatures es dispersaven, s’arronsaven, però després tornaven a saltar cap endavant amb alarits temibles. Si un minotaure queia, d’altres el substituïen. Els fusellers, amb la marea de bèsties a tocar, van activar els escuts personals, però algunes de les sagetes disparades per l’avalot de subhumans estaven especialment concebudes per penetrar lentament els escuts i clavar-se en algun punt vital de l’objectiu. Els defensors anaven rebent els primers impactes, un soroll sord com el d’un còdol caigut en les profunditats del llac assenyalava que el dard enemic havia travessat l’escut i havia foradat la carn d’alguna víctima, aleshores un èmbol de sang surava per la radiació de la protecció esberlada. Si el tret havia estat mortal, era inevitable pensar que en la bombolla de plasma que continuava envoltant el cadàver habitava l’ànima que acabava d’esmunyir-se.

Envoltat d’un grup de soldats d’elit, en Conrad va abocar-se cap a una de les bretxes amb les baionetes calades i els sabres, en un contraatac frontal que buscava —i a voltes ho aconseguia— estampar les armes blanques en els fragments de matèria orgànica que els extrems de les peces de l’armadura de tant en tant deixaven al descobert.

—A l’atac! A l’atac!

En Conrad ja no es deixava intimidar per la corpulència dels brutus d’ençà de la primera victòria sobre un d’ells a València i es movia amb una agilitat i una destresa que la seva tropa imitava amb èxit. Una paràlisi sobtada s’apoderava del minotaure i saltava un brollador de flux negre cada cop que les fulles esmolades s’enfonsaven en algun d’aquests nòduls entre les tires metàl·liques. Aquell esclat demoníac, barrejat amb els fums acres dels explosius, generava una excitació visionària en el grup que en Conrad liderava i que els animava per frenar l’avanç enemic. No només van aconseguir segellar una via d’entrada d’atacants, sinó que van córrer en paral·lel al mur fins a travessar una petita poterna situada en un angle de la defensa, al nord, per obrir una línia de combat contra una de les columnes de minotaures que esperaven enfilar-se cap a l’interior del recinte. Les bèsties es van trobar desprevingudes davant de la gosadia dels catalans i, encara no s’havien adonat de la seva presència, que ja tenien els homes muntats a les espatlles amb el tall refulgent dels punyals a punt de ser clavats als clatells dels monstres. Aquests intentaven espolsar-se els agressors com si fossin insectes molestos, amb girs violents del tors, però els soldats resistien sobre la gropa desbocada i acabaven piconant les cervicals dels minotaures que sucumbien amb un clapoteig balbuç. En Conrad va percebre el terror de les criatures cada vegada que alguna d’ells quedava esternellada amb el cos agonitzant entre la pols i això encara l’envigoria més. La falca de soldats d’elit va llançar una remesa de bombes de mà que va escombrar una altra renglera d’atacants i els va dispersar cap a l’afrau. Abans que els mossàrabs enviessin més contingents a protegir aquell flanc, l’escamot va tornar a retirar-se rere el mur.

—Ben fet! —va dir en Conrad als seus homes eixugant-se la suor amb la màniga de l’uniforme. Estava exultant perquè no havia tingut baixes. L’esperança calmava la seva fatiga.