10

L’eufòria es va desfermar entre els defensors quan, enmig de les hosts de minotaures, van distingir homes enfundats amb l’uniforme i els cascos negres de l’exèrcit popular mossàrab. Els espècimens biològics començaven a escassejar i els oficials mossàrabs ja havien decidit començar a intentar coronar l’objectiu amb persones, homes contra homes. En comparació amb els brutus, els nous atacants semblaven més desvalguts i assequibles i patien amb més violència el carnatge entusiasta que infligien els catalans.

Des de la sala d’operacions, al soterrani de la plaça Sant Jaume, se sentia la barreja de detonacions i de crits d’ànim dels fusellers, mentre els oficials i les autoritats no desviaven la mirada dels focus encesos com punts de ferro roent que traspuaven l’holograma que representava el puig de l’Ossa en el mapa desplegat. En Màrius sentia com la suor li mullava les mans, una suor glaçada que també li humitejava el pit i el ventre. La Consellera se li va acostar a cau d’orella i li va dir:

—Estem guanyant…

—Sí, sembla increïble.

En la calma sorda del post de comandament, només esquinçada de tant en tant pels udols retransmesos de la confrontació, el Prínceps copsava l’emoció de viure un moment històric cabdal. Estaven canviant el rumb que el destí els havia reservat: si esperaven que s’enfonsessin en un mar de decadència enfrontats a un exèrcit aclaparadorament superior, l’expectativa havia topat amb la fermesa d’un poble indoblegable. Va sentir la lleugera irradiació d’un calfred. Per fi havia trobat allò que durant tants anys només havia llegit en els llibres i que ell pensava que no estaria cridat a viure. Fins i tot encara que els derrotessin i que la venjança mossàrab i que la mort l’anessin a trobar, el record de la seva presència en el món estaria escrit en lletres èpiques. Havia actuat amb covardia en el passat, s’havia deixat arrossegar per la mesquinesa de la guerra bruta per frenar un alçament que, avançant-se a tothom, ell ja havia jutjat inevitable, però aquestes màcules ostentoses en el seu relat quedarien esborrades per l’esclat de la glòria que l’esperava. Cadascuna de les alenades d’aquell moment emanava desig de superació, un desig imparable, una força d’anar més enllà de la matèria i de la destrucció. Era un desig físic que es filtrava a la carn, als músculs, a l’hemoglobina que devora l’oxigen, al cor. Estava tan convençut del seu poder que no es va immutar quan en Lambert va anunciar que els mossàrabs pensaven travessar el marge desprotegit d’escut magnètic amb la punta de llança d’una formació de creuers.

—Concentreu el major nombre possible de bateries al voltant de la cota de defensa —va dir el Prínceps.

—Amb el foc terrestre, no n’hi haurà prou per abatre els creuers —va observar en Lambert—. I menys si ens llancen una allau d’unitats aèries.

—Crideu altra vegada les naus de combat i que els facin la guitza tot el que puguin —va exclamar en Màrius—. Dispareu sense treva.

—Hauríem de preparar un replegament dins la ciutat —va opinar després en De Vico—. Si entren, almenys que cada avanç els costi un martiri.

—No entraran —va afirmar en Màrius.

—Amb tots els respectes, Excel·lència —va objectar en Lambert que aquesta vegada sí que començava a creure que el Prínceps estava caient en un desvari—. En tot Barcelona només ens resta energia per contenir els creuers durant dues hores.

En Màrius va somriure.

—Abans arribarà l’alba, missier Lambert.