2

«Afortunadament, no hi ha violència», va pensar la Mira Claramunt, professora de ciències d’un institut de Tóldoth, a la Catalunya Nova, o Mossaràbia, com en deien els díscols, el dia que la van matar. Se sentia immune a la fuetada que estava a punt de lacerar el seu poble, el niu gegantí de serps que començava a agitar-se i a enverinar l’aire i la terra. Potser millor així, ja que haver estat conscient del perill tampoc no l’hauria salvada.

—No vull! No vull! No m’ho empasso! No em ve de gust! M’ofego! —bramava el fill gran de la Mira davant de la ració decrèpita de bledes i de patates. En el gest de rebel·lia es copsava la capacitat d’espavilar-se que tindria el nen quan ella ja no hi fos. La formació enèrgica del caràcter, contrastava, però, amb la feblesa que el fill transpirava a la nit quan es despertava i s’acostava a l’habitació dels pares perquè la Mira l’amanyagués i el defensés de la foscor. Això costava alguna hora de son que contribuïa a la fatiga quotidiana, com les ploreres sobtades del fill petit, que irrompien com una trencadissa de plats enmig del repòs nocturn.

Anava de corcoll entre les classes i els nens. De sobte, els pujava la febrada, o els rosegava la verola, o bramaven perquè s’havien abonyegat el cap jugant al menjador, mentre el marit afàsic i panxut, endollat al tanc de les sensacions, es limitava a cridar-los l’atenció amb un sonsònic «nens, nens», i només era ella la que canviava bolquers, els banyava abans de dormir o els eixugava de la cara la pasterada de la patata trinxada que el gran llançava al petit quan desistia definitivament del sopar.

Per què, amb tanta feina i tan poc afecte, encara havia trobat temps per anar a les reunions de separatistes? Per què es barrejava amb la gentalla, ella, que sempre havia estat una bona catalana, amb un llinatge de més de cinc generacions establertes a la Catalunya Nova, lleial treballadora de la Confederació, amb possibilitats d’ascens a la direcció de l’institut i, per tant, amb l’increment de sou suficient per abandonar l’apartament minúscul al blocús i instal·lar-se en un xalet de propietat als nous barris que estaven construint a la riba sud del Tagus?

Potser les seves vel·leïtats només s’explicaven perquè havia trobat el filó d’alguna cosa diferent, i això que no hi confiava gens, ni en l’èxit del moviment ni, en general, en la capacitat de canviar les coses a través de plantejaments nous. Trobava que, en els afers humans, de les novetats més aviat calia fugir-ne. Però el component de distracció que necessitava per esquivar els maldecaps de casa i de la feina la van atreure a simpatitzar amb els heterodoxos i amb la minoria rondinaire: els marginals que estaven cridats a deixar de ser-ho per algun motor ocult de la sociologia. A més, com tothom li havia assegurat, no hi hauria violència.

En veritat, la Mira mai no hauria cregut que algú es podia fixar en aquella colla d’arreplegats, el cau en què, tret d’excepcions, qualsevol tenia ínfules de dirigent messiànic i s’acabava barallant amb els altres per minúcies, ressentiments derivats d’egolatries inacabables, fins que s’acusaven mútuament d’apocats i de col·laboracionistes. A més, la majoria dels opositors com la Mira confiaven cegament que la Confederació acceptaria la raonabilitat de les seves demandes, això sense copsar que el caràcter autoritari i intransigent d’alguns ancestres de les seves famílies catalanes instal·lades a Mossaràbia des de feia segles feia presagiar el ressorgiment d’alguna confrontació que inevitablement s’acabaria resolent a garrotades. No en tenia prou, la Mira, amb el record del seu pare i del seu avi? De les seves actituds conservadores, ferrenyes, dels maltractaments a les dones i dels complexos per haver-se cregut dignes d’una vida més elevada i haver acabat confinats en un espai insípid de la Confederació, obligats a treballar dur per tirar endavant en un clima inhòspit i, en el cas de l’avi, a lluitar contra els allmands, tot per exhibir l’honor i el respecte social del qual es creien mereixedors com a ocupants d’un territori annexionat?

Alguna vegada un company de lluita l’havia avisada que hi havia massa motius per creure que ningú no cediria ni un pam sense un gest dolorós, que els microlleugers travessaven l’extensió de la Catalunya Nova en pocs instants, però que el desenllaç dels conflictes sobre la terra no havia evolucionat gaire des dels primats. Ella no n’havia fet cas. Les pulsions que l’anaven a esclafar pertanyien a una fase molt recòndita de la ment i de l’humus col·lectiu.

Admirava com el temps s’escolava en ocupacions inútils. Després de la classe de ciències naturals amb dos grups, encara tenia reunió de la comissió de professorat per decidir els contractes dels nous professors per a l’any vinent. Les obligacions laborals a les quals abans s’havia abocat amb una dedicació primmirada ara li semblaven lapses absurds enmig dels seus compromisos polítics.

—Serveix-te un cafè —li va dir una professora mentre es desprenia de la bata docent a la sala de reunions—. Em sembla que et caldrà.

Els malinesos exportaven un cafè deliciós procedent d’Etiòpia. El negoci encara no havia caigut en mans dels intermediaris andalusins i la màquina de l’institut n’expedia tasses a bon preu. La Mira sospirà, arrambà l’esquena al respatller de la cadira i es relaxà aspirant l’aroma del cafè.

No hi havia cap pla de resistència. Bona part dels mossàrabs no havia assumit les conseqüències d’un pols amb Catalunya i amb la Confederació, i la Mira menys que ningú. Ella només havia provat d’organitzar el món sota una forma comprensible: un espai abastable enmig de les corredisses als cilindres de transport, de l’abandonament de la tendresa amb el seu home marcit, de la pintura descrostada del replà del blocús. Només volia sortir del suburbi devastat i anodí de Tóldoth en què una combinació inexplicable del destí l’havia entotsolada. No patia prou per resignar-se a la manera del pare i de l’avi. Per això havia començat a freqüentar les assemblees on s’escoltava una remor de canvis, i on també es prodigava la presència d’algun líder de paraula seductora i de conviccions entusiastes, com aquell famós Gonçalves de Montalbà que en els darrers mesos havia aparegut del no-res i amb unes poques intervencions esporàdiques havia aconseguit adquirir una fama sense precedents entre la multitud. Ella l’havia vist i havia vibrat amb les seves crides a l’esperança. La dicció, la posició, la manera de moure les mans… Deien que no calien líders per aixecar un poble però havia calgut descobrir-ne un perquè els mossàrabs es comencessin a desvetllar. En Gonçalves, pensava ella, era tan perfecte que no semblava humà.

Els actes, els discursos i les aspiracions la traslladaven lluny de la monotonia i de l’ordinarietat que presidia els dies boirosos. S’hi havia implicat per tot això i perquè es pensava que no hi hauria violència.

S’havien equivocat o havien mentit? La propaganda sobre el benestar i la humanitat de l’època actual feia inimaginable un cop de maça rotund, i menys encara que ella seria una de les primeres a rebre. Li havia estat reservat un final vulgar com la seva vida, un ocàs al qual es va precipitar amb un optimisme ingenu. En ella es va obrir la mateixa escletxa que, durant les Guerres Alpines, havia conduït, des de la inconsciència i, fins i tot, des de l’adhesió entusiasta, milions de persones a la fossa de l’extermini.

Tornava de la reunió de la comissió de professorat una mica tard, patint perquè havia deixat els nens al pis en estat semisalvatge com si pasturessin enmig del tros. Caminava en les connexions dels cilindres, envoltada d’aquella munió d’individus mansuets, atrafegats, alienats: ànsies i promeses estroncades, nois endollats al tanc d’estímuls portàtil, mares de família com la Mira arrapades a les bosses de compres a crèdit, gaseles fumadores amb cossos magres, pits aguts i cabell tenyit, exhaustes després de la jornada a la perruqueria o a l’estació de servei o al saló de massatges. Un horitzó mental de cervesa, apostes, revistes il·lustrades, espasmes digitals, avarícia, especulació i ignorància.

El cel de plata que plorava sobre Tóldoth va contribuir al seu mal humor. L’efecte reconstituent del cafè havia durat poc. Al fons del camp de visió percebia una mena de bossa de sorra que no sabia distingir si procedia de l’atmosfera densa i contaminada que durant uns mesos amarava la ciutat amb el vent de xaloc o de les seves al·lucinacions intensificades pel cansament i pels estimulants.

A la base de l’edifici en forma de minaret helicoïdal va prendre el camí de l’intercanviador cap a l’altra línia del cilindre que la conduïa a casa. L’onada de soroll de l’intercanviador va embafar-la. La multitud havia trencat la seva bombolla d’intimitat, la sanefa de rizomes d’acer que decorava el passadís no s’acabava mai. Una sotragada de por va alertar-la, una por tangible en la qual va reconèixer que fins aleshores només havia patit ansietat. Enmig de la massa es va trobar envaïda per una solitud devastadora, la que anticipa la solitud dels cadàvers.

—Mira Claramunt?

No va respondre, no va reaccionar. La docilitat d’un putxinel·li o d’un vedell conduït a l’escorxador.

Després, un dolor terrible al pit i sota el ventre. No gaire més de deu minuts d’ofec, de ranera, que ningú no l’atengués enmig de la galeria en la cinta transportadora. Els hologrames de publicitat saltaven per damunt dels caps de la gent i sobre la seva cara fent ganyotes. Es va desplomar i el cos petit de la Mira Claramunt va patir una sèrie de tremolors abans del col·lapse. L’embús dels passatgers es va desfer al seu voltant amb una mescla de remucs i d’indiferència. Li havien clavat un punxó verinós.

Un home fornit s’allunyava cap a la sortida, les dones amb cara de lloro continuaven garlant. Un adolescent es barrejava entre la multitud per on planava l’àngel de la mentida i de l’odi.