4

Des de la base catalana situada a l’oest de Tóldoth no sols es controlava la ciutat, també qualsevol dels moviments que es detectessin a la frontera amb l’Al-Andalus i amb Portugal. Feia mesos que la dotació de tropes s’havia triplicat i la torre de combustible al costat de la qual rarament s’havien aturat les naus de gran tonatge a carregar es trobava aquells mesos col·lapsada amb la renglera de creuers que la Confederació havia enviat a pacificar la zona.

Un supervisor anava donant l’entrada a l’estació a cada unitat que després es distribuïa en el perímetre fronterer, això si el creuer no restava al damunt de la capital de la Catalunya Nova vetllant per apaivagar algun dels avalots instigats per la població local.

L’oficina era un cubicle angost amb una mampara que mostrava el braç de la torre mentre penetrava en el buc de la nau i injectava el fuel. La vida del supervisor s’evaporava en aquell racó sufocant per bé que ell no es penedia de la seva rutina: la Confederació pagava bé, cosa que s’agraïa en temps de crisi. A més, de tant en tant es distreia quan xerrava amb els pilots que li demanaven autorització per carregar des del port de comunicació o amb algun soldat que havia acabat la guàrdia i el passava a saludar. Darrerament els comentaris i les visites s’havien escurçat, tothom estava molt ocupat i de no gaire bon humor. El contacte amb els companys s’havia tornat adust i ressentit. Al supervisor, no li agradava que la gent de Tóldoth ja no fos reclutada entre la tropa perquè sense ells se sentia estrany en aquella terra. No considerava cert que fossin uns malcarats, tal com opinaven els catalans del nord. Ell en podia donar fe: a la Catalunya Nova havia conegut persones amables, divertides i generoses.

Amb pocs amics, sort en tenia del tanc de les sensacions que la Confederació li proveïa a uns preus subvencionats irrisòriament baixos. Una connexió al tanc costava molt menys que, per exemple, una visita a La Crema, i la intensitat de les experiències gairebé s’acostava a l’impacte real. D’això, n’havia parlat sovint amb el seu relleu, un xicot molt jove amb accent valencià de caràcter alegre, que defensava que si el plaer no era real no tenia sentit i suposava una devaluació de la vida.

—Esteu carregats de punyetes! —havia etzibat el supervisor al seu substitut—. Jo m’ho passo igual de bé.

—Fixa’t —observava el jove valencià— que els de dalt no s’endollen a cap tanc de les sensacions. On has vist un oficial o un polític que en tingui prou amb una dosi d’estimulació per tenir un orgasme o per creure que viatgen en una platja de sorra blanca? Ells paguen el que sigui per viure-ho de debò. A nosaltres ens tenen contents amb el simulacre.

—Au, au —va fer l’home gran que també provava d’estalviar-se la substitució dels teixits arrugats i vells per una nova dermis de cultiu.

Aquell vespre el seu substitut es va presentar una mica tard i no es va excusar. Com succeïa amb la majoria dels treballadors de la base, el seu caràcter també s’havia enrarit els últims dies. «Això li passa per no distreure’s amb el tanc», va pensar el supervisor, «teclejar un bon programa de massatge amb un clau final et cura de tot», però es va abstenir d’entrar en una polèmica que els hauria distanciat més. Tot pensant en la combinació que triaria aquella nit, va autoritzar el darrer carregament del seu torn i va signar l’informe del dia que ni tan sols va comentar en veu alta amb el nouvingut tret de remugar: «Massa feina!». Malgrat tot la fi de la jornada laboral, així com l’expectativa del goig proper, el van fer sentir satisfet.

Quan el supervisor es retirava es va sentir un soroll sord, com la caiguda d’un gran cos orgànic.

—Què és això? —va dir el jove estranyat.

—No ho sé, vaig a veure-ho.

—Sembla que ve de la galeria est.

Es va aixecar amb mandra perquè el supervisor temia que alguna incidència l’obligués a quedar-se i a continuar treballant unes hores addicionals que no sabia si cobraria. El tub hexàgon que constituïa la galeria des de la qual procedia el cop es va il·luminar, com sempre, quan va entrar al corredor, però aquesta vegada li va cridar l’atenció que una part no s’encengués i quan s’hi va acostar va comprovar que una de les plaques superiors estava rebentada.

—Què carai…? —va protestar mentre repassava el forat amb la mirada escrutadora. Després s’adonà que el terra d’alumini, just a sota de l’espai esbotzat, estava doblegat per dues marques d’una mena d’unglots de cavall o de senglar.

Aleshores el supervisor va sentir un brutal dolor al pit i va tancar els ulls mentre pensava que potser havia tingut un atac de cor. Quan va obrir-los va veure que una sageta li havia perforat les entranyes i que tenia tot el tors negat de sang. Durant uns breus segons encara va tenir l’esperança que el noi valencià l’hagués connectat en secret en un tanc de les sensacions amb un programa passat de voltes per fer-li una broma que l’animés a abandonar aquell vici. El supervisor va creure fugaçment que aquell dolor insuportable potser no era real.

Una respiració animal, sorollosa i fonda procedia del cap de la galeria i quan la mirada de la víctima va topar amb l’ésser que l’havia atacat, malgrat la imatge quimèrica de la figura, es va convèncer que no es trobava surant per cap fantasia i que estava a punt de morir, que potser ja havia arribat a l’entrada de l’infern.

Va provar de cridar però tot el que va poder emetre va ser una ranera insignificant i ineficaç. Els braços i les cames li pesaven com el plom mentre la figura del seu agressor l’observava immòbil. El supervisor, incapaç de coordinar els moviments, va mantenir un equilibri precari tot reculant fins a la sala de control, a l’entrada de la qual es va topar amb el seu company que li havia dit que era valencià però que ara l’apuntava amb una pistola i que va pronunciar amb un inequívoc accent mossàrab:

—Això va per tot el mal que ens heu fet.

El supervisor va saber que havia perdut molt el temps i aquest va ser el pensament del seu darrer instant de vida.