27

El mur d’acer anava estenent-se al marge esquerre del riu però rarament es topaven amb alguna guarnició. Que els andalusins i els mossàrabs havien entrat a mata-degolla des del sud ho evidenciaven els pobles arranats de la vall. La baixa proporció d’edificis que es mantenien drets a Alcosser, Beniarès o Villalonga feia feredat. Els andalusins que havien donat suport a l’ofensiva mossàrab per aquelles regions s’hi havien excedit: odiaven els valencians i amb la crueltat els pagaven segles d’haver-los tractat com a inferiors i com a mà d’obra barata.

«La relació entre els objectes no és d’harmonia sinó de destrucció mútua». Els germans de l’Ésser havien predicat aquesta ontologia quan l’estabilitat havia regnat en la Confederació i ara rebien la confirmació pràctica dels seus plantejaments amb els quals en Conrad s’havia educat. La serp de la nul·litat que havia precipitat els allmands a les Guerres Alpines i a la seva derrota moral com a país s’havia estès amb frivolitat pels estats meridionals durant els anys de pau tot preparant el camí d’una nova decadència. En acostar-se a les terres baixes, la inspecció de la zona abans de travessar-la els va proporcionar una sorpresa amb possibilitats: quatre naus de combat utilitzades per mossàrabs es trobaven estacionades damunt d’una plataforma dotada de dispositius de reparació i manteniment.

—Aquí tenim el nostre salconduit —murmurà en Blancafort.

La capacitat de vol de qualsevol de les naus, en el supòsit que estiguessin operatives, era molt superior a la d’una nodrissa i els permetria arribar fins a l’altra riba del Mare Nostrum.

—De quina banda deuen haver tret aquests aparells? —es va preguntar en Conrad en veu alta.

—Això ara ens importa molt poc —va dir en Blancafort—. L’únic que compta és que els sapiguem pilotar.

—Sí, em sembla que els podrem enlairar —va respondre en Conrad amb una seguretat que va sobtar el doctor.

Al voltant dels aparells, els fugitius catalans van percebre que hi treballaven uns tres operaris.

—No crec que vagin armats —va afirmar en Blancafort—. Com a màxim hi haurà un parell de tècnics més rondant per allà.

—M’estranya que cap militar els custodiï —va dir en Conrad.

—A mi també —va dir el doctor—. Hem d’estar alerta.

En Blancafort es va acostar a un dels treballadors que soldava una ala per l’esquena i li va tapar la boca mentre li esgaiava el coll amb un traç net i fi. Pel que feia als altres dos, en Conrad va abatre’n un amb un dels dards que duia a la bota esquerra i va immobilitzar l’altre per interrogar-lo:

—Hi ha algú més?

L’operari, aterrit, feia senyal de no entendre’l. Era un mongol. Es confirmava, doncs, d’on havien aconseguit els mossàrabs la tecnologia per sortir victoriosos d’aquell conflicte. Aclucava els ulls i movia el cap d’un costat a l’altre com si pregués.

—Au, deixa’l anar —va demanar en Blancafort a en Conrad—. Fugim abans no sigui massa tard.

Ja era massa tard. Un projectil es va creuar a mig metre del pit d’en Blancafort i es va estampar contra la xapa d’una de les naus. El doctor, expel·lit per l’onada expansiva de l’impacte, va rodolar per la plataforma fins a topar amb un dels cavallets de reparació. Un segon projectil va anar contra ell però el va esquivar amb agilitat mentre el cavallet esclatava en mil bocins i el doctor activava l’escut de protecció. En Conrad també es va posar en guàrdia. Van distingir la còrpora immensa d’un minotaure que anava a envestir-los bramant un espaordidor mugit de guerra. El braç esquerre s’acabava en una ballesta làser del qual havien partit els trets. Al braç dret sostenia una destral.

—Mare de Déu Senyor! —mastegà el doctor amb un fil de veu.

«No pensis, no tinguis por», i en Conrad, tot fent servir les tècniques que li havien ensenyat els germans de l’Ésser, va encadenar una sèrie de moviments per esquivar l’embranzida de la bèstia i provar de contraatacar. El doctor va imitar-lo, acostant-se i allunyant-se del contrincant que, ja al centre de la plataforma, repel·lia els intents de penetració dels soldats tot esbandint a tort i a dret cops de destral. En Blancafort es va ajupir al pas de la fulla i va dirigir la daga a l’abdomen de titani del minotaure que, en comptes d’obrir una ferida, va esmicolar l’arma sense que es percebés cap altra alteració tret d’una lleu sacsejada. El gest, amb tot, va ser aprofitat per en Conrad per clavar un cop de peu precís contra el flanc desprotegit de metall del minotaure del qual sobresortia una tofa de pèl raspós. L’impacte va fer caure-li la destral de la mà dreta. Aleshores la criatura mossàrab va respondre propinant un gir de cent vuitanta graus amb la mà ballesta que es va encastar contra un Conrad enxampat a contrapeu i que el va confinar contra el tren d’aterratge d’una de les naus. Va haver de restablir-se de pressa, perquè de seguida se sentí el carregador de la sageta i la fiblada del dard que li hauria travessat el pit si no s’hagués desplaçat uns metres. Els escuts dels guerrers catalans s’anaven activant i desactivant quan fregaven la zona de contacte amb l’adversari, cosa que propiciava una sanefa de reflexos espurnejants com el pas d’una lluerna. El doctor va carregar amb una barra de metall abandonada pels operaris que va semblar desestabilitzar el brutus el qual emetia uns espessos renous guturals a mesura que retrocedia i encaixava el cops. En Blancafort executava el seu atac amb un rostre entusiasta, embriagat, gairebé posseït de fam de destrucció. Però la seqüència s’aturà en sec. Havia descuidat la seva defensa i el minotaure, ajupit, va propinar-li un formidable cop amb el puny convertit en una mena de mall que va travessar l’estómac del doctor fins a sortir per l’esquena fet un grapat de sang i de vísceres.

—Merda! —exhalà amb uns ulls esbatanats mig de sorpresa mig d’acceptació del final abrupte que li havia tocat.

—No! —En Conrad va córrer i va saltar boig de ràbia sobre les espatlles del monstre que encara no s’havia desprès del cos perforat de la víctima i, en un segons de convulsió que es van fer eterns, el monjo va escatir de clavar la daga a la juntura del clatell entre l’armadura alada dels omòplats i el final de l’elm. Una font de sang va tacar el cel gris de la tarda mentre la bèstia anava arrossegant-se, proferint uns esgarips terribles, sense desprendre’s de la despulla agonitzant d’en Blancafort que, finalment, va expirar, just abans que el minotaure li caigués ert al damunt i quedessin mesclats com amants d’una còpula macabra.

Després d’encertar l’objectiu, en Conrad havia saltat i contemplava des de terra, astorat i esbufegant, els darrers espasmes del seu amic i del seu atacant. Quan semblava que tot havia retornat a la calma va pensar de dirigir-se a l’embalum de carn dessagnada que tenia al davant i separar els combatents per endur-se el cos sense vida del doctor. Però va entendre que potser arribarien nous minotaures de reforç i que perdria la seva oportunitat de salvar-se. «No ha patit gaire», va pensar per consolar-se i justificar la seva fuga als ulls de la presència d’en Blancafort, que gairebé no es distingia de la massa abatuda del subhumà.

La consciència i la inconsciència s’havien fos en un mateix final. Va dirigir-se a la cabina d’una de les naus i va introduir una combinació d’enlairament, apresa entre els codis que havien reconegut els serveis d’intel·ligència dels germans i que potser el connector biològic mongol reconeixeria. Va funcionar. La remor tranquil·litzadora dels propulsors no va evitar que experimentés un atac d’angoixa, de tristesa profunda, un sanglot llarg que li va encegar la mirada abans de l’ascens.