29

Va pujar més graons sense respirar. Després, a la meitat de l’altura de la torre, una rampa de descens el va conduir cap a un espai de majors dimensions, una mena de pont de comandament des del qual, en el passat, s’havien dirigit les operacions defensives. En avançar per la rampa, en Bernat va relliscar i va rodolar fins a la boca del passadís. Es va incorporar amb una obstinació renovada, deixant que l’envaís una llengua de sol que banyava l’entrada de l’estança des del finestral. Continuaven sense sentir-se les explosions de la batalla, com si tot l’exèrcit de l’exterior esperés el desenllaç.

De sobte, s’adonà que algú l’acompanyava.

Al centre de la sala hi havia una ombra immòbil, una figura gegantina en posició de guàrdia. El guerrer, com els altres soldats, també semblava un robot amb la seva armadura pesant i l’elm que només deixava entreveure la fina ratlla de la visera per on es percebia una mirada roent. El tall de la daga, que sostenia amb la mà esquerra, apuntava el nouvingut amb un reflex blanc i fred.

—S’ha acabat —bramà la figura amb una ressonància metàl·lica.

Els ulls d’en Tallaferro van respondre al fulgor de l’arma de l’oponent amb la guspira d’un somriure lúcid. De cop i volta, semblava que la confusió que havia dominat els seus actes durant la batalla es dissipava per deixar pas a una veritat lluminosa.

—M’he equivocat, ho sé —va dir—. Però m’haig d’enfrontar a tu.

—No tens alternativa —va replicar el desconegut.

Volia disculpar-se per haver odiat tant i per no haver entès abans que cap societat, cap país, cap sistema es pot erigir només al voltant de l’odi. Tots els seus superiors, tots els que havien estat a prop seu, tots els que estimava havien caigut en l’obscuritat. Ho coneixia i no havia fet res per aturar la condemna. Però ja no hi havia més oportunitats i a ell li tocava retirar-se. El final obria un camí, semblava que cap a la mort, però potser cap a una nova vida. L’anul·lació de la vida per a una vida més forta.

Els escuts personals que envoltaven els dos combatents van retrunyir. Les dues figures, en guàrdia, van dibuixar un cercle sobre el paviment amb les seves passes lentes i fermes.

—Esperàvem aquest moment —va dir el guerrer amb una nova vibració que emanava de la reixa de la mandíbula.

—Tard o d’hora havia d’arribar.

—Ets benvingut.

Aleshores en Bernat va córrer i van xocar amb un estrèpit que va fer caure els combatents i els va fer giravoltar per terra. Es van abraonar mentre les dagues buscaven travessar els escuts. La massa d’acer del guerrer es va imposar sobre el cos d’en Bernat que provava d’aturar la lenta entrada de l’espasa. Els braços d’en Tallaferro van cedir. La fulla de l’arma va lliscar en la seva espatlla ferida i un glop de sang, encofurnat dins un cup per efecte de la radiació, va provar d’elevar-se dins el camp protector. Va sentir l’escalfor del tall com una picada i va cridar. Però en aquell instant, quan totes les corbes de la visió convergien en una espiral amb una taca violeta i difuminada al centre, va respirar des de la base de l’abdomen.

«No tinc por».

La força del ventre es va transmetre cap als braços, les mans, el dors, i amb un gest immens es va desprendre de la pressió del contrincant.

«No tinc por».

Li va clavar una empenta que, malgrat l’envergadura d’aquella mena de brutus mecànic, el va llançar contra la columna que separava un finestral. Sorgia el coratge i l’art de la lluita en el qual s’havien format les generacions dels Tallaferro. El guerrer anònim es va eixorivir i va avançar mentre llançava cops d’espasa que en Bernat esquivava àgilment. En un revés desesperat, la fulla s’encastà contra una aresta del mur i va immobilitzar l’agressor prou segons perquè en Bernat s’apropiés d’una canonada partida durant el bombardeig i li etzibés un cop a l’altura de la testa que, malgrat l’escut, encara el va desestabilitzar més.

I un altre cop al fetge. Saltà damunt del cos oscil·lant i l’immobilitzà amb les cames mentre la fulla guspirejant anava penetrant en el camp defensiu.

—Ara sí que s’ha acabat —va dir en Bernat, panteixant.

—Els meus homes t’encerclen, et mataran —respongué l’ombra reptant-lo amb la mirada embogida.

—De moment, la teva mort o la teva vida són en la meva llibertat. Digues, què vols? —exhortà en Bernat—. Després del que he rebut de vosaltres em sembla que et pago amb generositat.

—Et penses que suplicaré perdó? A mesura que la daga em penetri estarà fendint la teva carn.

—Tu també tens una oportunitat —sentencià en Bernat.

—No ho entens? Jo sóc tu!

El pols d’en Bernat dubtava.

Un nou brogit va irrompre en la quietud dels combatents. Les tropes exteriors s’havien desvetllat. Els assetjadors van començar a disparar contra l’interior de la torre. El creuer va recórrer a l’artilleria, a les bales d’ió, i un anell de llum encegadora, una ala blanca, va cobrir el perfil de les dues siluetes prostrades.

El rugit va continuar i el foc es va apoderar de les parets de la torre i de les ànimes dels guerrers, l’holocaust els estava envoltant. Tots els objectes esclataven i el finestral, que havia restat intacte, s’inflava com una rosa rebel a punt d’esfullar-se.

Amb uns sotracs van començar a caure les bigues, l’escòria expulsava bocins daurats com monedes llançades a l’aire. El volum de les flames augmentava i, quan tota la façana ja estava envoltada d’aquell aire abrusador, els rebels van abstenir-se d’entrar en el recinte i, tot abandonant el seu cap a la seva sort, van fugir a la desbandada fins que els transports els van tornar a embarcar al buc principal de l’esquadra. La victòria havia estat seva i, tal vegada, havien sacrificat un dirigent dubtós.

Tot restava absorbit per la fúria de les flames. Els blocs de pedra davallaven, els esgarips, els planys, el dolor, tot restava purificat. L’alcassaba de Guadalcanal, després de centenars d’anys de sostenir-se com un vell ranquejant, exhalava els últims sospirs abans de desaparèixer.

Dessota les seves runes, l’estupor, els somriures, la carn de la Bruna, el record dels pares perduts, la primera nit d’amor amb la Yu Xin, la platja de Calypso i la primera lluna de primavera sobre el mar, s’havien transformat en cendres.