15

Aquell vespre —i en Màrius s’havia mantingut tot el dia atent als informes del portal— es va encendre un llum roig intermitent al lateral de la pantalla: era el senyal, procedent de Malta, l’entrada de comunicació amb en Bernat, la figura del qual es concretava en la forma gasosa que s’anava condensant en un holograma sobre la safata daurada que feia de projector.

—Estimat mestre —va ressonar la veu d’en Bernat amb un dring d’autòmat que es derivava de la reproducció dels mots a través de l’altaveu—. Només ha calgut que marxés unes setmanes perquè tot estigui cap per avall.

—T’haurem de demanar que tornis a Tóldoth, em sap greu —anuncià en Màrius—. Quan ens pensàvem que havíem tocat fons ens hem adonat que la situació encara es pot complicar més. Els esdeveniments es precipiten…

A Malta, on en Bernat i la Yu Xin havien sojornat els darrers dies, tot semblava molt llunyà. En Bernat s’havia trobat de sobte en un redós paradisíac, potser, fins i tot sense saber-ho, estava gaudint dels moments més sublims de la seva vida. Cap dels seus treballs i dels seus èxits no semblaven comparables a llevar-se cap al migdia, ronsejar amb la Yu Xin envoltat de les papallones de llum escampades pel sol modest de finals de tardor, cruspir-se les empanades de formatge de cabra amb una copa de vi des d’una terrada de la costa o navegar per la brillantor dels cabells de la seva dona en la lenta cadència de la tarda.

—Hem passejat per la platja de Calypso —va dir al seu mestre de forma una mica confusa i atropellada per les ganes d’explicar tot el benestar que havia compartit—. Hem visitat la Medina de Goi, el bastió de Civitas Valetta. Baixant per les muralles, mentre es feia fosc, ens hem trobat dialogant sobre les semblances entre el concepte confucià de lleialtat i la virtut cristiana d’estimar l’altre com a tu mateix. Després hem passat a tractar el paper de l’orenga i de la farigola en la cuina mediterrània abans d’adobar un rèmol per fer-lo a la brasa. Saps, mestre? Si vas a la platja de Calypso entens per què la tradició marca que en aquell lloc Ulisses es va estar segrestat per una seductora nimfa durant deu anys. És un racó captivador, absorbent, bellíssim. Jo m’hi hauria quedat per sempre.

La platja de Calypso… En Màrius recordava com havien fet l’amor amb la Dolça, en el curs d’una escapada, en el cim de la seva passió, a la cova on suposadament havien viscut els personatges homèrics. Recordava una intensa olor de fonoll. Va emmudir una estona mentre assaboria les imatges del passat.

—Sí, des de Vil·la Avítia també sembla que no hagi canviat res —i va dir això mentre s’alegrava de no haver tingut fills amb la Dolça, fills que potser haurien estat cridats primer al sacrifici i, en cas de sobreviure, a convertir-se en esclaus dels nous amos que reclamaven el món.

Els moments epifànics no havien deslliurat completament en Bernat de les seves obligacions envers la Confederació i el manteniment de la seguretat. La comunicació amb el mestre també tenia el propòsit de posar-lo al corrent de les seves indagacions a Civitas Valetta, un enclavament situat a la primera línia del front sud d’ençà que en l’època medieval l’havien ocupada els cavallers de Sant Joan de Jerusalem, després d’una croada contra els pirates del nord d’Àfrica i que, més enllà dels reclams turístics que la convertien en una destinació preferent per a les famílies benestants catalanes, havia esdevingut un punt estratègic en el tràfic de mercaderies i d’informacions. Al costat del moll de Civitas Valetta, proliferaven les tavernes i els quioscos de peix fregit i de vi blanc en els quals recalaven la tripulació de les naus, els obrers portuaris o els soldats de la guarnició destacats en aquella zona limítrof. També hi circulaven comerciants, contrabandistes, caçadors de recompenses, pinxos de tota índole i enllaços procedents de terres llunyanes. La Confederació obtenia, a través d’aquests infiltrats, un bon grapat de notícies fidedignes de països autoritaris en els quals regia la censura. Les llargues temporades escampats en alguna alcassaba dels deserts d’Aràbia, dels altiplans perses o dels ports bengalís, es compensaven amb èpoques de lleure en les regions frontereres on dilapidaven el sou i els complements del servei d’intel·ligència en tota mena de promiscuïtats.

—Un joier que havia treballat a la Petita Armènia sota la nostra supervisió m’ha transmès missatges no gaire encoratjadors de l’Extrem Orient, moviments que encara no apareixen als portals de comunicació —va anunciar en Bernat amb una certa basarda.

—He sentit rumors… —va dir en Màrius—. Amb aquests mesos negres que estem passant ja no veig quines notícies poden ser més funestes.

—Els mongols han enviat un estol d’una cinquantena de naus amb la intenció d’ocupar l’arxipèlag Wanli Shitang de sobirania dai viet. L’arxipèlag té reserves de combustible molt abundants. Si els mongols s’annexionen Wanli Shitang, gaudiran de recursos fabulosos per sostenir un conflicte llarg a gran escala.

«Els falcons de Khambalik s’estan imposant», va pensar en Màrius amb impotència després de sentir el comentari.

—Què hi diuen els dai viet?

—No tenen gaire marge —va respondre en Bernat amb acritud—. Han enviat una nota de protesta al Comitè per a la Pau. Provaran que alguna de les confraries europees o nàhuatls que exploten la zona els ajudin a repel·lir l’atac. Però em sembla que les confraries es retiraran amb prudència i negociaran alguna mena de compensació amb els mongols. M’asseguren que han venut els dai viet, ningú no es pot permetre una guerra amb Mongòlia.

Les distàncies s’havien escurçat massa entre les civilitzacions, rumiava en Màrius. Cadascuna havia brollat en parts aïllades de la massa de territori continental, cadascuna havia desenvolupat la seva cultura, la seva moral, el seu enginy, es barallaven entre els veïns i quan algun motiu les cohesionava —una religió, una llengua, una tecnologia— es llançaven a la recerca i espoli de les altres civilitzacions. Occident havia fracassat en la primera onada d’expansió perquè els seus avantatges competitius eren minsos. Ara tocava el torn dels asiàtics, de forma directa, o a través dels seus vassalls. El conflicte amb els dai viet es llegia com un prolegomen per acumular forces.

El senyor protonotari estava calibrant si d’aquelles notícies encara hi havia un espai d’oportunitats per a la Confederació, mentre en Bernat plantejava les seves previsions sobre l’evolució de l’ofensiva:

—Ningú no dubta que, si l’afer de Wanli Shitang acaba satisfactòriament per als mongols, gosaran penetrar en territori dai viet continental. Esperem que no es recolzin en armes nuclears, els senyals dels satèl·lits ens assenyalen que tenen una cinquantena d’ogives apuntant contra la capital dai viet.

Gosarien jugar aquella carta? Les reserves d’armament nuclear estaven pensades en la lògica de la dissuasió, però també era cert, intuïa en Màrius, que els acords de no-proliferació incentivaven la represa d’algun bombardeig puntual tot i els costos diplomàtics i ecològics. L’assessor de la Consellera va inspirar una glopada d’aire, com si es disposés a capbussar-se:

—Sort que, en teoria, som amics de Mongòlia. Bé, tu més que jo —ironitzà—. No m’agradaria trobar-me a la pell dels dai viet.

—A mi tampoc. Potser estic massa influït per la meva muller —va dir en Bernat amb un somriure—, però entenc que els mongols vulguin trobar el lloc que els correspon. En algun moment els hem de reconèixer com la potència en la qual s’estan convertint. Mentre no interfereixin en els nostres interessos hauríem de tolerar les seves iniciatives.

En Màrius es va mossegar la llengua. Va estar a punt de dir al seu jove amic «aquest és precisament el problema, que els mongols volen furgar allà on a nosaltres ens farà més mal», però no va expressar cap indici sobre els temors que li havia transmès l’obscur convidat de les noces.

—No tenim més remei que callar —va dir en Màrius, com si hagués deixat anar un sospir—. Val més no ficar-nos-hi. Prou problemes s’acumulen al pati de casa. Unes relacions enverinades amb Khambalik ens perjudicarien molt. Cada cop recelen més de nosaltres.

—Acabin com acabin les disputes amb els dai viet —va dir en Bernat—, caldria esbrinar quina gran operació preparen els mongols que necessiti tantes fonts de combustió com les que conté el subsòl de Wanli Shitang. L’apropiació de l’arxipèlag sembla un mitjà per a una ambició més alta.

—Res pacífic, imagino —va fer en Màrius—. Podries estovar la teva dona i que ens digui quina una en porten de cap. Segur que sabrà més detalls que el nostre home de la Petita Armènia.

—Jo ja li faig la gara-gara, però no hi ha manera que afluixi! —va dir el deixeble, rient—. Haurem de confiar en els armenis perquè la Yu Xin es fa pregar.

—Encara no l’has entabanada prou.

Abans que la conversa, ni que fos amb aquell aire jocós, no derivés en un interrogatori sobre el paper de la Yu Xin en les connexions amb Mongòlia, en Bernat va voler tallar la comunicació.

—Es fa tard, mestre. Vaig a descansar. Ha estat un dia frenètic. Sembla que no estigui de vacances.

—D’acord, Bernat. Pensa a tornar a la Catalunya Nova aviat. Entretant, gaudeix al màxim. Em posaré en contacte amb el plenipotenciari de la Confederació al sud-est asiàtic, a veure si ens confirma l’atac i ens proporciona més informació. Però això és feina meva.

—Potser el plenipotenciari ja ens demana l’evacuació. A mi tampoc no em faria cap gràcia trobar-me sota l’objectiu d’una ogiva nuclear —va dir en Bernat.

—No crec que sigui ni conscient del perill. El triumvirat dels dai viet mantindrà un hermetisme total entre la població i entre els estrangers, tret que Mongòlia faci una incursió en territori continental. Si habitualment és difícil comunicar-nos amb ell, en aquestes condicions el règim encara ens posarà més traves. Bé, descansa, no et vull prendre més temps de repòs, parlem aviat. Bona nit, Bernat.

—Bona nit, mestre.