3

La claror es propagava cremosa i alegre, com per compensar la gravetat de la situació. El cos gras i lluent del Prínceps estava embotit en l’uniforme negre i la gramalla fúcsia historiada i brodada en or, la indumentària que l’identificava com el màxim representant de la Confederació. Els seus moviments eren feixucs, el transport de la gran massa de carn, ni que fos entre el curt trajecte que separava la Torre del Trobador del pati, inundava de suor la seva cara rodona i lluent, estucada de grans i pàpules que travessaven les seves galtes i s’enfilaven pel crani pelat. Els lleus moviments també accentuaven la seva asma crònica. S’havia hagut d’aturar a l’entrada del jardí i asseure’s una estona per endur-se un esprai a la boca. De vegades el visitant, contemplant el seu aspecte molsut i el xiulet ronc de les seves alenades, no sabia dir si patia, dormia o només provava de respirar. A qui ostenta el poder suprem, encara que només consti d’atribucions simbòliques, no li cal mostrar un aspecte agradable, va pensar en Màrius mentre l’observava. Després el protonotari va percebre que la imatge física potser constituïa la tara de l’ànima i que l’aspecte del Prínceps reflectia el desordre del seu mandat. La moderació no havia caracteritzat aquells anys d’exercici de la magistratura: la taula del Prínceps sempre estava poblada de viandes greixoses i la seva lletjor no era obstacle perquè després dels sopars es lliurés a les bacanals amb les concubines i els efebus. S’havia deixat arrossegar per l’apetència dels plaers, per la intemperància, encara que alguns, com el mateix Màrius, s’havien esforçat perquè aquella tendència a l’animalitat no traspassés l’esfera de la vida privada. En això també havien tingut mala sort, va pensar el protonotari, quan més calia un cap visible ferm i honorable els dirigents polítics i militars havien de conviure amb una figura feble, bruta, insegura i depravada. A la Confederació, la terra de les llibertats segons en Màrius, estava estrictament prohibit informar d’aquells excessos. El Prínceps mai no era representat amb un posat que el pogués degradar, com quan menjava o bevia, mai no apareixia en cap situació que l’equiparés amb els altres ciutadans, i les crítiques o les burles a la seva persona constituïen un tipus específic del delicte d’injúries.

En teoria, com en Màrius s’havia encarregat de recordar a en Bernat en un moment àlgid de les seves discrepàncies sobre en Nuno Sanç, el Prínceps no ostentava cap mena de potestas política, les decisions corresponien als parlaments i als governs dels estats, o al Consell Federal, i això justificava la inviolabilitat del cap de la Confederació i la seva irresponsabilitat per la sanció i promulgació de les normes que les altres autoritats contrasignaven. Però en Bernat també replicava que aquestes consideracions deixaven al marge el càrrec del Prínceps com a dirigent nat de l’Orde, una ocupació sovint omesa però de vegades necessària per entendre la mediació d’en Nuno Sanç en favor d’un grup o d’un altre de pressió vinculat a la religió de l’Ésser.

—Venerar un Ésser lluny de l’home fomenta el sacrifici de l’home —havia afirmat en Bernat en el curs d’una de les divagacions teològiques que havia compartit amb en Màrius—. Els germans estan disposats a manipular-nos i a destruir-nos per una abstracció.

—La Confederació no és cap abstracció —havia objectat en Màrius, i ara, en presència del Prínceps, experimentava les conseqüències d’aquella observació en adonar-se que el gir inquietant que començaven a prendre els esdeveniments a la Catalunya Nova podien, per mandat constitucional, forçar una nova concentració de competències en el vèrtex de l’estructura confederal. En aparença, en Nuno Sanç adoptava un posat entre resignat i enutjat davant de l’eventualitat que l’estat d’excepció comportés un increment del seu poder, cosa que en Màrius imputava, amb mala fe, a la vocació d’en Nuno Sanç d’esquivar els moments de crisi per continuar aixoplugat en les prebendes i en les llicències sensuals que havien decorat els seus anys d’exercici del càrrec.

—No he arribat fins aquí per haver de fustigar-me —li havia confessat alguna vegada en Nuno Sanç, un comentari que havia desconcertat en Màrius, primer per la confiança que denotava (amb la qual potser es volia guanyar la seva complicitat) i, després, per la directa infracció que afirmacions com aquesta significaven en la moral religiosa que en Nuno Sanç, com a gran mestre de l’Orde, havia de defensar.

—Digues, estimat Màrius, els consellers creuen que ha arribat l’hora d’assumir poders executius? —El tuteig en boca del Prínceps afalagava el protonotari, era un privilegi només a l’abast d’un grapat de persones: els mestres de l’Orde, els consellers dels estats, algun senador, algun auditor, i ell. Aquells que integraven el comitatus més íntim.

—Tu li dius una cosa i després fa el que li ve de gust —havia afirmat també en Tallaferro en alguna ocasió—. Només pensa en ell.

Forçosament l’egoisme d’en Nuno Sanç grinyolava amb el d’un entorn de funcionaris que havien estat formats per pensar en la comunitat.

—De moment encara no ens trobem formalment en guerra —va acabar responent en Màrius amb lentitud mentre filtrava aquell garbuix de pensaments i de records— ni en cap dels estats d’alarma que, d’acord amb l’article 48 del text constitucional, l’habilitarien per assumir les competències de defensa militar de la Confederació.

—M’atabala la lletra menuda, Màrius. Només vull saber si ens venjarem o no dels portuguesos. —El Prínceps parlava amb aquella veu fatigada que deixava traspuar el lleuger brunzit bronquial. El fitava amb severitat, com si hagués percebut el reflex dels coltells que en Màrius havia esmolat mentalment només uns segons—. Tota la vida predicant la pau i els miserables ens ho paguen així, acollint terroristes i cedint el seu territori per atemptar contra nosaltres.

—No han reconegut la seva participació en els fets de Guadalcanal —va anunciar en Màrius—. Només hem rebut una nota diplomàtica de protesta. Censuren, precisament, que el nostre contingent creués la frontera i realitzés operacions en un espai de sobirania portuguesa.

—Quin cinisme! Encara ens reclamaran alguna indemnització al tribunal arbitral —va esclatar el Prínceps amb una fúria que en Màrius va jutjar exagerada—. I de la divisió que va esclafar el nostre escamot no protesten, els maleïts?

—Hem demanat explicacions, però per canals oficiosos. No seria recomanable un increment de la tensió que comportés l’expulsió del nostre ambaixador i la ruptura de relacions.

—Qui s’amagava a l’alcassaba? Qui va enviar un creuer de suport a l’ofensiva? —cridava el Prínceps, estripat, mentre en les butllofes de la seva cara es condensava un color lila—. Que no em vinguin amb orgues! Aquesta carnisseria no s’hauria produït en el seu territori sense el seu ajut.

—No en tenim proves, Excel·lència —va admetre en Màrius—. I, en aquestes condicions, millor no tenir-ne.

—Què vols dir?

—Que si ens empantaneguem en un conflicte amb Portugal hi ha un risc seriós de perdre la Catalunya Nova. No tenim prou efectius per contenir alhora els andalusins i els portuguesos mentre els mossàrabs ens castiguen des de dins.

—I aleshores… —murmurà, entrebancant-se, sense acabar de triar les paraules que volia pronunciar fins que en acabat exclamà—: Pos ixo no puet quedar asinas!

En la cara del Prínceps, en Màrius hi aprecià una dosi d’inèpcia xiroia i de mediocritat que l’irrità.

—Som uns covards i uns cagadubtes —va continuar protestant en Nuno Sanç en veu baixa i després va aixecar la mirada amb un somriure desencisat per afegir—: Em temo, Màrius, que jo sóc el més covard i el més cagadubtes de tots.